La pinya de Sant Joan, oracle amorós

Leuzea conifera Leuzea conifera herbariovirtualbanyeres.blogspot.com

Daniel Climent ens parla de l'etnobotànica d'aquesta planta mediterrània, amb eixes inflorescencies tan característiques i una llegenda màgica al voltant de la nit de Sant Joan i l'arribada de l'estiu. Seguim amb la sèrie Plantes de Sant Joan!

La revetla de Sant Joan, la nit prèvia al 24 de juny, representa el moment culminant en la relació etnobotànica amb les plantes. Després d’haver rebut increments graduals d’insolació, en arribar el dia de major durada lumínica, el solstici estival, les plantes han assolit la màxima excel·lència; potencialitat que a partir d’aleshores només podrà minvar, a partir del dia 24. 

Un màxim virtuós que, en la mentalitat popular, transformava les propietats medicinals en màgia sanadora no tan sols del cos sinó també de l’ànima, incloent-hi, clar, els desitjos no satisfets. Així que, en arribar el capvespre de Sant Joan, en colla o a soles, molta gent anava al bancal o a vora séquia, al camp o a la serra, a buscar la planta màgica les virtuts de la qual anhelaven o a la que pretenien preguntar allò que altrament no s’atrevien a verbalitzar; perquè saber què deparava el futur també pot ser un bàlsam per al cor desinquiet. I algunes plantes posseïen, però tan sols eixa nit, un caràcter oracular que pagava la pena posar a prova. Era el cas de la “pinya de Sant Joan” (Rhaponticum coniferum o Leuzea conifera).

 

LA INFALIBLE INDICADORA DEL NOM DEL FUTUR MARIT

La pinya de Sant Joan, altrament coneguda a Alacant com a “carxofa punxosa”, és una planta a la que es considerava desvetlladora de futurs amors i objecte d’un ritual que —en amable complicitat amb els lectors més majors— contaven José Ángel Guirao i Arturo Tresáncoras al seu llibre Entrañable Alicante. Curiosidades y anécdotas de la Terreta (1997):

«[...]Una de estas tradiciones perdidas era la de “anar a prendre el ros” (tomar el fresco o el rocío, como se quiera interpretar), costumbre que si bien tenía vigencia durante todo el período estival, era en la noche del 23 al 24 de junio cuando tenía mayor poder de convocatoria.

 

Acompañábamos a algunas de nuestras hermanas y amigas que iban en busca de la “carxofa punxosa”, que según la leyenda, al filo de la medianoche, hora bruja y alucinante, mediante un conjuro increíble, abria su flor con violáceos temores. Ese peregrinar nos llevaba al “Rastre de les figueres”, por el camino del Garbinet, donde según la creencia más firme era donde la garantía del oráculo deseado se realizaba más felizmente una vez conseguida la hechizada flor. Por cierto, ¿saben Vds. que Garbinet es un viento que viene del mar, al que llaman Garbino, palabra a la que las gentes añadieron un diminutivo en nuestra lengua valenciana, la terminación -et?

 

Andábamos por un camino totalmente a oscuras, guiados por la temblorosa y mortecina luz de un cresol (candil), por un sendero embalsamado de los efluvios de los jazmineros de los huertos que lo bordeaban y por el pegajoso perfume de “Galán de Noche”.

 

El silencio que nos envolvía era total, roto solamente por los ladridos de los perros guardianes, que con ello nos avisaban de su presencia y por el charloteo nervioso de las chicas.

 

Otros alicantinos, condicionados por su lugar de residencia, se encaminaban al “Hort d’Arques”, en San Blas o a “El Botánico”, de la Florida, y aún había otros más animosos que se encaminaban hasta cerca de Fontcalent.

 

Una vez llegados al lugar que previamente se había localizado, ellas buscaban afanosamente a la “llum del cresol” la flor deseada, que era de condición indispensable estuviese cerrada o como máximo que en su momento “començara a esclatar” (empezara a abrirse). Entonces la mano de la muchacha avanzaba ilusionada y temerosa de nocturna hechicería y segaba la flor, que se llevaría hasta su alcoba colocándola en un plato con agua debajo de la cama, acostándose rápidamente, con el deseo de que sus sueños le trajeran la imagen del ansiado galán que llegaría a ser su futuro marido, en un augurio totalmente inequívoco

 

Un oracle amplament difós

Aquest ritual no es limitava a Alacant sinó que era compartit per nombroses poblacions del País Valencià amb diferents graus de precissió.

 

PARTE ARRIBA

 

Així, entre altres exemples, a Altea (la Marina Baixa) i a Moraira (la Marina Alta) les fadrines posaven sota el llit una d’aquestes carxofetes a la que prèviament havien soflimat els “pelets” superiors, els flòsculs o flors tubulars que sobreixen de l’embolcall bracteal; i si al dia següent havien reviscolat, tindrien un pretendent.

A Alzira (la Ribera Alta) posaven una carxofeta sota el llit; i si en alçar-se pel matí aquesta s’havia obert i florit, el nom del primer home que trobaren pel carrer prefiguraria el del futur marit.

 

climent 2

Leuzea conifera / bambolia (flickr) 

 

A uns altres llocs s’escrivia el nom de possibles candidats en les “fulletes” d’aquesta “carxofeta de Sant Joan”, “carxofeta de pastor” o “carxofeta borda, i es deixaven a l’ampit de la finestra, a la intempèrie. Al dia següent, aquella bràctea que haguera recollit més reixiu, que haguera magatzemat més aigua, seria la indicadora del nom del nóvio.

Com veiem, fòrmules diverses però amb un únic objectiu: fer servir la planta com a vaticini indicador de la futura parella.

 

I més i més coses

A més de la funció profètica, la pinya o carxofeta de Sant Joan tenia usos relacionats amb, per dir-ho així, “l’α i l’ω” (l’alfa i l’omega) del tracte digestiu, és a dir, amb la boca i la part final del recte.

 

CLIMENT ULTIMA

Esquerra, detall d'inflorescència de Leuzea conifera / floracatalana.net. Dreta, inflorescències en maceració / Emili Laguna.

 

Perquè, pel que fa al primer cas i tal i com indica un dels fitònims, a molts llocs se l’anomena “cullereta de pastor”, atés que les bràctees més grans es poden fer servir com una mena de cullera rústica. I pel que fa a l’altre extrem també tenia un ús, ara medicinal: el de minvar les dilatacions de natura varicosa, que s’hi formen, les hemorroides o morenes.

Ho explica, millor del que ho podria fer jo, el savi botànic i dilecte amic Emili Laguna, que en una de les notes que em va passar deia: «l’oli de de la nostra cullereta de pastor, ja siga per maceració prolongada o fregint lleument les inflorescències, ha estat un remei valencià com antiinflamatori i vulnerari puntual (per tractar colps, petites ferides) i té encara més fama per a la curació de les hemorroides o morenes; depenent de l’ús també hi ha qui les fa macerades en alcohol, o bullides just al moment de requerir el remei; fins i tot en moltes comarques s’utilitza com a amulet psicògen per evitar les morenes, havent de dur a la butxaca del pantaló 2 o 3 carxofetes tot lo dia».

En qualsevol cas no oblideu que a les clarianes dels boscos, als matollars, talussos i erms, vos espera, humil però generosa, la pinya o carxofeta de Sant Joan. Ara bé, si la voleu plena de propietats. l’haureu de collir la propera Nit de Sant Joan. ¡Ànim!

 

MÉS INFORMACIÓ

Joan Pellicer: https://www.youtube.com/edit?o=U&video_id=xXjks2YQ0Zw
Daniel Climent: https://www.youtube.com/watch?v=5JjklWwDF-k
Daniel Climent: conferència a Moraira sobre les plantes santjoaneres, minuts 12:41 – 14:16 https://www.youtube.com/edit?o=U&video_id=XoTVaHXOLlA

Daniel Climent Giner

Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic. Autor d'articles a Mètode i llibres d'etnobotànica. Conferenciant sobre temes de divulgació científica, etnobotànica i antropologia cultural.