Herbes silvestres i comestibles

Galio (Galium aparine), son comestibles sus brotes tiernos crudos y sus semillas tostadas como sucedáneo del café Galio (Galium aparine), son comestibles sus brotes tiernos crudos y sus semillas tostadas como sucedáneo del café

El llarg llistat de plantes silvestres comestibles conté algunes que considerem males herbes però que s'han cultivat durant segles per a l'alimentació humana. Tornarem a consumir-les alguna vegada?  


En una entrevista a EFE verd, el senador per CiU Francesc Marimón va recomanar fa un temps la tornada a l'ús d'herbes silvestres comestibles com un remei per a la crisi i una forma d'estimular els paladars més sensibles i exigents. Així, parlava d'amanides de roselles tendres amb oli i vinagre o unes verdolagas amb cigrons, o als sempre abundants i saborosos cardillos com a condiment per guisats i remenats. I és que moltes d'aquestes herbes comestibles són altament riques en vitamines i proteïnes.

 
No obstant això, a l'hora de llançar-nos a l'aventura de consumir herbes silvestres també hem de tenir en compte que a la natura trobem algunes plantes verinoses i davant el dubte el millor és abstenir-se. Un bon coneixement de les plantes comestibles i algunes proves de "comestibilitat" seran claus per saber si aquesta planta que hem recollit ens la podem menjar o no.

Quines herbes silvestres puc recollir?
El primer que cal considerar és que el verí de les plantes habitualment es troba només en una part d'aquestes, com per exemple el cas de la creïlla, amb els tubercles comestibles però uns fruits que poden ser nocius.

 

Hem de saber que les tiges i fulles s'han d'agafar quan la planta es jove i que tenen un color més feble que la resta de la planta. A més, s'ha d'intentar no trencar la resta de la planta en els desplaçaments. De vegades tenen un toc amarg, pel que és recomanable coure abundantment. Pel que fa als fruits, són el més nutritiu i ric en proteïnes, però també poden contenir la major part de verí.


A l'hora de recollir herbes silverstres per a consum propi s'han de veure els següents factors: s'han d'evitar totes aquelles plantes que continguin àcid cianhídric, delatat per una olor molt amarga, com a ametlla o préssec amarg. També cal evitar les que, en provar-les, siguin molt àcides i les que tinguin sabes lletoses, ja que solen ser molt verinoses, i aquelles que tinguen pèls a la tija, que poden ser irritants en el tracte digestiu. S'han de recollir sempre tiges i fulles tendres, descartant les que estiguen marcides o seques.

 

La prova de la comestibilitat:
Per saber si una planta és apta per al consum humà de forma pràctica recomanen tenir en compte els següents factors:

 
- Abans de res comprovarem que és apta per a recollida i que no està parasitada. Després, fregarem amb la planta i amb el seu suc nostre braç. Si observem irritació o al·lèrgia la descartem. 
- Després provarem la planta lentament. Primer, posarem una mica sobre els llavis durant uns minuts, i si no hi ha reacció la posarem primer en un angle de la boca i a la llengua. Si seguim sense notar res estrany, podem mastegar un tros.
- Si no s'ha produït cap reacció tragarem una petita quantitat i esperarem 5 hores sense menjar ni beure res. Si finalment no hi ha dolors d'estómac o d'abdomen, o nàusees la planta es pot menjar. 

 

A Europa hi ha unes 10.000 espècies aptes per a consum humà, però moltes d'elles tenen poc valor nutritiu pel que cal saber quines en tene més i també major valor nutritiu, major distribució i abundància.




Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà

Més en aquesta categoria: Trévol d'aigua »