La pols miraculosa dels Jesuïtes

Al llarg de més de 300 anys, la pols de l'escorça de l'arbre de la quina, del gènere Cinchona, ha sigut el remei amb més èxit contra tot tipus de malària. Avui dia s'utilitza com antioxidant, antibiòtic i en les begudes tòniques.

En 1650 el metge Sebastiano Bado digué que la quina roja era més valusoa per a la Humanitat que tot l'or i la plata que els espanyols hagueren tret del Perú. I és que, des de fa més de quatre segles els pobladors andins usaven la quina i la pols de la seua escorça com a ungüent, líquid o en pols, per a curar el paludisme i la malària, dues malalties que van fer estralls durant anys entre els colons espanyols i que en l'actualitat segueix causant la mort de milers de persones en el món.

 

Segons la història, van ser els monjos Jesuïtes que feien treball missional a Perú els qui van conèixer i van descriure per primera vegada les propietats de l'escorça de la quina roja, un arbre típic de les regions orientals dels Andes. Segons expliquen les cròniques la quina va prendre certa fama a Europa en la dècada dels anys quaranta del segle XVII gràcies al metge del Virrey del Perú, don Joan de la Vega, qui va arribar a Espanya explicant una sorprenent història. La Comtessa de Chinchón contragué paludisme, una malaltiam que afeblia fins a la mort i que no tenia un remei conegut. El metge, a instàncies d'un xaman indígena, usà una pols amb escorça de quina i la malalta aconseguí recuperar-se completament. Aquella història va fer que la quina es coneguera a Europa com a Pols de la Comtessa o de Jesuïtes, adoptant també la planta el nom de la malalta, Cinchona. 

 

QUINA3

 

Al llarg del segle XVII i XVIII el seu ús s'estendrà per Europa, i seran molts els monarques que cerquen fórmules per a estudiar la planta i portar-la fins a Europa per a optimitzar el seu ús. Especialment conegut és el cas del monarca Carlos III, i de l'expedició capitanejada pels botànics espanyols Hipòlit Ruíz i José Pavón, que van centrar més de deu anys de la seua vida en l'estudi d'aquesta espècie. Tot i que durant molts anys la quinina extreta directament de l'escorça de la quina va ser fonamental en la farmacopea, la botànica, la medicina, el comerç, la química teòrica i pràctica, i en el desenvolupament de l'agricultura tropical, no va ser fin el 1820 quan els químics francesos Pierre Joseph Pelletier i Jean Bienaime Caventou la formulàren.

 

Serà també en el segle XIX quan es desenvolupe una important indústria de la quina per a obtenir quinina promoguda pels holandesos i els alemanys en illes com Java, Ceylan i també en l'Índia. Va ser en aquesta última on els soldats britànics van començar a prendre-la barrejada amb aigua per a prevenir la malària, però com el seu sabor era amarg li van afegir sucre i un toc de llima, preparant sense voler les primeres tòniques. Amb el temps li van començar a afegir Ginebra, per a celebrar les seues gestes, naixent així el Gin&Tonic, que prompte es convertiria en la beguda oficial de l'Imperi Britànic. Durant aquest segle i el següent també van ser explotades les propietats psicotròpiques de la quina, a més va ser un dels remeis més comuns per a frenar la sífilis, ja que reduïa molt les elevades febres dels malalts.

 

Quinina: el principi dels quatre alcaloides

La quina, originària de Perú, està present en l'escut i la bandera del país. Es tracta d'un arbre que pot aconseguir els 30 metres d'altura, encara que generalment mesura entre 10 i 15. Fisiològicament està format per fulles senceres, oposades, peciolades, amb el limb oval o lanceolat. Te de flors hermafrodites de color blanc o blanc-rosat, disposades en raïms regulars.

 

QUINA2

 

La principal riquesa de la quina està en la seua escorça que conté gran quantitat d'alcaloides, dels quals s'han aïllat més de 25. Entre els més importants trobem la quinina, la quinidina amb 6 derivats, i l'hidroquinina entre altres. La quantitat d'alcaloides depèn d'una varietat a una altra, de l'edat de l'exemplar, i del mètode de recol·lecta. Els arbres d'entre 6 i 9 anys són els que presenten major concentració d'alcaloides amb propietats antipaludiques. Entre els seus components també cal destacar la presència de tanins, compostos que doten a la quinina de propietats antioxidants que prevenen la degeneració cel·lular derivada dels atacs rebuts des de l'exterior, i que en molts casos poden arribar a causar malalties com el càncer. Pel que fa a la quinina, destaca pel seu ús en l'elaboració de begudes tòniques,  ja que té infinitat de beneficis digestius i depuratius, i pot ajudar a evitar la retenció de líquids i altres substàncies de desfeta en l'organisme.

 

quino_corteza

 

Però a més, l'escorça de la quina roja té altres propietats, com antibiòtic i antisèptic que ajuda a reforçar el sistema immunològic. En forma líquida també es pot aplicar per a desinfectar ferides i úlceres, aconseguint que cicatritzen abans. Per últim, també les tintures han sigut útils contra la caiguda del cabell.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà