LA FLOR NACIONAL D'ARGENTINA

Ceibo Ceibo

Hi ha un arbre de la família de les lleguminoses molt apreciat per la seUa bellesa i significat cultural en països com Argentina i Uruguai. L'eritrina, arbre del coral o bec de gall és originari de Sud-Amèrica, concretament d'Argentina, Uruguai, Brasil i Paraguai. La seua flor és la flor nacional a Uruguai i, des de 1942, també la de l'Argentina. La llegenda de Anahí compta l'origen simbòlic d'aquesta espècie i el seu significat en la cultura popular. Vols saber més? Llegeix a Carmen Lopez...

L'eritrina és un arbre que pot arribar als 10 m d'alçada, amb una escorça clara que s'enfosqueix a mesura que el exemplar envelleix, i de fulla caduca. Les fulles són compostes i llargues, fins 30 cm. Les flors neixen en les branques verdes de cada nova temporada. Apareixen en el mes de maig, formant inflorescències que donen aspecte de raïms de color roig intens que contrasta amb les branques sense fulles. Aquestes agrupacions recorden a la cresta d'un gall, per aquest motiu l'espècie es s'anomena Erythrina crista-galli L. Erythrina deriva del grec erytros "roig", crista-galli deriva del llatí i significa "cresta de gall". El fruit és un llegum d'uns 15-20 cm que està present en l'arbre fins a l'octubre.

 

1

2

 

La flor de la Erythrina crista-galli L és la flor nacional d'Argentina des de 1942, tal com recull el Decret del Poder Executiu de la Nació nº 138474/42 (23 de desembre de 1942). El 22 de novembre es commemora a Argentina el Dia de la flor Nacional o Día del Ceibo. Una comissió presidida pel Dr. Ricardo Helman i composta per professors i enginyers va realitzar estudis per tal de justificar l'elecció i elaborar el decret. La comissió va constatar que en institucions civils i militars es plantava una eritrina al costat del pal de la bandera nacional com a símbol i tradició, i ha indicat que aquesta espècie,  per les seves característiques botàniques "ha contribuït a la formació geològica del delta mesopotàmic". També en consulta popular va ser la flor preferida per les seues característiques botàniques, artístiques i històriques. Té presència en el folklore tradicional (llegendes, poesia, lletra de cançons, ...) i, a més, el seu color apareix en l'escut del país. El ceibo és una espècie que es pot trobar per tot Argentina, pel que la seua flor és coneguda i admirada per tota la ciutadania.

 

Llegendes sobre l'origen de la flor DEL CEIBO

La llegenda de Anahí explica l'origen simbòlic d'aquesta espècie i el seu significat en la cultura popular. Probablement el nom "Anahí" és d'origen guaraní i pot significar diverses coses: ana-i (petit parent), angai (pobreta). La seua grafia no és segura i per tant pot ser que haja patit transformacions de l'original.

 

3

 

Explica la llegenda que una índia guaraní anomenada Anahí pertanyia a una tribu indòmita i vivia a la selva envoltada de la seua gent, el riu, els ocells i l'espessa vegetació. Anahí no era agraciada però era noble i tenia una veu tan dolça que fins els ocells callaven per escoltar-la quan cantava en els boscos i prop del riu. Un dia van arribar a la seua terra guerrers guaikuru al servei dels espanyols amb l'objectiu de capturar-los i, després de la lluita, la van capturar. La van lligar a un pal del qual es va alliberar i va matar el guàrdia. La van tornar a capturar i va ser condemnada a morir a la foguera. La van lligar a un tronc i va ser cremada viva. Quan les flames van embolicar el cos d'Anahí, aquesta va començar a cantar amb tanta dolçor que els soldats van emmudir de la sorpresa. A l'alba, el tronc al qual va ser lligat Anahí s'havia transformat en un arbre d'escorça rugosa i en les seues branques hi havia aparegut flors roges bellíssimes. I així explica la llegenda el naixement del ceibo. El Ceibo representa l'esperit d'Anahí, indomable i altiu.

 

La cançó d'Osvaldo Sosa Be (1906-01986), nascut a Concepción (Argentina) explica la llegenda amb una altra versió:

Anahí,
las arpas dolientes hoy lloran arpegios
que son para ti.
Anahí
recuerdan acaso tu inmensa bravura
reina guaraní.
Anahí
indiecita fea de la voz tan dulce
como el aguaí.
Anahí, Anahí
tu raza no ha muerto, perduran sus fueros
en la flor rubí.
Defendiendo altiva tu indómita tribu 
fuiste prisionera;
condenada a muerte, ya estaba tu cuerpo
envuelto en la hoguera,
y en tanto las llamas lo estaban quemando
en roja corola se fue transformando.
La noche piadosa cubrió tu dolor
y el alba asombrada
miró tu martirio hecho ceibo en flor.
Anahí,
las arpas dolientes hoy lloran arpegios
que son para ti.
Anahí
recuerdan acaso tu inmensa bravura
reina guaraní.
Anahí
indiecita fea de la voz tan dulce 
como el aguaí.
Anahí, Anahí
tu raza no ha muerto, perduran sus fueros
en la flor rubí.

 

La llegenda de l'origen del ceibo més popular és la de Anahí, encara que existeixen altres com la del Déu Suprem dels guaraníes, Tupã, creador de la Llum i l'Univers. Quan Tupá va arribar a la Terra per veure el resultat de la seua obra i per tal de proveir-se de ombra, va crear un arbre però va oblidar dotar-lo de flors. Molt després els espanyols van envair els territoris dels indis charruas. Quan aquests es van quedar sense fletxes per defensar-se es van arrencar els cors amb les mans per llançar-los als invasors. Els cors enredats en les branques dels ceibos es van convertir en les seues flors, del color de la sang vermella dels indis.

 

EL Folklore DE LA FLOR DE ARGENTINA

A més de les llegendes, diversos artistes han dedicat belles poesies al ceibo, com "Qui juera ceibo ..." del poeta de San Javier (Argentina) Juliol Migno Parera (1915-1993):

 

Quién juera ceibo...
Un corazón de miel entre los ceibos
Hicieron las avispas, gota a gota,
Y el árbol se azucara hasta en las flores
Y se hamaca contento en cada aurora.

Con su dulzor se cura la ronquera
La calandria cantora,
Y con el agua hervida de su cáscara
Curan males del pecho las palomas...

Blando de corazón, se lo arrancaron
Y boyó en el arroyo hecho canoa,
En la que va popiando la gurisa
Que en el taco se ha güelto mariposa.

Un boyerito, pedacito ´e noche
Por unos cantos le compró la copa,
y se arregló con el amigo viento
pa que le acune su pichón si yora.

Ansí yegaste a viejo, islero manso:
Las entrañas de miel, cuna de auroras,
Sueño liviano de chinitas lindas
Que aguas abajo en el cariño bogan...
¡Quién juera ceibo al terminar el viaje
Con un panal por corazón, patrona,
con un pichón en l´última ramita,
remedio de calandrias y palomas,
y taco ande se asiente una gurisa
que sin saber se ha güelto mariposa!

 

També el poeta bonaerense, Rafael Obligado (1851-1920) li va dedicar versos al ceibo:

 

El seibo
Yo tengo mis recuerdos asidos a tus hojas,
yo te amo como se ama la sombra del hogar,
risueño compañero del alba de mi vida,
seíbo esplendoroso del regio Paraná.

Las horas del estío pasadas a tu sombra,
pendiente de tus brazos mi hamaca guaraní,
eternas vibraciones dejaron en mi pecho,
tesoro de armonías que llevo al porvenir.

Y muchas veces, muchas, mi frente enardecida,
tostada por el rayo del sol meridional,
brumosa con la niebla de luz del pensamiento,
buscó bajo tu copa frescura y soledad.

Allí, bajo las ramas nerviosas y apartadas,
teniendo por doseles tus flores de carmín,
también su hogar aéreo suspenden los boyeros,
columpio predilecto del céfiro feliz.

Se arrojan en tus brazos, pidiéndoles apoyo,
mil suertes de lanas de múltiple color;
y abriendo victorioso tus flores carmesíes,
guirnalda de las islas, coronas su mansión.

Recuerdo aquellas ondas azules y risueñas
que en torno repetían las glorias de tu sien,
y aquellas que el pampero, sonoras y tendidas,
lanzaba cual un manto de espumas a tu pie.

Evoco aquellas tardes doradas y tranquilas,
cargadas de perfumes, de cantos y de amor,
en que los vagos sueños que duermen en el alma
despiertan en las notas de blanda vibración.

Entonces los rumores que viven en tus hojas,
confunden con las olas su música fugaz,
y se oyen de las aves los vuelos y los roces,
vagando entre las cintas del verde totoral.

¡Momentos deliciosos de olvido, de esperanza!
¡Destellos que iluminan la hermosa juventud!
¡Aquí es donde se sueña la virgen prometida
y es lumbre de sus ojos la ráfaga de luz!

Amigo de la infancia, te pido de rodillas
que el día en que a mi amada la sirvas de dosel,
me des una flor tuya, la flor mejor abierta,
para ceñir con ella la nieve de su sien.

¡Que nunca Dios me niegue tu sombra bienhechora,
seíbo de mis islas, señor del Paraná!
¡Que pueda con mis versos dejar contigo el alma
viviendo de tu vida, gozando de tu paz!

¡Ah! ¡Cuando nada reste de tu cantor y seas
su solo monumento, su pompa funeral,
yo sé que en la corteza de tu musgoso tronco
alguna mano amiga mi nombre ha de grabar!

 

USOS DEL CEIBO

El ceibo avui en dia s'utilitza com a espècie ornamental tant a Amèrica com a diversos països del sud d'Europa, ja que s'adapta qualsevol tipus de sòl. Requereix reg regular, llocs assolellats i també en semi-ombra i no resisteix les gelades. Se sol utilitzar com a exemplar aïllat per la seua bellesa durant la floració.

 

5

 

És una espècie molt apreciada en jardineria pública i privada. A Espanya apareix en molts llocs singulars, com ara davant de la porta de l'hotel Alfons XIII de Sevilla, on va ser plantat el 1929, any de l'Exposició Iberoamericana. Al Parc de l'Albereda de Santiago de Compostel·la es troba l'exemplar donat pel Dr. Antonio Mariño, situat a l'avinguda Joan Carles I del parc. També es troben dos exemplars a l'entrada del Jardí d'Aclimatació de Montjuïc a Barcelona. A València es poden admirar en alguns enclavaments de la ciutat, com els Jardins de Monforte, Jardins del Real-Vivers i en el tram VII dels Jardins del Túria.

 

6

Jardins del Túria (Tram VII)

7

Jardí de Monforte

 

La seua escorça s'usa per adobar cuirs i com a substituta del suro. La fusta, que és molt lleugera, s'empra per fabricar ruscs, boies de pesca, basses... El tronc buidat és la base per fabricar bombos legüeros, anomenats així perquè el seu so s'escolta a una llegua de distància. Aquest membranòfon és típic del folklore argentí originari de la província de Santiago del Estero. I les flors serveixen per tenyir teles. A nivell popular l'escorça s'utilitza com a medicinal per les seues propietats antisèptiques. L'escorça bullida és astringent i conté alcaloides.

Carmen López Valiente

Doctora en ciències biològiques per la UV i màster oficial de Nutrició i Salut per la UOC.

Sóc professora de secundària a l'IES CLOT de València, runner amb el meu equip Redolat Team, fanàtica de les novel·les de Stephen King i del senderisme en família i sobretot, nadadora, molt nadadora.