PERSÈFONE, DEL NARCÍS A LA MAGRANA

Hi ha una explicació mitològica de la divisió de l’any en dues estacions, la bellesa i passions d’alguns déus hi estan implicats. Descobriu aquesta bonica llegenda que parla també del vincle de les nostres celebracions amb la natura.

Narcís era molt bell. Tan bell que un dia, mentre acompanyava Eco pels boscos de la muntanya Helicó, en mirar-se en les tranquil·les aigües d’un estany es va enamorar de sí mateix; o, millor dit, ho va fer d’aquella encisadora imatge reflectida en l’hídric espill. Però, ¡ai!, quan tractava d’acariciar-la, la imatge desapareixia abruptament alterada per les ones que havia generat.

 

NARCISO2

Eco i Narcís (1903), del pintor prerafaelita John William Waterhouse

 

Incapaç de suportar el fet de poder veure i alhora no poder posseir aquell reflex que irresistiblement l’atreia, i víctima del seu enfollit deliri, Narcís va anar llanguint fins morir. I allí on el seu cos exànime es va fondre amb la mare Terra, els déus van fer créixer –Ovidi dixit- la flor de flaire dolça i penetrant que avui dia coneixem amb el nom del jove, narcís (Narcissus sp).

 

Tan bella és la flor que, en el moment que l’infernal Hades va eixir a la superfície muntat en un carro per raptar la seua neboda Persèfone, aquesta no se’n va assabentar absorta com estava en la contemplació d’un narcís. O, potser hauríem de dir-ho millor, narcotitzada pel seu suau i embriagador aroma.

 

NARCISO3

Proserpina recollint narcissos (1912), de John William Waterhouse, a l'esquerra. El rapte de Persèfone, de Giovanni Caselli, en el llibre Gods, men and monsters from the Greek Myths, a la dreta

 

La mare de Persèfone, Demèter, deessa de la natura cultivada, ferida per la perversitat d’Hades i dolguda per la neutral complicitat de Zeus, va deixar de vetllar pels camps fins que el primer d’entre els Olímpics no permetrera el retorn de Persèfone. Flors, fruits i llavors van anar marcint-se, caient i amagant-se dins la terra, que es tancava fermament rere ells com si d’una closca es tractara, mentre es feia tan dura i inviolable al forcat com als precs i les llàgrimes dels humans.

 

Asseguda al temple d’Eleusis sobre un fons de carmesines roselles, la deessa va decidir esperar que els humans moriren d’inanició; i d’aquesta manera aconseguir que els seus deslleials germans-déus tastaren l’agre sabor de no tornar a rebre mai més el fum dels sacrificis a què els humans els tenien acostumats.

 

Zeus, reticent a alliberar Persèfone per por d’enutjar Hades i alhora desitjós de rebre els homenatges d’uns humans abocats a la fam per la negligència de Demèter, va acceptar finalment; però va imposar-hi una condició: que en tornar a la superfície, Persèfone no portara res del món soterrani. Mentre signava el pacte, el déu del inframón insinuà un somriure misteriós en la seua tenebrosa faç, i decidí lliurar la captiva després d’invitar-la a un passeig reconciliador pels acurats jardins del seu reialme.

 

NARCISO4

Proserpina (Persèfone; 1877), del pintor prerafaelita Dante Gabriel Rossetti

 

Junt al tron d’Hades, un arbre lluïa el seu vermell flamíger en els pètals de les flors i en els grans dels seus incorruptibles fruits, el mangraner. Mentre hi passejava, Hades arrancà una mangrana i n’oferí uns grans a la filla de la divina enutjada. Tres n’agarrà Persèfone i se’ls posà a la boca, distreta com estava en tractar de refrenar els batecs del seu cor a mesura que albirava el final de la seua forçada estança.

 

Sa mare, ansiosa, li va fer una pregunta en acabar de cobrir-la amb les joioses llàgrimes vessades en abundància en veure-la ressuscitar:

- ¿Has menjat alguna cosa, del lloc d’on vens? Empal·lidida per la resposta, Demèter, a qui els romans anomenaven Ceres, va explicar sa filla les conseqüències dels grans de mangrana engolits: tres mesos a l’any hauria de tornar amb Hades mentre el món fóra món i els humans mortals.

 

I malgrat saber el trist destí que tres mesos a l’any tindria el món, els cereals, els fruits de Ceres, van començar a créixer vigorosament al pas de la deessa i sa filla mentre la vora del camí s’ornava de flors de tota mena i els arbres es cobrien de fullatge protector. Però també, invariablement, mesos més tard, una volta passats quaranta dies després de què la foscor i la llum comparteixen equitativament el dia en l’equinocci de la tardor, la terra, el cel, nosaltres, ens submergim en l’estació del “mal temps”.

 

NARCISO7

Paisatge tardorenc de bosc caducifoli

 

I l’u de novembre, quaranta dies després de l’equinoccial vint-i-dos de setembre, ens acomiadem no tan sols de Demèter, sinó de totes les divinitats que han mantingut viva la vida, viva la natura, i ens submergim en el submón del fred i la foscor, en el món dels difunts. Així que ho celebrem, en una commemoració que com tantes d’altres, pretén evitar una ruptura dels vincles que els humans mantenim amb la natura, tot i que siga sota una forma “aparentment” religiosa.

 

I dic “aparentment” perquè moltes de les actuals festivitats cristianes no són sinó una suplantació de festes molt més antigues que tracten d’establir ponts (màgics, rituals, utilitaris...) entre nosaltres i la natura de què formem part. En eixe sentit, la marginalització de determinades festes presumptament “religioses” és una aposta tan inapropiada com el tractar de viure d’esquena a una natura a la que estem més re-lligats (re-ligio > religió) del que sovint se’ns fa creure. En el nostre cas, eixa relació ha sigut mistificada per segles d’adoctrinament cristià, adulterador, sí, però potser menys perniciós que les actuals modes suplantadores, banalitzadores, dels rituals commemoratius de les pautes de la natura.

 

NARCISO5

Rabosa olorant un narcís

 

Així que, potser, la millor contribució a un reenfocament cívico-cultural de determinades festes siga recuperar el seu sentit primigeni, integrador i potenciador de la relació entre natura i cultura. Una de les bases indefugibles d’un plantejament sostenibilista de qualsevol societat que entenga que la relació dels humans amb el seu medi natural no pot basar-se en la ignorància, la destrucció ni el menyspreu. I sí, especialment, en el reconeixement –culte, assenyat, estimador- dels lligams que tenim amb els cicles naturals i amb la salut del medi del qual en formem part.

Daniel Climent Giner

Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic. Autor d'articles a Mètode i llibres d'etnobotànica. Conferenciant sobre temes de divulgació científica, etnobotànica i antropologia cultural.

Mitjà