FRONTERES DE L’ETNOBOTÀNICA

FRONTERES DE L’ETNOBOTÀNICA Font FlickR. Imatge de Lee

El professor, etnobotànic i divulgador Daniel Climent enceta un cicle d’articles a Espores per tractar d’una etnobotànica de la que no es parla tant, la que no es relaciona amb els coneixements que tradicionalment es tenen de les plantes, sinó la que està amagada a l’art, els símbols o, per exemple, els textos sagrats. Daniel ens conta el perquè de la seua importància i comença un camí en el que estarem encantats d’acompanyar-lo.

L’etnobotànica representa un enorme cos de coneixements basat en l’estudi de les relacions dels humans amb els vegetals: què fem o què hem fet les societats amb les plantes al llarg de la història. El catàleg és extraordinàriament variat i extens i abasta camps com els de l’alimentació, la salut, la cosmètica i altres, l’ús de fustes, fibres i pigments en manufactures de tota mena, des dels instruments musicals a les armes passant la cistelleria, els tèxtils o la construcció d’habitatges, els usos simbòlics, rituals i màgics, els aspectes lingüístics, les arts plàstiques, i un llarg etcètera que seria prolix i indegudament llarg i difús enumerar.

 

Tot i l’enorme extensió dels temes a tractar una gran part dels estudis etnobotànics s’han centrat en registrar la tradició oral i pràctica dels darrers humans que conserven els costums o els records sobre els usos medicinals i alimentaris de les plantes. I això ha estat molt bé. Perquè s’ha prioritzat la urgència de recollir els testimonis orals o factuals dels darrers dipositaris d’aquelles sapiències antigues i que encara viuen en contacte amb el món “natural” més ric en biodiversitat o almenys amb el medi rural menys influït per la modernitat.

 

Plos wilson

Edward Osborne Wilson. Imatge de WIkipedia

 

Parlar de la biodiversitat remet quasi d’immediat a un dels naturalistes que més l’ha estudiada, el nord-americà Edward Osborne Wilson (1929-). I en un dels seus llibres més recents, La creació. Una crida per salvar la vida a la Terra (2007; ed. Empúries), podem llegir (pg. 39):

 

[¿Què pot passar si es redueix la biodiversitat?]
Es destruiran unes fonts d’informació científica i de riquesa biològica d’una magnitud inimaginable.
Les oportunitats que es desaprofitaran –que seran més ben enteses pels nostres descendents que no pas per nosaltres mateixos- seran incalculables.
Tot el que no s’haja descobert fins ara [del llegat genètic, bioquímic, biofísic, etc.] –medicaments, cultius, fustes, fibres, vegetació per recuperar els sòls, substituts del petroli i altres productes beneficiosos- s’haurà perdut per sempre.

 

Doncs bé, si en la pregunta inicial substituïm “biodiversitat” per “coneixement sobre la biodiversitat”, la resposta continua sent igualment vàlida: perdre els coneixements acumulats sobre la biodiversitat representaria una de les pèrdues més grans i més insubstituïbles de coneixements acumulats durant la història de la humanitat.

 

Sapiències antigues que sovint representen els resultats d’ancestrals mètodes d’assaig i error amb humans; uns humans considerats alhora com a objectes i subjectes dels experiments i posteriorment dipositaris dels coneixements adquirits per eixes vies. Pràctiques i experiments que ara serien considerades il·legals o immorals, sí, però que es van dur a terme en el seu temps i els resultats de les quals ens han arribat fixats en les paraules o en els rituals, en les pautes de recol·lecció o d’administració, o en els múltiples llenguatges amb què els humans recopilem, comprovem i compartim els coneixements.

 

medalla or RM g

Ramon Margalef rebent la Medalla d'Oro del CSIC. Imatge del CSIC

 

En eixe sentit un altre dels grans naturalistes del segle XX, Ramon Margalef (1919-2004), feia les següents reflexions en el llibre Ecologia (1981; ed. Planeta)

La naturaleza resulta demasiado complicada para ser descrita y explicada de manera racional, por composición de mecanismos físicos elementales, y los conocimientos necesarios a la supervivencia adquirieron la forma de tradiciones y creencias, más o menos unidas a un código de carácter sagrado, es decir, indiscutible.
Contenidos mentales no razonados y aun fundamentalmente falsos pueden ser excelentes para sobrevivir.

 

18835889 1059333094168061 3697407276225442634 n

Daniel Climent

 

I si Margalef deia això en la pàgina 14, en la següent reblava el clau:

Entretanto, el ecólogo ha de estar dispuesto a recoger con simpatía las creencias que se están perdiendo.
Tal vez encontrará en ellas sugerencias para nuevos estudios sobre las relaciones entre el hombre y la naturaleza.
Los usos de diversas plantas, la composición de las dietas alimenticias, las creencias en ritmos, etc., de todos los pueblos deberían recogerse y estudiarse, antes de que sean olvidados por las últimas generaciones en las que acaba su cultura.
Los estudiantes universitarios de extracción ciudadana se sorprenden ante los conocimientos de biología que poseen los pueblos naturales o los propios campesinos europeos conocedores de la tradición.
Empezar a llenar papeletas, según las técnicas de los antropólogos y con el intento de escribir un ensayo o una tesis, no es lo peor que puede hacerse en la situación, aunque probablemente es poco apreciativo de las raíces profundamente humanas de una ecología viva.

 

Però no tan sols la paraula directa sinó també les expressions artístiques (plàstiques, literàries...), els símbols i els textos sagrats, etc. poden ser portadors d’informació substancial sobre les característiques, propietats o formes d’usar les plantes. Característiques, propietats o usos alguns dels quals han sigut oblidats, bandejats o substituïts en la memòria col·lectiva però que romanen fixats en imatges, rituals, textos o paraules antigues...; i que és possible que ens puguen subministrar indicis per resoldre noves necessitats si sabem interpretar i aplicar la informació que contenien aquelles tradicions o imatges.

 

En qualsevol cas, bandejar o negligir aquesta mena d’informació pel simple fet d’estar codificada sota formes que no provenen de la relació directa dels informants amb les plantes del seu entorn pot suposar també una pèrdua si no encertem a interpretar-les adequadament; o si no sabem intersecar amb altra mena d’informants i de savis teòrics i pràctics, des dels historiadors de l’art fins els lutiers, dels elaboradors d’herberos (o herbetes) fins els lexicògrafs, dels exegetes i antropòlegs fins els arqueòlegs i un etcètera tan llarg com interessant.

 

O, encara que ara no siguem capaços de fer-ho, registrar-ho perquè uns altres de millor preparats troben obertes les portes d’alguns interrogants dels que ara per ara encara no sabem la resposta. I de tot això hi ha molt per parlar. Com intentarem fer en propers capítols. 

Daniel Climent Giner

Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic. Autor d'articles a Mètode i llibres d'etnobotànica. Conferenciant sobre temes de divulgació científica, etnobotànica i antropologia cultural.