Espores - José Aparici
José Aparici

José Aparici

Graduat en Ciències Biològiques per la UV i alumne de màster d'Ecologia Avançada
He aprés i he crescut en diversos departaments del Jardí Botànic, entre altres institucions públiques. Em fascina el voluntariat mediambiental, la psicologia, la història, la natació i, entre nosaltres, em sorprén com ascendeix l'aigua per capil·laritat al llarg de troncs monumentals.
 

Un arbre robust i humil, senya d'identitat del mediterrani. Una espècie que conjuga cultura i tradició, i que sembla romandre impassible al temps al nostre territori. Però ¿és tractada amb l'estima i la cura que mereix? Jose Aparisi reflexiona sobre l'olivera.  

Un sense fi de factors antròpics han portat al Mar Menor a convertir-se en una autèntica llacuna verdosa amb greus problemes de contaminació, eutrofització i pèrdua de biodiversitat. L'estat d'aquest antic paradís salí de Murcia de gran valor mediambiental preocupa, i molt, a la comunitat científica i als veïns de la regió que lluita per la seua conservació des de la plataforma "Pacto por el Mar Menor". El biòleg, Jose Aparici, ens parla de com s'ha arribat a aquesta situació d'extrema fragilitat ecològica i de les mesures que s'han posat en marxa per a revertir-la.

Una formiga i una acàcia, un ratpenat i una planta carnívora, un fong i una alga, a la natura no hi ha relacions impossibles! Parlem de simbiosi, d'organismes de diferents espècies que treballen tan bé junts que moltes vegades ja no poden viure l'un sense l'altre. Però que diferència hi ha amb el mutualisme? Quin és el paper de les plantes en aquestes relacions interespecífiques? Jose Aparici ens ho conta!  

Quines conseqüències tenen els incendis per als boscos valencians, aquells que s’han anat desdibuixant amb el pas del temps. O com es pot fer la prevenció, si són coherents les repoblacions que fem... Són algunes de les preguntes que quedaren pendents en la primera part de L’espiral del bosc valencià. En aquesta segona part, José Aparici continua el debat que va obrir sobre si els nostres boscos voregen el precipici, el punt de no retorn.

Els nostres boscos mediterranis han estat sotmesos a multitud d'agressions de tot tipus. Danys originats principalment per una mala gestió per part dels éssers humans que ha desdibuixat per complet eixos complexos ecosistemes que cobrien tres quartes parts del territori valencià amb paisatges dominats per sureres, carrasques, roures valencians, savines i fins i tot pins, però autòctons, acompanyats d'un sotobosc madur amb més importància de la que pensem. Però aquesta situació es pot revertir o és massa tard? D'allò i molt més ens parla el nostre bloguer José Aparici!    

Us contàvem en l’article Art als Moros! un projecte que relaciona art, educació i la degradació dels espais naturals, concretament dels espais humits. En aquesta segona entrega vos presentem en profunditat el procés que s’ha seguit, els recursos emprats i alguns dels resultats, entre ells la proposta d’un mural artístic divulgatiu al temps que reivindicatiu.

Un interessant projecte a la Marjal dels Moros vol relacionar l’art, l’educació ambiental, i l’empobriment del nostre entorn natural. Descobreix què ha afectat tant a la Marjal i com fer-ho visible a través de l’alumnat d’un curs molt complet en el que estudiar un problema local i mostrar-lo a través de les arts plàstiques. Vos ho contem tot en aquest article que tindrà una segona part.

Jose continua en aquesta segona entrega relacionant el conte de la bella dorment amb la dormició d’unes plantes halòfites i la tasca del Banc de Llavors del Jardí Botànic per despertar-les. Es tracta d’exemplars de Mesembryanthemum nodiflorum, i en aquesta part descobrirem com acaba la història.

Com el conte de la bella dorment, hi havia una vegada, en un hàbitat on el sòl era i és un mantell de cristalls de sal, una herba gelada adora viure rodejada de sodi, és halòfita. Posseïa unes llavors que presentaven una plaent dormició i no es despertaven, no germinaven. No estaven mortes, ni tampoc vives. No disposàvem del bes del príncep, però sí de la maquinària del Banc de Germoplasma del Jardí Botànic de la UV, disposada a traure-les d’una profunda, llarga “son”. Aquesta és la primera part de la història que José Aparici ens conta en Revista Espores.

Hi ha un riu rogenc associat a la mineria que té unes característiques molt especials fruit de la seua acidesa. Un microbiòleg fixà en ell la seua atenció i descobrí que les seues particularitats provenien d’aqüífers subterranis, i que és un dels millors anàlegs geoquímics terrestres de Mart. Descobreix a espores aquesta història que sembla més bé d’un altre planeta.

Pàgina 1 de 3