ENTRE LA VIDA I LA MORT

'Taxus baccata'. Teix 'Taxus baccata'. Teix

Taxus baccata és l'arbre de la vida per la seua extraordinària longevitat, arbre de la mort per la seua temuda toxicitat. I es que fins i tot, els antics pobles àsturs, celtes o germans del vell continent veneraven monumentals teixos als seus rituals perquè eren considerats tot símbol sagrat, degut als camins cap a l’eternitat. Es moment d’obrir finestres al passat i de deixar-se envoltar per la infinitat de curiositats que catapulten al teix a ser una autèntica joia botànica única, molt única.

Degut a l’elevada toxicitat dels seus òrgans vitals i la seua sorprenent vivacitat entre els natius d’Europa, amb exemplars aïllats que poden superar els 2 mil anys, els teixos han sigut considerats des de temps remots arbres carregats de misteri, de reminiscències mitològiques acaparant multitud de llegendes i creences. Diuen que en un teix han viscut centenars de teixos. I es que és una conífera que renaix de sí mateixa i per això és l’equivalent a la fertilitat eterna segons ja l’home prehistòric. Obscurs i frondosos boscos van arribar a formar una espècie que fou àmpliament distribuïda al llarg d’Europa, però han quedat reduïts a la mínima expressió. Per què? La creixent pressió agrícola i ramadera des de l’acabament de la última glaciació fa 15 mil anys, la competència d’altres espècies forestals o l’espoli com a planta ornamental i mèdica han originat una progressiva regressió evolutiva, quasi en perill d’extinció i sent vital una conservació basada directament en la repoblació de les àrees més propicies.

 

Hi havia una vegada en la primitiva família de les Taxàcies...

Romà és el nom genèric Taxus i l’esmenten Plini i Virgili, tot i que derivat del mot grec “taxis” que significa filera i que possiblement fa referència a la disposició de les seues fulles o de “toxicos” que vol dir verí. El nom específic baccata prové del llatí “bacca”, baia, amb referència al tipus de fruit. Podent arribar als 20 metres d’altura i formant una copa densa i piramidal, el teix comú o negre (Taxus baccata) és l’única gimnosperma europea de les Taxàcies. Parent llunyà de les coníferes més conegudes, és un arbre perennifoli, no resinós i de gran corpulència amb un gruixut tronc múltiple, d’escorça bruna i llisa, la qual es clavilla i es desprenen crostes. Les ramificacions es donen quasi en la base del tronc; mentre les branques inferiors son quasi horitzontals, les superiors tendeixen a ser més verticals.

 

 ISS 1200 00302

Durant l’Edat de Pedra, l’esclat i expansió de la ramaderia i l’agricultura neolítica desembocà en el retrocés de les teixedes al llarg del centre d’Europa

 

La carta de presentació del teix dona lloc a un sorprenent ventall de curiositats. El seu tronc buit i el seu creixement extremadament lent i invers... Has llegit bé, sí, invers ja que l’interior del tronc del teix està buit i des dels nòduls de les rames, una arrel interna descendeix per la cavitat fins contactar amb el sòl, arrelar-se i generar un tronc nou, mentre es seca i cau el que el rodeja. I es que es diu que les arrels del teix creixen directament de les rames, donant la sensació de que està alçant-se del terra. Simplement sorprenent, veritat?

 

Foto 3

Detall del fruit i fulla del teix. Imatge de: Sergey Yeliseev, Font: FlickR


Fins a vuit anys presents a l’arbre, les seues fulles llustroses i puntegudes disposades en dos fileres donen lloc a un verd trist i obscur. I per fascinant que siga, el teix pot canviar de sexe per a reproduir-se. En efecte, els arbres, a l’igual que les flors, tenen sexe i a menut son especies bisexuals. Per tant, és un arbre dioic, amb peus masculins que entre febrer i març desprenen gran quantitat de pol·len, i femenins amb una flor de color verd fecundada que originarà els ornamentals i carnosos fruits tenyits d’un roig intens, amb una sola llavor i atracció per als ocells dispersadors. I es que el fruit és la única part de l’arbre comestible.

 

Quan les exigències ecològiques del teix es tornen en la seua contra...

El teix presenta un creixement considerablement lent a mesura que ascendim en altitud. Rarament formen boscos, sent trobats habitualment com a exemplars aïllats. Aquesta espècie és una relíquia d’un temps passat on hi havia un clima més humit i fred que el d’ara. I es que les gèlides temperatures son la seua estimulació. Localitzada en fondalades altes i fresquívoles, en humits i ombrívols roquissars inaccessibles de les zones muntanyoses, germina en qualsevol tipus de sòl profund, preferentment calcaris. Hi ha moltes varietats de teix segons el color i forma de la copa, fulles o fruits; però un dels problemes es que necessiten unes condicions molt específiques per a reproduir-se amb l’ajuda d’ocells, l’absència de competència d’altres arbres per poder créixer i baixa pressió d’herbívors.
 

Foto 4

Teix monumental a la localitat asturiana de Bermiego. Imatge de: Horrapics. Font: FlickR


El teix és l’arbre més europeu, “per antiguitat filogenètica i per presència: vivint al continent des de fa 15 milions d’anys”. Conserva fòssils datats del Triàsic i posseint un ancestre juràssic, fa més de 140 milions d’anys. L’àrea natural del teix compren Europa, centre i nord-oest asiàtic, Marroc i Argelia. Al nostre país, 300 mil teixos es reparteixen des d’Andalusia fins Galicia, encara que predominant a les serralades de la meitat nord. Sabies que una de les teixeres més importants d’Europa es troba en la província de Palència? No obstant això, l’exemplar més antic del continent fou trobat a Escòcia, el teix de Fortingall sobrepassa els 15 metres de diàmetre i els 2000 anys i encara li quedarien per davant diversos segles de vida. L’admiració pel gegant teix en plena forma (possiblement anterior al famós monument d’Stonehenge) no acaba fins que un botànic descobrí que una xicoteta branca es comportava com a femella amb la presència de fruits quan la resta era mascle. Per què del canvi? L’estrès ambiental podria ser la causa i mai es tard per a canviar! Però nosaltres tenim els nostres autèntics tresors. Amb sis metres de perímetre, entre els 1000 i 1500 anys i d’origen asturià es referim al Teix de Bermiego; o el situat a la madrilenya serra de Guadarrama, el teix de Barondillo.


I sí parlem de la conservació de les teixedes?

La veu dels experts posen de manifest que el risc d’incendis i l’augment tèrmic, símptomes del canvi climàtic, provoquen l’aïllament dels últims boscos i el seu empobriment genètic. Per aquest motiu, l’espècie està protegida en pràcticament en tota Europa, encara que a dia d’avui es tem la seua desaparició. Com reforç orientat cap a la millora de les teixedes supervivents aïllades, el conegut projecte europeu Life Taxus inclou el cultiu de plançons en vivers especialitzats i el seu posterior trasllat a la natura, la tala selectiva d’altres espècies que frenen el creixement de les teixedes, tanques que eviten l’accés d’herbívors...I es que aquests vulnerables boscos s’han convertit en una raresa al llarg d’Europa i son considerades per la UE com a hàbitats d’interès prioritari.

 

Foto 5

Durant els tractaments pregerminatius als Bancs de Germoplasma, hem de tindre en compte que les llavors del teix comú germinen molt lentament en la naturalesa i necessiten baixes temperatures i alta humitat relativa. Imatge de semillassilvestres.com


Entre les teixedes valencianes, destaca una de les joies més meridionals d’Europa, sí, es la l’alacantina microreserva de la Teixeda d’Agres i encara que és una població molt reduïda enclavada en l’ombria de l’estimada Serra de Mariola, conserva espectaculars exemplars d’aquesta singular i entranyable conífera. Es més, conífera declarada arbre monumental, baix l’emparament de la Llei de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana. Davant aquest panorama, destaquen vitals actuacions programades pel Banc de Llavors Forestals del CEIF (Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal) formant part de l’ECOGEN (Estratègia Valenciana de Conservació dels Recursos Genètics Forestals), amb la finalitat de la plantació del primer banc clonal de teixos, com a tècnica de conservació alternativa ex situ amb un total de 90 exemplars.


Antigament el teix era conegut com l’Arbre de la Mort

Apareixia en la literatura clàssica, grega i llatina, com a mètode comú per a suïcidar-se, menjant les seues fulles o les seues llavors. O es que a pesar de prendre una simple infusió d’escorça de teix, pot ser mortal per als humans, com el suïcidi dels numantins davant el setge romà liderat per Julio Cèsar al segle II abans de Crist: “La rigidesa del rostre del cadàver dibuixava una ganyota que es burlava del vencedor des del més allà”. També, els antics pobles preromànics del nord d'Hispania com els àsturs, càntabres o vascons consumien llavors del teix abans de rendir-se a l’enèmic. En canvi, els remugants i rosegadors digereixen les fulles sense problemes perquè els seus estómacs degraden la substància verinosa, la taxina. Això no lleva que segles arrere, els pastors atemorits de que els seus ramats s’intoxicaren, optarem per la tala indiscriminada de teixos.

 

 taxus quimica

La bona química del teix, la paradoxa d’un arbre altament tòxic que ha ajudat a combatir multitud de càncers, salvant milers de vides. Imatge de Haukeland universitetssjukehus. Font: FlickR

 

Altes quantitats de taxina ocasiona una sèrie de problemes neuronals i circulatoris que poden acabar amb una parada cardiorespiratòria. Entre la vida i la mort, algunes tradicions medievals usaven la fusta del teix per fabricar arcs i fletxes “letals”. Evidentment, el teix és un arbre molt verinós. La fama sobre el seu perjudicial poder (més encara si les seues fulles, escorça i pinyol s’assequen) continua al llarg de la història i ha arribat fins als nostres dies.


En canvi, fins i tot, l’Emperador Claudio ja recomanava l’extracte de sàvia del teix com antídot amb grans propietats curatives per a algunes mossegades d’ofidis. En ple Renaixement, era considerat antireumàtic, antimalàric i antiabortiu amb gran historial darrere de receptes mèdiques caseres. Amb l’arribada de la dècada dels 70, un institut americà va descobrir a partir de l'escorça de l'arbre, el taxol, un fàrmac que hui per hui és un dels més potents anticancerígens. També a partir de les seues fulles, s’obtenen compostos alcaloides que combaten fins a 14 càncers com el de mama, el d’ovari, el de pulmó o el de coll. Tot un descobriment mèdic que posà en punt de mira la supervivència del teix (A Àsia, als anys 80, grups ecologistes alçaren la veu d’alarma després de la tala de 2 milions de teixos per a fins farmacèutics). Afortunadament, el taxol ja no cal aconseguir-lo talant massivament arbres perquè s'obté sintèticament al laboratori donant lloc a tres taxanos, destacant el Paclitaxel. Dependents del processant d’un verí d’un arbre que pot curar o matar.

 

Centenars de cementiris i esglésies cristianes construïdes on germinaven teixos...

Des dels cultes precristians, ha sigut considerat un arbre sagrat, que significa la vida i la mort, la resurrecció i la reencarnació. Com tantes altres característiques de les creences paganes, entre un simbolisme positiu i un misticisme propi del relat del paradís al Gènesis, l’església ha incorporat en la seua doctrina al teix i com a representant de l’eternitat de l’ànima per la seua longevitat. Era comú veure’l creixent especialment en llocs de culte durant segles (200 exemplars censats en aquests espais a Astúries) i baix el seu dens fullatge, freqüents concentracions al centre dels nuclis urbans. I es que es podria dir que les primeres esglésies eren teixos i equivaldrien als actuals xiprers. Es més, moltes parròquies de l’Església Anglicana van celebrar l’entrada en el nou mil·lenni, allà per l’any 2000, duent a terme festejos entorn als teixos, que havien provat que vivien des de l’època de Jesús.

 

Foto 7
Teix al costat de l’església anglesa de Santa Caterina de Drayton. Imatge de: Badly Drawn Dad. Font: FlickR

Segons la tradició celta, el teix és el guàrdia del portal entre dos mons: el de la vida i el de la mort

 

Que més allà de la catifa roja desplegada al teix per part de la doctrina cristiana, aquest ha sigut considerat també un arbre nefast i inquietant ja que es manté verd tot l’any, com si tingues un pacte amb el diable, i a més, com sabem, és molt tòxic. Però això no era cap obstacle per a que els pobles del nord, les cultures més primigènies del continent com la celta, l’àstur o l’irlandesa en temps immemorials, sentiren una forta devoció, una necessitat de venerar els teixos com a savis testimonis del món. Feien bastons “màgics” a partir de les seues rames o palets de fusta per a esbrinar el futur. Habitual refugi de cerimònies espirituals, màgiques contra les fades i les bruixes o ombra solemne per a casaments de joves guerrers àsturs. Parlant de contraure matrimoni, segons una llegenda irlandesa, per a casar-se amb una donzella, era condició indispensable que el pretenent li regalara un ram composat per grèvol, flor de calèndula i adornat de fruits carmesins de teix. Durant la Nit de Sant Joan, els xics dipositaven les rames en portes i finestres a les seues novies, i elles els llançaven les baies roges. No fa falta viatjar tant en el temps, el teix participa en diversos costums i tradicions en l’Espanya més rural. Els seus rams es deixen en les tombes per a que guie als morts cada 1 de novembre o s’usen cada Diumenge de Rams, per a beneir.

 

Darrere del nom científic del teix, un dels seus usos històrics

Amb el sobrenom de “Príncep dels botànics” o el “Segon Adan”, el teix fou catalogat i descrit en 1753 pel famós científic suec Carl Linneo, pare de la taxonomia i la nomenclatura binomial. Però temps enrere, foren els grecs qui determinaren el nom científic del teix. Taxus, que prové de taxis (ordenat en fileres, en referència a la disposició de les seues fulles) o altra teoria es que deriva de taxon (arc) i toxikon (verí) per dos aspectes lligats a la seua història. I es que la forta i elàstica fusta de teix era usada habitualment en la fabricació d’arcs i ballestes, com també la seua resistència era adequada per a l’elaboració dels eixos dels carros i altres nobles usos en ebenisteria i marqueteria.

 

 branca taxus

Maru Rose

Part de l’esquelet recuperat de la nau de guerra Mary Rose, s’ha donat a conèixer públicament per primera vegada després de 500 anys del seu enfonsament en una batalla. Imatge del Facebook del Mary Rose Museum 

 

L’apreciada qualitat de la fusta de teix ha propiciat que un dels instruments de fusta més antics que es coneixen, es una destral de teix de 36 cm de longitud, trobada en 1911 en Anglaterra i amb una antiguitat calculada al voltant dels 50 mil anys. Quasi 400 anys abans, Mary Rose era el vaixell favorit, l’ull esquerre del rei Enric VIII d’Anglaterra. Es va enfonsar i portava en el seu interior quasi 200 arcs fets de fusta de teix, demostrant el interès que aquest arbre tenia en èpoques passades. A partir dels arcs trobats en el Mary Rose, s’han reconstruït fidels rèpliques que testifiquen la seua efectivitat. I es que en competicions angleses celebrades, han aconseguit llançar una fletxa a més de 300 metres amb un arc de teix. És evident que els millors arcs provenien del teix i conta la llegenda que l’arc de Robin Hood era d’aquest material. Per aquesta raó, hi havia un temps, en que les teixedes tenien una enorme importància estratègica donat que significava una major aportació d’armes durant temps de guerra.

 

Més... sabies què ?

Si t’agrada i t’atrau més aquesta misteriosa espècie, ací van més peculiaritats extravagants. I es que no és un mite, però l’arribada de tempestes o eclipses coincideix amb certs canvis en la velocitat del flux de la sang de l’arbre, en la sàvia del teix. Sent el teix l’arbre més longeu dels natius d’Europa, de fet, hi ha exemplars constatats mil·lenaris; quasi no existeixen teixedes silvestres conegudes en l’actualitat i una d’elles es la Teixeda de Tosande (Palència) formada per 700 teixos mil·lenaris i considerada un tresor terciari, una joia botànica ibèrica. També s’ha afirmat que és un bon arbre per a jardins ubicats en entorns urbans i industrials ja que suporta molt be la contaminació ambiental.


El teix sembla un arbre més, però és increïble. L’aparença tant espectacular del teix, ha desembocat en que nombroses pel·lícules l’han elegit com a teló de fons de les seues escenes. O com crear un monstre fou un dels reptes que el director Juan Antonio Bayona va tindre que assumir quan va decidir portar al cine la novel·la de Patrick Ness Un monstre em ve a veure. Buscant l’equilibri entre lo terrorífic i lo entranyable, el protagonista de la pel·lícula amb permís del xiquet Conor, deuria de cobrar forma a partir d’un mil·lenari teix. Després de les dificultats entorn al disseny i el moviment de l’arbre que es projectaria als cinemes, l’actor Liam Neeson descriu a eixe monstre com un ser enorme: "Mesura trenta metres d'alt i està fet de terra i arbres mil·lenaris. Té per ànima al teix. És com el Merlí de les llegendes artúriques. És la força elemental de la terra, de l'univers. És el vent i el mar. És tots els animals, tots els instints, totes les emocions que hem sentit com a éssers humans. Això és el monstre".

 

Per acabar, recordem una popular dita anglesa: 

Les vides de tres juncs, la vida d'un gos
Les vides de tres gossos, la vida d'un cavall
Les vides de tres cavalls, la vida d'un home
Les vides de tres homes, la vida d'un àguila
Les vides de tres àguiles, la vida d'un teix
La vida d'un teix, la longitud d'una era
Set eres des de la creació fins al dia del judici
José Aparici

Estudiant de Grau de Biologia a la UV
Col·labore al Banc de Germoplasma i al Gabinet de Comuniació i Cultura del Jardí Botànic i amb l'associació Autisme Infantil. Em fixe en excés amb les matrícules dels cotxes, admire la capil·laritat hídrica dels arbres monumentals i mai he entés la llei d'Hondt.