El 'chopo cabecero', una singularitat etnobotànica

El 'chopo cabecero', una singularitat etnobotànica Riu Pancrudo, Navarrete del Río (Terol) / chopocabecero.es

El maneig tradicional del xop negre com a arbre trasmocho és una pràctica tradicional en la serralada Ibèrica que ha permés compatibilitzar la producció forestal en espais d'intensa càrrega ramadera i ha generat un paisatge cultural amb una identitat pròpia. En aquest sentit, l'especialista Chabier de Jaime aprofundeix en la història i valor d'aquest icònic monument vegetal de l'horitzó rural.

En el clima mediterrani, les plantes troben avantatges quan creixen en els marges d'un riu. En el fons de la vall, la fertilitat que suposen els sediments s'incrementa per l'abundància de l'aigua que circula pel subsòl. Els arbres i els arbustos poden mantindre una gran superfície foliar, tindre fulles poc coriàcies i renovar anualment el fullatge. Però també troben alguns inconvenients perquè han d'adaptar-se a les avingudes, episodis d'alta energia en els quals les plantes poden quedar soterrades o derrocades després del violent flux d'aigua i sòlids.

En aquest sentit, oms, freixes, xops, salzes i gergues, segons la seua posició respecte al curs d'aigua, mostren una creixent capacitat per a brollar a partir del tronc quan l'arbre ha sigut trossejat. Les noves branques, que naixen llavors a una mateixa altura i que tenen la mateixa edat, creixen rectes i allargades en la seua cerca per la llum. Aquest és l'origen natural dels trasmochos.

 

L'ESCAPÇAT DEL XOP, UNA PRÀCTICA AGROECOLÒGICA SOSTENIBLE

L'ésser humà ha anat aconseguint terres de cultiu transformant els boscos de ribera. Per a protegir els marges de l'erosió fluvial, per a canalitzar el corrent d'aigua o per a obtindre fusta o farratge va reservar una banda -més o menys ampla- al desenvolupament del bosc de ribera o bé a la plantació directa d'arbres aprofitables. En els espais agraris de la serralada Ibèrica aragonesa es van seleccionar el salze blanc (Salix alba) i, especialment, el xop negre (Populus nigra) per oferir productes forestals i per la seua capacitat de rebrot des del tronc. Aquest és l'origen de les arbredes d'àlbers trasmochos tan característics en aquest territori, és a dir, dels chopos cabeceros del sud d'Aragó, un patrimoni únic a Europa.

 

GANADO CHOPO CABECERO

Les riberes amb chopos cabeceros funcionen com a deveses fluvials i mantenen un aprofitament ramader. Aguilar del Alfambra (Terol) / Chabier de Jaime

 

Els llauradors d'aquestes muntanyes van afavorir als xops mitjançant la seua plantació activa. De la poda completa del brancatge (escapçar) s'obtenien unes joves branquetes que eren plantades formant fileres simples si les finques s'acosten al riu, o masses extenses en aquells trams susceptibles d'inundar-se amb major freqüència. Als pocs anys d'arrelar, es despuntava la tija principal per a promoure el creixement de les branquetes laterals pròximes al tall. Després d'una vintena d'anys, la jove tija s'havia convertit en un bell tronc i aquelles branquetes eren ja uns robustos fustos de similar longitud i gruix, conegudes com a bigues. Llavors, durant l'hivern i en lluna minvant, el llenyataire pujava a l'extrem del tronc i amb ajuda d'una xicoteta destral anava tallant les branques una a una, deixant al tronc escapçat i amb una forma de puny en el seu extrem (cap).

En la següent primavera, el xop tornava a brollar des del cap a partir de gemmes adventícies, les formades quan l'arbre rep algun tall o poda, quedant els nous brots lluny de la dent dels grans herbívors (domèstics o salvatges). El propietari seleccionava les branquetes millor disposades, aquelles que formaran les noves bigues que seran tallades al cap d'uns quinze anys en la nova collita repetint-se el procés. Un xop pot rebre nombrosos escapçats al llarg de la seua vida. Amb els anys, el tronc es va engrossint i el cap va adquirint una major complexitat sent creixent el nombre de bigues de cada arbre.

 

APROVECHAMIENTO CHOPO

L'escapçat consisteix en la tala de la totalitat de les branques. Galve (Teruel) / Chabier de Jaime 

LENA CHOPO CABECERO

El seu ús com a combustible encara està vigent en nombroses localitats. Camarillas (Teruel) / Chabier de Jaime

 

El xop negre no és una espècie longeva però manejant-lo com trasmocho prolonga la seua vida notablement. Cada escapxat rejoveneix el brancatge i el sistema radicular. Igualment s'accelera l'aparició de trets senils en l'arbre, així com l'acumulació de fusta morta, en el tronc i, sobretot, al cap. Mentrestant, els fongs i els insectes saproxílics comencen la descomposició del duramen formant-se buits a l'interior del tronc. Amb els anys aquests arbres veterans aconsegueixen diàmetres de tronc superiors als dos metres i mantenen uns enormes caps, acumulant-se branquetes i fulles mortes entre la base de les bigues i arribant a formar-se depressions que poden acumular temporalment aigua. Un complex edifici que és tot un ecosistema.

 

 VIVIENDAS CHOPO CABECERO

Les branques obtingudes dels chopos cabeceros s'han emprat de forma habitual com a fusta d'obra en l'arquitectura popular / Chabier de Jaime

 

Els chopos cabeceros han d'interpretar-se com el cultiu tradicional d'una espècie autòctona. Les grans branques obtingudes en cada escapxat eren emprades com a bigues en la construcció d'habitatges, pallers i parideres. La seua longitud, lleugeresa, rectitud i resistència al corcó eren molt benvolguts pels obrers. La seua producció era un recurs important en les economies rurals. Els boscos de ribera van anar transformant-se en deveses de xops i salzes *trasmochos que també eren aprofitats per les seues pastures. En algunes comarques, abans de la caiguda de la fulla (San Miguel), es podaven cada any o cada dos totes les branquetes laterals en cadascuna de les bigues recollint-se després per a aprofitar-les com a farratge *inviernal. En les Terres Altes de Terol, on són propis els freds i llargs hiverns, les branques menors obtingudes del escapxat servien com a combustible en les llars domèstiques i en els xicotets forns. A més, per la seua eficaç retenció en els talussos, els agricultors els plantaven en el curs de les séquies. El dens ombreig sol els perjudicava en els cultius veïns en els últims anys de cada torn.

 

ELS CHOPOS TRASMOCHOS I LA SEUA DISTRIBUCIÓ PEL MÓN

Aquest aprofitament agroforestal tan rendible i ben adaptat al medi físic es va estendre per les conques dels rius Martín, Guadalope, Alfambra, Huerva, Aguas Vivas, Jiloca-Pancrudo, Mijares, Piedra, Jalón i Huecha formant masses contínues de centenars de quilòmetres. Una densa xarxa d'arbredes de chopos trasmochos solcava les valls de la serralada Ibèrica a Aragó.

 

ARAGON CHOPO CABECERO

El chopo cabecero és una constant en els paisatges fluvials de moltes comarques del sud d'Aragó / Chabier de Jaime

 

El maneig dels arbres mitjançant escapçat ha sigut habitual en diverses regions d'Europa sent habitual trobar hages, roures, freixes, carpes, til·lers, castanyers, verns, bedolls i salzes escapçats en els seus paisatges rurals. El xop negre és una espècie d'àmplia distribució que s'estén des d'Irlanda a Sibèria, des del Marroc fins al sud d'Escandinàvia. No obstant això, en la seua gestió com a arbre escapçat és una raresa excepte en zones molt localitzades com el sud d'Anglaterra o l'interior d'Anatolia. En la península Ibèrica, poden trobar-se alguns grups dispersos en la conca del Duero i de l'alt Ebre sent la seua contribució en el paisatge molt menys significativa.

Res a veure amb el sud d'Aragó on encara és l'arbre hegemònic de les seues riberes. Una dada, tan sols en la xicoteta conca del riu Pancrudo (un afluent del riu Jiloca) s'han estimat 21.131 chopos cabeceros. Pot trobar-se també en alineacions en les àmplies hortes del Jiloca, en Caminreal o Calamocha. S'estén formant àmplies deveses entre Allepuz i Galve, a la vall del Alfambra, on es troba la major població coneguda a Europa. Penetra igualment en canons fluvials espectaculars com en Las Parras del Martín o en Torralba de los Frailes. Connecta les rouredes de la serra de Pelarda amb l'estreta horta del Pancrudo a través de precioses masses com les d'Olalla o Torrecilla del Rebollar. Suavitza els agrestes crestes calcàries d'Aliaga o les cantines de pinastre en Torre las Arcas.

 

HILERA CHOPOS CABECEROS

Chopos cabeceros junt a la vora del riu Seco. Ababuj (Teruel) / Chabier de Jaime

 

A les valls una mica més obertes, como les de Camarillas i Jarque, hi ha frondoses arbredes que contrasten amb l'extens paisatge cerealista. Descendeix, al costat del riu Guadalopillo, des d'Ejulve a Berge, amb l'Aguas Vivas des de Huesa del Común fins a Azuara, amb el Piedra des de Torralba de los Frailes fins a Nuévalos o amb el Huerva des de Bea fins a Aladrén. És molt comú als horts de Jorcas, Aliaga o Cuencabuena, però també esguita els erms del Campo Visiedo o de l'enorme conca de Gallocanta.

 

MONUMENTS NATURALS I CULTURALS

Aquests vells i monumentals chopos cabeceros són testimoni d'un paisatge històric. Constitueixen l'arquitectura vegetal del paisatge en un ampli territori de la serralada Ibèrica en el qual són tota una marca de la seua identitat. Una síntesi entre patrimoni natural i cultural.

 

paseo chopos

El passeig entre arbres centenaris és un atractiu d'ús creixent. Allepuz (Teruel) / Chabier de Jaime

 

Recorden als ents de Tolkien. Gegantescos troncs que mantenen llargues branques, cada vegada més velles per la falta de gestió. Troncs que s'omplen de verdor cada abril, oferint l'amable ombra d'uns rierols que solquen territoris desboscats. Verd que contrasta amb el límpid blau del cel i amb les messes daurades de juny. Aquestes arbredes, amb el seu amable passeig, mostren unes desconegudes tardors mentrestant, setmana a setmana, vessen l'or de les seues fulles. I uns hiverns tan solitaris com íntims, on cada vella tronc es mostra com un autèntic monument viu.

Però és també part de l'hàbitat d'innombrables formes de vida. Els crepuscles de juny reuneixen els mascles de cérvol volant en ple zel. En la forqueta de la branca penja el niu l'oriol. L'ombria del tronc i del cap està colonitzada per molses i líquens, sobre els quals es camuflen les arnes quan descansen. Les larves de diversos escarabats es nodreixen de la fusta morta parcialment descomposta pels fongs. Els buits són el refugi diürn de les ratapinyades forestals. Fins i tot sobre el seu cap creixen arbustos a manera d'epífits. Aquests arbres són en molts casos els únics existents en molts quilòmetres i exerceixen múltiples funcions ecològiques en el seu entorn.

 

HONGOS CHOPO CABECERO

Els fongs participen en la descomposició de la fusta morta i en la formació de buits / Chabier de Jaime

 

Però són també un patrimoni cultural pel saber fer tradicional que atresoren, una oportunitat per a la creativitat artística com demostren investigadors europeus. En si mateix és land art en estat pur. És, a més, l'escenari vital d'unes generacions d'ancians i una oportunitat per als xiquets que, de nou, s'acosten a ells. L'escriptor Antonio Castellote, conscient del seu abandó i decadència apuntava en Bernardinas “Nuevos chopos cabeceros deberían agrandar los sotos, pensados para que siguiesen siendo hermosos dentro de cuatro o cinco generaciones, para que en el paisaje queden símbolos permanentes de aquella parte de nuestra identidad que nos mantiene unidos a la tierra”.

 

Referències:

DE JAIME, CH. & HERRERO, F. (2007). El chopo cabecero en el sur de Aragón. La identidad de un paisaje. Centro de Estudios del Jiloca.
www.chopocabecero.com

Chabier de Jaime Lorén

Farmacèutic i doctor en Geografia. Professor de Biologia i Geologia (IES Valle del Jiloca) a més de director gerent del Parque Cultural del Chopo Cabecero del Alto Alfambra. (Terol).

Gaudisc molt amb l'educació, la ciència ciutadana i els viatges, encara que també aprofite qualsevol estona lliure que tinc per a culturitzar-me llegint o veient una pel·lícula. M'agrada l'olor de la corfa de taronja assecant-se sobre l'estufa de casa i sempre em fixe i anote quan arriben els primers ocells migratoris a Calamocha, la meua llar. 

FaLang translation system by Faboba