Fragants ibèriques: 'Bupleurum fruticosum', matabous

Bupleurum fruticosum, matabous o matabueyes, entre molts altres noms, és una planta aromàtica humil i poc coneguda. En aquesta nova entrega sobre fragants ibèriques, coneixerem algunes de les seues virtuts, el seu rar oli essencial i com comença a ser emprada com a planta ornamental i en restauració paisatgística.

Les fragants ibèriques porten arrelades en aquestes terres des de molt abans que arribaren a habitar-les els nostres curiosos i descurats antecessors, els paleolítics vivents humans. Aviat vam establir relacions amb aquests vegetals cridanerament aromàtics. Així, històricament s'han anat modelant més enllà del reconeixement olfactori usos molt diversos, ampliant el fons d'armari cultural de la nostra memòria d'aromes en màgia, ritus religiosos, pràctiques higièniques, conservació i condiments d'aliments o base per a formes medicamentoses, per citar alguns exemples.

Com ocorre en l'esfera celeste amb les supernoves, en l'univers fragant apareixen on abans no s'havia detectat res en particular, novetats, a vegades acompanyades per una indefinible i contagiosa atracció de naturalesa similar al camp gravitatori del món de la moda. Però en les nostres fragants ibèriques ens sentim inclinats a presentar tant a vegetals i aromes molt coneguts i benvolguts, com als més humils i desconeguts. En aquest últim cas es troba la nostra fragant de hui: Bupleurum fruticosum.

De ser una planta a penes vista per pastors, abellaires, carboners o botànics, en l'actualitat comença tímidament a ser reproduïda com a ornamental, introduïda pels vivers especialitzats en jardineries d'obres públiques i restauració paisatgística. El seu oli essencial és també de producció i comerç molt limitats i és encara una veritable raresa minoritària només per a experts.

Una dada per a començar: de les al voltant de 120 espècies de Bupleurum que creixen en el planeta, només unes 40 han estat investigades químicament.

 

Bupleurum fruticosum, la seua botànica

Com Seseli aethiopicum l’anomenaven els antics prelinneans R. Dodonaeus (1517 - 1585) o M. de Lobel (1538 -1616), tan llegits per l'apotecari castellonenc Ximénez Peset (1713- 1803). En la seua també prelinneana i meravellosament il·lustrada producció Elemens de botanique, ou Methode pour connoître les plantes (1694), el cèlebre botànic i viatger Joseph Pitton de Tournefort (1656 -1708), a qui es deu el concepte taxonòmic de gènere, el va llatinitzar del francès bulpèvre per a un dels seus citant-lo com Buplevrum hispanicum fruticosum [pàg. 260]. 

Ilustracio bupleurum fruticosum

A la izquierda, Bupleurum fruticosum L. [as Seseli aethiopicum]. / M. de Lobel, Plantarum seu stirpium icones, vol. 1: p. 634, fig. 1 (1581)A la derecha, Bupleurum fruticosum L. / J.H. Jaume Saint-Hilaire, Traité des arbrisseaux et des arbustes cultivés en France, t. 35 (1825).

 

L'actual denominació Bupleurum fruticosum apareix entre les prop de 6000 espècies inicialment descrites per Linneo en la seua Species Plantarum (1753), on conserva l'antiga combinació hipocràtica: bous, del grec ‘bou’ i pleuron, ‘llom’ o ‘flanc’, en al·lusió a la forma i nervadura de les seues fulles. Fruticosum és l'epítet llatí que al·ludeix al seu caràcter arbustiu doncs al costat del Bupleurum gibraltaticum, que van poder veure i fer olor els últims neandertals d'Europa, són les úniques espècies en les nostres latituds amb categoria de matoll d'aquest extens gènere de la família Apiaceae o Umbelliferae.

Amb fulles perennes sempre verdes, guarda semblança quan està sense flors amb els baladres. Pot superar els 2 m d'altura criant-se preferentment en sòls calcaris, en ribes o clars de boscos secs del benigne clima mediterrani, prop de penyes o fons de rambles on l'aigua circula només excepcionalment.

 

Bupleurum abella wikimedia

Flor de Bupleurum fruticosum. / Lord Koxinga (Wikimedia)

 

Des dels últims dies de primavera fins a ben entrat l'estiu, obre les seves cridaneres floretes agrupades en umbel·les compostes, de vistós i intens color groc. Sempre aprofitades per multitud de papallones i altres insectes, les abelles elaboren una mel de buplèvre, considerada a França producte gurmet.

Madura durant la tardor les seves llavoretes que els botànics denominen diaquenis, molt vingudes de gust de l'avifauna granívora i que usen a Sardenya com aquí les d'anís o fonoll.

 

Els seus noms vulgars

El savi naturalista Simón de Roxas Clemente, viatger per comissió del govern en l'exploració de l'antic Regne de Granada (1804 - 1809), sempre atent a recollir les denominacions populars dels vegetals anota: “[…] aquella aparasolada que creo llaman buen varón en el Reino de Sevilla y cito en varias partes del de Granada, se llama en Cástaras cañavera…”. Efectivament, com algunes altres espècies, Clement registra el nostre Bupleurum sempre que el veu, i afegeix dades sobre la seua naturalesa i altres veus locals: adelfilla, cuchilluela, cuchillueja… 

A més, en castellà trobem per la seua extensa àrea de vegetació: amarguera, batabuey, clujía fina, costibuey, costilla de buey, cuchilleja, cuchilleruela, custibuey, limoncillo, matabuey, matabueyes, olivilla, reores, revientabueyes, sanjuanera del campo…

Repassem també el seu nom en diferents llengües:
• Català: baladre, matabou.
• Valencià: haloch, matabou.
• Portugués: beleza.
• Anglés: Thorow wax, shrubby hare´s ear.
• Francés: Buplèvre arbustif, Buplèvre en arbre, Buplèvre en buisson.
• Alemany: Hasenohr.
• Italià: Bupleuro cespuglioso.

 

Una planta coneguda però poc usada

Malgrat ser planta coneguda i nomenada des d'antic, ha estat molt escassament utilitzada. Així, en l'Inventario español de conocimientos tradicionales relativos a la biodiversidad, a penes la trobem formant part d'una preparació cordovesa per a amanir olives. El Dr. Font i Quer en el seu monumental Dioscorides renovat, ni l'esmenta.

 

mapa Bupleurum fruticosum

Mapa realitzat per l'autor a partir d'algunes localitzacions peninsulars de Bupleurum fruticosum combinades de www.orca.cat/ i www.anthos.es/img/anthos.jpg.

 

Com hem vist, només recentment es troba en vivers forestals, s’usa en revegetacions, per a mesures correctores d'impacte ambiental i com a planta autòctona per a jardins sostenibles. Queda bé com a planta aïllada o per a formar espesses tanques que s'omplen espectacularment els llargs dies estivals amb la seva orada i bigarrada floració.

 

L'oli de Bupleurum fruticosum

Abundantment reeditat i traduït des de la seua publicació l'últim any del s. XIX, Die ätherischen Öle, de E. Gildemeister i Fr. Hoffmann, és encara hui com les “sagrades escriptures” per als qui per afició o professió han d'instruir-se en l'univers fragant. En aquesta magnífica obra, els olis essencials s'enumeren d'acord amb la seua presència en les plantes que apareixen organitzades d'acord al sistema establert per a. Engler (1844-1930). Remetem al lector interessat al tercer volum de l'edició estatunidenca, que va aparèixer com The Volatile oils, editada en 1922 per Wiley& Sons, des de la pàg. de la qual 311 apareix aquest oli essencial de Bupleurum fruticosum.

 

aceites esenciales

 

Comercialment s'obté per destil·lació en arrossegament de vapor de les summitats florides amb alguns fruits formats amb l'estiu ja avançat, majorment de vegetals recol·lectats de manera sostenible de la vegetació espontània. Així l'obtenen en un dels escassos enclavaments on es dóna aquesta activitat: els esquistos de la costa est de Còrsega.

Malgrat l'abundància de poblacions ibèriques ─encara que falta a les Balears─, no hem trobat a penes experiències extractives, ni massa anàlisis dels components dels olis essencials o altres productes de biosíntesi del nostre arbust autòcton i només en comptades publicacions científiques especialitzades que ressenyarem.

 

Components i compostos bioactius

Les anàlisis han posat en evidència significatives diferències en els constituents d'aquest oli essencial segons l'origen geogràfic de les plantes, així com entre les parts d'un mateix vegetal (fulles, flors i fruits) i encara entre diferents etapes anuals del cicle vegetatiu.

 

Bupleurum jm escolano

Fruit de Bupleurum fruticosum. / Jose Maria Escolano (Flickr).

 

Del 56 al 85% del total són un còctel de monoterpens, amb quantitats variables de: α piné, α tujeno, β piné, limoné, mircé, β fel·landré, ocimens combinats amb γ terpiné. En quantitats menors, canfé, sabiné, paracimé, terpinolé, α terpiné, α fel·landrè i traces d'acetat de bornil, β cariofil·lé, β elemé, terpiné - 4 -ol, β cedré, α terpineol, etc. Es reconeixen per a l'oli essencial del Bupleurum fruticosum dos quimiotipus (la molècula que apareix en major quantitat): Piné en el d'origen portuguès i β-fel·landré en els de Còrsega, Sardenya i Itàlia.

Veiem en Bioactivity of the Essential Oil of Bupleurum fruticosum, publicat exactament fa 30 anys pel Departament de Farmacologia de la Facultat de Farmàcia de Granada en Journal of Natural Products, que l'activitat antiinflamatòria de l'oli essencial de Bupleurum pot atribuir-se en part a dues dels seus components majoritaris: els monoterpens α i β piné, potenciats per la presència d'uns altres que es troben en menor proporció com thymol i carvacrol.

En un altre article d'investigadors de la Universitat de Cadis sobre Phenylpropanoids from Bupleurum fruticosum publicat en 1997 en la prestigiosa publicació Phytochemistry, comuniquen haver trobat en les parts aèries espinasterol, eritrodiol i nou fenilpropanoides, dels quals huit són productes naturals nous.

Efectivament, les substàncies bioactives o fitoquímics, sintetitzats per Bupleurum destaquen per les seues propietats antiinflamatòries i antiespasmòdiques, però no són les úniques. Així, després de la bioquímica del Radix Bupleuri extret del Bupleurum chinense, molt conegut i usat en la medicina tradicional xinesa, investigadors de la Universitat d'Alcalá van publicar en Planta Medica, una de les principals revistes internacionals en el camp dels productes naturals, la seua recerca Biologically active triterpene saponins from Bupleurum fruticosum, en la qual van provar caracteritzant i aïllant les interessants saponines hepatoprotectoras del tipus saikosaponines, que també es troben en extractes d'arrel de B. fruticosum.

 

Unes notes finals com a epíleg

En les Claves para la determinación de la flora valenciana figura com a R (planta rara). Per als qui desitgen buscar-la en el camp, hi ha cites amb indicacions bastant precises d'enclavaments on vegeta a les províncies valencianes en el Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana.

L'oli essencial, com en el cas del fonoll marí, no s'assembla massa a la fragància natural de la planta. Com hem vist, és de comerç i ús molt minoritari i de preu mitjà. Aquest oli essencial, contràriament a l'aroma que es desprén en fregar la planta, no és especialment grat, encara que sí molt intens, té notes herbàcies i un poc especiades, però ens recorda a la dissuasiva defensa bioquímica del hemípter Nezara viridula o xinxe pudenta. 

Per les seues potents propietats antiinflamatòries i com a descontracturant muscular comença a ser usat a Europa, en preparacions per a tractaments de problemes musculars, principalment en traumatologia i medicina esportiva.

 

BUPLEURUM JARDIN

Bupleurum fruticosum al Jardí Botànic de la Universitat de València. / M.C.

 

Acabant d'escriure aquest article, el Dr. Güemes ens mostra amablement l'exemplar que vegeta en el seu benvolgut Jardí Botànic. Ens agradaria veure’l créixer i florir més als jardins valencians.

REFERÈNCIES

Lorente, I & A Ocete, M & Zarzuelo, A & M Cabo, M & Jimenez, Juambe. (1989). Bioactivity of the Essential Oil of Bupleurum fruticosum. Journal of natural products. 52. 267-72. 10.1021/np50062a008.

M Massanet, Guillermo & M. Guerra, Francisco & Jorge, Zacarías & G. Casalvázquez, Luis. (1997). Phenylpropanoids from Bupleurum fruticosum. Phytochemistry. 44. 173-177. 10.1016/S0031-9422(96)00461-X.

Guinea, Maria & Parellada, Josefina & Lacaille-Dubois, M.A. & Wagner, H. (1994). Biologically Active Triterpene Saponins from Bupleurum fruticosum. Planta medica. 60. 163-7. 10.1055/s-2006-959442.

 

Juan V. Botella

Col·lector i conreador de plantes autòctones a les muntanyes de l'Alt Túria, vivers i jardins. Vaig estudiar a València, London i Granada i en el meu temps lliure em dedique a la investigació històrica i a escriure al meu blog. Tinc la mania de netejar sempre les eines de jardineria després d'usar-les. Mai he pescat i tot i que de jove escalava muntanyes ara em fan por els abismes. Admire alguns viatgers naturalistes i mai he entès l'amor a les armes.