Boscos a la deriva

Les llúdries les usen com a guarderia, poden espessir els nostres gelats, produir l'hidrogen que usem com a combustible, brillar en la foscor o fins i tot aconseguir que la neu faça olor de meló d'Alger, però el més important és que realitzen la meitat de la fotosíntesi mundial, parlem de les algues.

Surant a prop de la superfície dels oceans trobem una massa d'organismes unicel·lulars que són la base de les cadenes alimentàries oceàniques, però també hi ha algues pluricel·lulars que formen boscos on s'allotgen nombrosos animals. La major part de les algues contenen pigments fotosintètics amb els quals transformen l'energia lluminosa en energia química i els atorguen una paleta de tonalitats molt variada, verdes, roges, grogues o brunes.

 

FITO_22

Amanida d'algues variades

 

Algues unicel·lulars: fòssils, bíbliques i atmosfèriques

Encara que algunes de les algues viuen a terra ferma o adherides a substrats en l'aigua, la major part pertanyen al fitoplàncton que és la base de l'ecosistema oceànic, de la mateixa manera que ho és un bosc a les zones emergides.

 

FITO_2

Banc de mantes alimentant-se del fitoplàncton

 

Un dels set fílums d'algues unicel·lulars són els dinoflagel·lats. La paraula dino- en grec vol dir rotació. A la superfície d'aquestes cèl·lules hi ha dos fenedures perpendiculars on es troben els dos flagels que les propulsen endavant al temps que giren sobre el seu eix. Alguns dinoflagel·lats com Gonyaulax produeixen compostos letals. Resulten innocus en ser ingerits per les clòtxines i les petxines de pelegrí però poden ser letals quan els humans mengem aquestos mol·luscos posat que interfereixen al nostre sistema nerviós.

 

FITO_5_Gonyaulax

Gonyaulax

 

Els dinoflagel·lats també són els responsables de les conegudes Marees Roges. La introducció de nutrients en superfície, bé per l'aflorament d'aigua del fons marí o per l'escorrentia d'aigua d'ús agrícola carregada de fertilitzants, provoca la proliferació d'aquestes algues i la mort de bancs de peixos. El color roig de l'aigua és degut als seus pigments. Potser, la primera de les plagues d'Egipte fóra una Marea Roja.

 

FITO_9

Marea Roja

 

Un altre dels set fílums és el corresponent a les diatomees, que viuen a les aigües fredes. Tenen parets cel·lulars de sílice (SiO2) i en morir es dipositen al fons marí on fossilitzaran, els paleontòlegs usen els fòssils de diatomees per reconstruir els canvis climàtics prehistòrics. Aquestes cèl·lules de parets ornamentades s'han usat com a aïllant als forns, components de dentifricis i abrasiu de poliments.

 

Tal vegada, els organismes més populars del fitoplàncton siguen els haptòfits. Tenen una cobertura feta d'escates de cel·lulosa o de carbonat càlcic i alliberen a l'atmosfera grans quantitats de dimetilsufat que funciona com a nucli de condensació per a la formació dels núvols.

 

FITO_12_Emiliania_huxleyi

Emiliania huxleyi, exemple d'haptòfit

 

FITO_24

Penya-segats Blancs de Dover. El color blanc és degut a la presència de cocòlits, un tipus d'haptòfits amb cobertura de carbonat càlcic que atorga al paisatge aquest color blanc

 

Algues pluricel·lulars, el malson de l'estudiant de biologia

Classificades en base als seus colors, les algues pluricel·lulars tenen una estructura semblant a la de les plantes terrestres. Les algues roges no acostumen a mesurar més de 10 centímetres de llargària i els seus cicles vitals són molt complexos posat que apleguen a tindre tres fases pluricel·lulars.

 

També trobem les algues verdes, que comparteixen un ancestre comú amb les plantes. Aquestes algues poden viure tant a ambients aquàtics com a terra ferma gràcies a la simbiosi amb fongs per a donar lloc als líquens que creixen sobre les roques o sobre les escorces dels arbres. El cas de Clhamydomonas nivalis que tenyeix la neu de la muntanya de color rosa i desprèn olor de meló d'Alger no deixa ningú indiferent.

 

Fito_15_Chlamydomonas_nivalis_nova

Neu tenyida de rosa per Chlamydomonas nivalis

 

FITO_20

Líquen sobre roca

 

Boscos d'algues

Des de Mèxic fins Alaska uns gegants fotosintètics de 50 metres d'alçada donen amagatall a centenars d'espècies que viuen entre ells. Són els boscos de kelp. Aquestes algues són l'aliment preferit dels eriçons de mar que al seu torn són menjats per les llúdries. Del kelp s'extrau l'algina que serveix per espessir els gelats i fluïdificar la pintura amb la fi que no deixe les marques del pinzell al llenç. Si ens quedem mirant un kelp tot un dia podrem veure que creix fins 15 centímetres per això els seus recol·lectors sols usen l'últim metre per a comercialitzar-lo.

 

FITO_26

Bosc de Kelp

FITO_3_lludria_familia

 Família de llúdries 

FITO_6_GELATINA

Gelatina extreta d'algues

 

Ni carn ni peix

Ja hem vist algues unicel·lulars i boscos d'algues gegants, no obstant, hi ha un tipus de vida intermedi, la colònia. L'exemple per excel·lència és el cas de Volvox. Formada per milers de cèl·lules fotosintètiques disposades en una sola capa al voltant d'una esfera buida que se sent atreta per la llum. A la superfície de Volvox conviuen cèl·lules flagel·lades especialitzades en el desplaçament de la colònia i altres sense flagel la funció de les quals és la reproducció.

 

FITO_14

Colònia de Volvox. Les esferes menudes són les colònies filles

 

Canibalisme algal

Els cloroplastos són els orgànuls cel·lulars que permeten a les algues fotosintètiques obtindre l'energia que les manté vives. Aquests orgànuls van aparèixer gràcies a un procés conegut amb el nom d'endosimbiosi segons el qual una cèl·lula ingereix un altra. Depenent del número de membranes dels cloroplastos podem pensar que una alga ha patit un, dos o tres esdeveniments endosimbiòtics al llarg de la seua història evolutiva.

 

FITO_21

Lynn Margulis, gran defensora de la Teoria Endosimbiòtica

 

Les algues són un grup variat d'organismes. Hem vist com les classifiquem, per a què les usem nosaltres i altres organismes, com aparegueren al nostre planeta, com posen en perill la nostra salut i com ajuden a formar els núvols. Les trobem a les escorces dels arbres, als oceans, als llacs i a les postres refrescants. Què més els queda per fer a les algues? Si una cosa es pot aprendre d'elles és que viure a la deriva és l'única forma d'estar a tots els indrets.

Inés Perales

Col·laboradora del Departament de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic
Exagere sempre que puc i m'agrada empapussar els meus amics i família. Admire les coses o animals que volen excepte a E.T, que em fa por.

Mitjà