COM MENJAR-SE UNA MÀ DE BUDA

Es tracta d'un dels cítrics més curiosos que existeixen. A Japó i a Xina s'usa com a planta aromàtica i és una ofrena típica dels temples budistes. De fet, es diu que aquest llimó amb forma de mà aconsegueix el seu clímax quan aquesta sembla tancar, perquè és en aqueix moment quan imaginem el profeta resant.

L'origen d'aquests llimoners amb fruits d'estranya fesomia es troba en el nord-oest de l'Índia, d'on és típic, encara que també és possible que foren els monjos budistes els qui el portaran allí procedent del sud de Xina. Ells els conreaven en els seus monestirs com a símbol de la felicitat, la riquesa i la longevitat, i acostumaven a posar-los en taules sobre els altars, a manera d'ofrena i oberts per la meitat, aprofitant així les seues propietats aromàtiques. Segons els budistes l'estat ideal de la Mà de Buda és quan els seus dits apunten cap avall, perquè és llavors quan les mans estan tancades, símbol de l'acte ritual de l'oració. 

Algunes fonts asseguren que la Mà de Buda va poder ser el primer cítric que va arribar a Europa gràcies a les tropes d'Alejandro Magne, que fascinades per la seua curiosa forma van voler portar-la amb ells allà per on passaven. Després es van adonar de les propietats medicinals de la planta, molt més pràctiques. La Mà de Buda va començar llavors a usar-se com a digestiu, expectorant i tònic. Amb el pas del temps la seua aroma fresca i agradable, inconfusible i intens, va passar a ser el principal valor d'aquest fruit, usat des de l'Antiguitat per a l'elaboració de perfums i cosmètics.

 

 mano_buda_buda

mano_buda4


Van ser els romans els qui van documentar per primera vegada l'existència d'aquest llimó amb estranys brots en la seua part inferior que semblava un polp. No sabien que molts anys després l'escriptor H.P. Lovecraft s'inspiraria en la Mà de Buda per a crear a un dels seus personatges més famosos, el déu extraterrestre Cthulhu, pertanyent a una mitologia fictícia d'éssers fantàstics que van habitar la Terra abans que els homes i que no cessen en la seua obstinació per tornar a reconquistarla. Els estranys tentacles d'aquesta varietat de llimó van servir a l'escriptor nord-americà per a idear la cara de Cthulhu i amb el pas del temps ha sigut també aquesta la que ha donat rostre a alguns dels seus “hereus” com Davy Jones, protagonista de la llegenda del “Cofre de Davy Jones” que atrapa als mariners en el fons del mar (i que apareix en una de les pel·lícules de la saga Pirates del Carib) o el doctor Doctor Zoiberg, de la sèrie d'animació Futurama. 

 

mano_buda_davyjones

Tornant a la Mà de Buda, seran també els romans els qui exploren el gran potencial d'aquest fruit en la cuina ja que a pesar que la seua carn és aspra i a voltes molt àcida, poc agradable al gust, de la seua escorça s'extrau un dels nèctars de llimó més saborosos que es coneixen, especialment quan es prepara caramel · litzada. La pregunta ara és, pot menjar-se la Mà de Buda? La resposta és que sí, que la seua polpa és comestible, però no trobarem en ella ni el suc ni la textura que tenen els seus cítrics més propers com són els llimons. Per açò la forma més habitual de consumir-la Buda és llescant la seua pell en làmines o tires i usant-la com amanisc per a postres. La seua escorça en cuina també s'usa per a donar sabor a alguns licors. 

Si parlem en termes estrictament botànics la Mà de Buda (Citrus medica var. Sarcodactylis) és una varietat de cidra (també coneguda com a llimó francés i que apareix citada en “Naturalis Historia” de Plini el Vell) que presenta, com a particularitats, la presentació dels seus fruits fragmentats com si foren dits i una rugositat especial en la seua pell, que la fa més forta que la d'altres cítrics. 

 

mano_buda_1

mano_buda_cidra

 

Les Mans de Buda naixen d'arbres i arbustos fruiters de grandària xicoteta però de formes i branques sinuoses i embullades que poden arribar a mesurar fins a cinc metres d'altura. Per tractar-se d'una planta arbustiva té gran nombre de branques i de fulles. Aquestes són abundants, d'al voltant de trenta centímetres, forma el·líptica i allargada i amb una suau línia dentada en les vores. De les fulles a voltes naixen petites flors blanques i gruixudes que desprenen una forta olor a flor del taronger. 


Igual que la majoria dels cítrics la Mà de Buda no requereix cures especials en el seu cultiu, encara que sí cal tenir en compte si volem tenir un exemplar en el nostre jardí o hort una sèrie de precaucions, com protegir-los del fred i mantenir una humitat i una il·luminació constant, ja que l'arbre és especialment sensible a les gelades, a la calor intensa i a la sequera. Malgrat el seu origen asiàtic, zones com el sud de Califòrnia i les valls interiors en general es consideren ideals per al seu cultiu. A Espanya, Llevant i Andalusia serien els llocs ideals per a plantar aquesta espècie. 

 

mano_buda_Arbol

mano_buda_2


Normalment els fruits coneguts com Mà de Buda s'arrepleguen a la tardor i, a diferència dels d'altres cítrics, aquests no sobreviuen durant molt temps. Malgrat açò la seua reproducció és bastant senzilla i rares vegades es reprodueixen per mitjà de llavors. Habitualment ho fan mitjançant esqueixos presos de branques d'exemplars madurs empeltats en tarongers i aranges. És així com el cultiu de la Mà de Buda s'ha anat estenent en els últims anys, encara que açò fa que els exemplars siguen cada vegada més xicotets. Malgrat açò, cal ser caut amb aquests esqueixos: no han de podar-se durant els dos primers anys de vida i cal ser especialment cautelós amb els minadors de fulles dels cítrics (Phyllocnistis citrella), les cotxinilles, els polls blancs, la mosca blanca, la mosca de la fruita, les aranyes roges i els pugons. També és sensible als fongs, per la qual cosa és recomanable aplicar fungicides.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà