Fronteres de l'etnobotànica. Plantes anticonceptives

Fronteres de l'etnobotànica. Plantes anticonceptives Ahmad Fuad Morad (Flickr)

Daniel Climent continua portant-nos per les interessants Fronteres de l’etnobotànica, i en aquest camí va estirant del fil i ens mostra els orígens botànics d’alguns tractaments farmacèutics o medicines quotidianes. És el torn de la píndola, una revolució que separà sexualitat de reproducció, que fou tot un avanç per a les dones i el control de la natalitat, i que està basada en una planta de la família de les dioscoràcies. Encetem un nou fil, ens acompanyeu?

Algunes molècules han canviat la història de la humanitat: quinina, aspirina, cafeïna, cocaïna, artemisina i altres, ens han permès fer front al dolor, el cansament i els flagells infecciosos, o en altres casos ens han resolt problemes amb els quals la nostra existència seria ben diferent. Moltes d’aquelles s’han aconseguit gràcies a l’estudi de pràctiques ancestrals basades en les plantes i amb una metodologia que podríem anomenar etnobotànica, encara que siga avant la lettre.

En el capítols anteriors, els dedicats a TúYōuyōu, vam veure com l’anàlisi etnobotànica de textos molt antics va obrir la porta tant al descobriment de l’artemisina a partir de l’Artemisina annua, com a un nou enfocament en el tractament de la malària, la malaltia que més morts ha causat al llarg del temps. Ara, en les properes entregues, dirigirem la mirada als inicis etnobotànics de la píndola anticonceptiva, un altre gran avanç que, en separar sexualitat de reproducció, va permetre que les dones ultrapassaren fronteres socials que les tenien engabiades, i que conqueriren nous espais i funcions de les que tothom hem sigut beneficiaris.

 

artemisina

Artemisia annua / Kristian Peters (Wikimedia).

 

El repte del control de la natalitat i l’opció etnobotànica

Comencem pel principi. En qualsevol grup humà el control de la població per adequar-se al marc ecològic ha sigut un problema recurrent. Les respostes n’han sigut múltiples, des de l’expansió territorial (guerra, genocidi, conquesta, emigració) a la promoció del celibat, l’avortament o el geronticidi (eliminació deliberada, o inducció al suïcidi, dels més majors).  Temes, tots eixos que han sigut tractats divulgativament per autors com l’antropòleg Marvin Harris (1927-2001) i el biogeògraf i antropòleg Jared Diamond (1937-). Pel que fa a les seues publicacions, són del primer “Caníbales y reyes. Los orígenes de las culturas” (1978), “Vacas, cerdos, guerras y brujas” (1981) o “Nuestra especie” (1989), pel que fa al primer; i de Diamond “El tercer chimpancé” (1991), “Armas, gérmenes y acero” (1997), “Colapso” (2005), i “El mundo hasta ayer” (2012).

 

PORTADA MARVIN HARRIS

Una publicació del reconegut antropòleg, Marvin Harris, sobre l'evolució material i cultural de l'ésser humà. Imatge de portada

 

Llegim, com a exemple, aquest fragment del capítol 4 de la segona part del llibre “Armas, gérmenes y acero”: «La residencia fija contribuye a que las poblaciones humanas sean más densas al permitir la reducción de los intervalos entre nacimientos. Una madre cazadora-recolectora que cambia de campamento sólo puede transportar a un niño, junto con sus escasas posesiones. No puede permitirse tener el hijo siguiente hasta que el vástago anterior pueda caminar con rapidez suficiente como para mantener el paso de la tribu y no quedarse atrás. En la práctica, los cazadores-recolectores nómadas espacian a sus hijos unos cuatro años mediante la amenorrea de la lactancia, la abstinencia sexual, el infanticidio y el aborto».

Si anem encara més enllà, i estudiem la història de les poblacions on les condicions ambientals no han permés ni tan sols la recol·lecció, i que per sobreviure s’ha depès en exclusiva de la caça (o de la pesca), el preu etnoecològic a pagar per evitar un col·lapse poblacional ha consistit en ocasions en limitar el nombre de dones.

Abans de continuar, però, caldria subratllar que per fer un tractament apropiat d’un tema tan dramàtic com el que anem a presentar de poc serviria despatxar la qüestió amb consideracions displicents de caràcter ètic o ideològic pròpies d’una societat com la nostra, allunyada dels límits de supervivència. Dit això, i per molt que ara ens escandalitze, mètodes com l’infanticidi femení primerenc va ser una de les tàctiques que es van fer servir per evitar la mort de tothom en societats enfrontades a límits ecològics extrems. I hi ha trets culturals que només s’entenen com adequació de grups humans a l’entorn que obliguen a fer determinades coses, so pena de morir els que no ho fan; i el posar un exemple de grup en el límit ecològic de subsistència ens permetrà valorar el que ha costat a la humanitat superar eixos límits.

 

cazador inuit

Caçador inuit en l'Àrtic 

 

Així, en seria un exemple d’adaptació cultural a límits ecològics el dels inuit (el terme “esquimals” o “menjadors de carn crua”, es considera despectiu) magistralment descrits a la pel·lícula “Los dientes del diablo” — The savage innocent (Nicholas Ray, 1960); i que també vaig tindre ocasió d’imaginar-me per primera vegada quan vaig llegir un llibre que em va regalar ma mare de menut, “En el país de los eternos hielos”, del missioner jesuïta Segundo Llorente; més tard tornaria a bussejar en el tema quan l’editorial Hermann Blume va fer un recopilatori d’articles d’antropologia ecològica traduïts de la revista Scientific american i els va editar com a llibre, “Biología y cultura”, l’any 1975, quan feia poc que acabava de començar a donar classe a un institut. 

En una societat com la dels antics inuit, amb la caça i la pesca estacional com a únic recurs alimentari, garantir la renovació generacional del caçador era imprescindible per evitar la mort de tot el grup. Vegem-ne alguns dels factors concomitants. Per una banda, el grup familiar sovint era la única forma d’agrupament nòmada, i l’esperança de vida d’un home inuk (singular d’inuit) no era molt superior als 30 anys. A més, ensenyar les tècniques de caça i pesca a un fill, per garantir les aportacions d’aliment al grup, podia requerir 4-8 anys d’acompanyar al pare a les expedicions per obtindre aliment, en territoris d’un radi que podia arribar als 200 km.

Per altra banda, les característiques biològiques de les dones (menorrea, embaràs, part, puerperi, lactància, totes acompanyades de senyals fàcilment detectables pels depredadors àrtics –óssos, llops-, com la sang, els crits dels neonats, la placenta, etc.) impedien que aquestes es dedicaren a la caça. Per exemple, una dona gràvida, no pot perseguir durant dues setmanes un ós polar o esperar dies front a un forat en el gel a l’espera de capturar una foca de 100 kg, traure-la i transportar-la. El fet és que els condicionants ecològics obligaven a un repartiment de tasques molt estricte, amb les dones dedicades a cuidar els fills, adobar les pells dels animals, confeccionar la roba i demés aixovar domèstic, mantindre el foc i un llarg etcetera quotidià.

 

Inupiat family curtis

Familia Inupiat (Alaska, 1929). / Edward S. Curtis (Wikimedia Commons).

 

A més, per evitar un excés de naixements la lactància es prolongava fins els 6 anys, durant els quals la dona no ovulava (l’hormona prolactina és anovulatòria). Si el primer part era una xiqueta, mantenir-la viva suposava que durant 6 anys no hi hauria un nou naixement, i el pare seria 6 anys més vell; tornar a tindre una filla, i fins i tot una tercera podria fer que el naixement del fill arribara quan el pare ja fóra tan major que no hi haguera un apropiat relleu generacional; i sense caçadors eficients tothom moriria de fam.

El resultat era que en molts grups inuit mentre no nasquera un fill mascle els era imprescindible eliminar les criatures femelles perquè la mare poguera tornar a concebre prompte i amb l’esperança que fora un xiquet, després del qual ja podien cuidar futures filles. Així que en molts casos, només els grups que van optar per eliminar les filles (infanticidi femení) mentre no nasquera un fill van poder subsistir; en eixes condicions la selecció natural va conduir a un tret cultural tan sorprenent com reprovable per als qui no hem patit eixos límits ecològics. Així que la pervivència d’eixe grup humà potser fóra el resultat d’eixa pràctica mentre que en uns altres l’extinció per inanició va ser el preu per no haver adoptat mesures tan dràstiques; qui ho sap. I els intents ideològics –p.ex. religiosos- que confiaven en canviar-les la manera d’actuar van conduir sovint a la mort dels integrants dels grups aculturitzats, ja que no podien sobreviure si renunciaven a les pràctiques que els havien permés arribar a viure en eixe entorn tan limitant; perquè la natura “en estat pur” (si se’m permet l’expressió) és molt dura i només permet sobreviure als qui l’”encerten” amb el seu comportament.

En qualsevol cas no estaria mal que férem l’esforç de ser compassius i comprensius abans que jutges estrictes ben asseguts sobre la nostra suficiència alimentària. Perquè, de fet, en el moment que els inuits van accedir a més aliment gràcies a les armes de foc o el comerç regular, entre altres coses, fins i tot els grups més exposats als antics límits, van deixar de practicar l’infanticidi femení, el suïcidi dels majors i altres pràctiques que ara afortunadament només perduren en la memòria d’un passat dramàtic. Així, en esmentar aquestes adaptacions culturals tan radicals com sorprenents he pretés assenyalar el gran valor dels progressos cientificotècnics en la regulació de la natalitat de manera menys dramàtica, i als quals no solem donar la importància que es mereixen.

 

El camí dels mètodes anticonceptius

La major part de les cultures ha provat de fer servir controls no tan agressius. Seria el cas d’allò que genèricament podem anomenar mètodes anticonceptius. Uns mètodes que es remunten a l’antiguitat més remota i que en època històrica ja es troben fixats per escrit en, p.ex., els papirs egipcis de Petri (1850 aC), d’Ebers (1500 aC), en el Talmud. Entre eixos procediments es troben l’ús de barreres químiques (com el vinagre in situ) o físiques (preservatius, et al.), per impedir el contacte entre espermatozoides i òvuls, i també hi podríem incloure el que figura a la Bíblia en el Gènesi 38, en el capítol on es parla d’Onan i el coit interromput o onanisme.

 

LACTANCIA

 

També en podríem destacar, com a mètode anticonceptiu, l’allargament deliberat de l’anovulació mitjançant la combinació de lactància prolongada i percentatges baixos d’ingesta de greix en la mare. En alguns casos, eixes pràctiques han sigut elevades a l’estatus religiós per salvaguardar-les més enllà de les conjuntures particulars. Fixem-nos, si més no, en allò que en diu l’Alcorà (sura 46:15; traducció de Mikel d’Epalza): «L’embaràs i la lactància són trenta mesos»; si descomptem els nou mesos de l’embaràs queden quasi dos anys de lactància, molt de temps per als estàndards actuals en els països desenvolupats, però normals als que estan en vies de desenvolupament i com a mecanisme tradicional per frenar excessius creixements poblacionals.

El gran pas, però, es va donar quan les dones van poder controlar la pròpia fisiologia reproductiva i decidir lliurement, gràcies a la bioquímica, si volien tindre fills o no. I això no es va assolir fins mitjans del segle XX. I eixe avanç tan important té la seua història, part de la qual arrela en l’etnobotànica i en l’afany d’aquesta ciència per travessar fronteres epistemològiques.

 

Les dioscoriàcies, la família dels nyams

La família de plantes que anem a considerar, les dioscoreàcies, està formada per unes 700 espècies de plantes intertropicals; i reben el nom en homenatge al pare de l’etnobotànica medicinal, el metge greco-romà Dioscòrides, del s. I dC. Unes 600 d’eixes espècies pertanyen al gènere Dioscorea, i moltes tenen tubercles ben grans (fins als 30 kg) i tan feculents que han sigut i són utilitzats pels humans intertropicals com a font d’aliment. Un ús vicari del que els cereals representen per a les societats extratropicals.

 

wingedyambulbils

Dioscorea alata. / Innspubnet.

 

Es tracta dels nyams (Dioscorea alata, D. batatas, D. bulbifera, etc.), coneguts com camotes a Mèxic, ñames en castellà i yams en anglés. Les Dioscorea van evolucionar independentment a l’Àsia, l’Amèrica i l’Àfrica tropicals, però és en aquest darrer continent on ha assolit la major importància ja que més de la meitat dels pobladors fan d’aquesta mena de moniatos el component fonamental de la dieta. Particularment a Nigèria, el territori més poblat de tot Àfrica. A l’Amèrica tropical el seu cultiu es veu eclipsat pel de la mandioca o yuca, Manihot esculenta de la família Euforbiàcies.

Però, a més de la importància com aliment, els nyams han prestat un altre gran servei a la humanitat, el de ser intermediaris en la síntesi d’hormones sexuals substitutòries de les humanes. I a eixa fita, que mereix figurar entre les grans epopeies científiques, l’etnobotànica va contribuir de manera decisiva. Com en el cas de l’artemisina, sí, però amb algunes diferències substancials que ens serviran per reflexionar sobre una altra de les fonts de l’etnobotànica: l’observació i anàlisi d’una pràctica cultural en què intervenia una planta.

 

chinese yam

Nyam xinés, Dioscorea batatas.

 

En el primer dels casos, allò que va conduir a la identificació i aïllament del principi actiu va ser la localització bibliogràfica d’una recepta molt antiga, escrita en xinés arcaic, relativa l’ús de l’Artemisia annua per tractar el paludisme o malària. En l’assumpte que ara ens ocuparà, el catalitzador va ser ben diferent: l’observació d’un procediment de pesca d’unes poblacions indígenes meso americanes que feien servir una planta per capturar peixos. Malgrat que la pràctica no tenia relació directa amb la sexualitat humana, manifestava la presència d’un principia actiu que podia fer-se servir com a precursor en la síntesi d’allò que es buscava, la producció d’hormones sexuals femenines.

Així que coneixerem una petita gran història: la dels inicis, etnobotànics, de l’obtenció d’hormones sexuals femenines barates i accessibles. Una història que també pretén il·lustrar sobre el valor de l’etnobotànica com a metodologia per redefinir les fronteres del coneixement. Això sí, ho contarem en propers capítols.

 

Daniel Climent Giner

Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic. Autor d'articles a Mètode i llibres d'etnobotànica. Conferenciant sobre temes de divulgació científica, etnobotànica i antropologia cultural.

FaLang translation system by Faboba