«Plantes i remeis: de la terra al rebost» de Carles Mir

Aquesta tardor, el llibre Plantes i remeis: de la terra al rebost, de Carles Mir Pegueroles, ha arribat a les mans del nostre col·laborador especialista en etnobotànica Daniel Climent. Impossible resistir-se a compartir amb la Revista Espores d’aquest títol que suposa la culminació d’un pacient treball de recerca etnobotànica en què Mir comparteix usos tradicionals de les plantes a les Coves de Vinromà.

Des de l’inici de la humanitat, menjar i vestir, curar, il·luminar, calfar, pintar, fer recipients i la major part de les activitats humanes han anat lligades a les plantes i al seu coneixement. Fins el punt que la història profunda dels humans ha arrelat en formes culturals destinades a entendre-les, a usar-les o a transmetre’n el saber adquirit. Un saber que ha anat perdent-se en el trànsit del camp a la ciutat sense haver valorat què d’útil o d’interessant quedava d’allò que havia sigut el bressol de l’agricultura, la medicina, la gastronomia i tants altres camps del coneixement.

A la pèrdua d’aquell saber heretat es va unir el menyspreu de tot allò que era considerat rural. Un desdeny associat al canvi en la relació amb la natura, de ser “allò que ens envolta i amb la qual hem de conviure” a ser considerada “allò que ocasionalment es visita, i que està plena de molèsties”.

Plantes remeis 3 masanella

Però des de fa unes dècades, assistim a un fenomen nou: cada vegada més gent s’interessa per rescatar o retrobar el rerefons cultural dels coneixements sobre les plantes. I de les ciències que s’interessen per aquesta saviesa tradicional la capdavantera és l’etnobotànica. Una ciència que estudia les relacions culturals entre els humans i les plantes d’un determinat lloc i que tracta d’establir comunicació entre els coneixements actuals i els ancestrals sobre les plantes que recullen segles i segles de proves i experiments. Molts d’aquests ara no es podrien fer però el resultat dels mateixos seria poc intel·ligent no recollir, analitzar i valorar adequadament.

Per establir eixa comunicació cal recopilar, organitzar, “traduir” a la terminologia actual, interpretar i valorar críticament allò que es rep; però, fonamentalment, mirar amb simpatia allò que ens ha arribat del passat etnobotànic a través de la paraula parlada i l’escrita, del refrany a la cançó de bressol, de faena o de festa; i també a través del gest, l’acció, el símbol o el ritual; i de la petjada toponímica i la simbòlica; i de la jerarquia de valors assignada a cada component de la natura, i de la manera de mirar. Tot un conjunt de “missatges” expressats en un llenguatge que era fruit de les concepcions i cosmovisions antigues, moltes de les quals es troben tan allunyades de les actuals que no les entenem.

Però en ocasions paga la pena. Perquè molts coneixements etnobotànics tenen un gran potencial de futur si són adequadament interpretats, adaptats i millorats, i poden oferir noves possibilitats per a la medicina i l’agricultura, la dietètica i la cosmètica, la biofísica i la gestió dels ecosistemes, la indústria química, la de nous materials i un llarg etcètera molt útil per als nous reptes de la humanitat.

El resultat és que cada vegada hi ha més investigadors i aficionats que des de diferents àmbits i enfocaments s’endinsen per la recerca i l’anàlisi dels sabers antics sobre les plantes. Una recerca a contra-rellotge atesa la pèrdua accelerada dels darrers dipositaris vius del coneixements etnobotànics ancestrals i que cal recollir abans que es perden i divulgar en formats accessibles al gran públic. És el que ha fet Carles Mir Pegueroles amb el llibre Plantes i remeis: de la terra al rebost. Usos tradicionals de les plantes a les Coves de Vinromà.

Margallo

 

En el llibre, Carles mostra el lligam cultural entre els covarxins i el seu entorn botànic, i l’amera amb un component afectiu en què el saber recollit i transmés s’enriqueix amb l’estima de l’autor per la terra, el País, la natura i la gent que sap, de plantes, gràcies a un aprenentatge vital, que no acadèmic.

Carles, l’autor, ens ho diu en la introducció: «Jo, de la millor forma que he pogut, tan sols he posat música a un poema que ja estava escrit; he plasmat en el paper un relat que ha estat contat durant generacions amb la intenció que perdure en el temps». Segur que és cert, això, però sense un transcriptor ben preparat i de sensibilitat apropiada no haguera eixit a la llum, i de bona manera. Perquè l’autor, a més, n’ha fet un bon llibre de divulgació. De divulgació d’un món, el rural, en vies de desaparició física i fàctica però no per això mancat d’interés sinó tot el contrari.

La columna vertebral del llibre la constitueix un seguit de fitxes molt ben elaborades i accessibles que sintetitzen no tan sols els aspectes botànics de les plantes tractades, sinó també allò que Carles ha recollit després d’hores i hores de parlar, acompanyar, preguntar, gravar i aprendre dels informants. Perquè s’aprén, i molt!, quan entrevistes i registres audiovisualment als qui han atresorat en la seua memòria lingüística, gestual i simbòlica, segles i segles d’interaccions amb les plantes.

En cada fitxa, junt a una mostra fotogràfica, la identificació de família, el nom científic i els fitònims més sentits (a les Coves, al País Valencià, i també en castellà), es fa una breu descripció botànica de la planta en què la manca de tecnicismes no afecta al rigor de la informació sinó que facilita l’accés als no professionals. Igualment, la distribució i preferències ecològiques de la planta i la seua distribució a diferents escales estan ben especificades i són ben útils, com ho són les recomanacions de recol·lecció i conservació.

Plantes remeis 2

 

Amb eixos apartats tindríem coberta la part botànica mentre que l’etno s’obri en els altres dos: l’apartat d’“Observacions i curiositats” i el d’”Usos covarxins” en què els aprofitaments medicinals comparteixen l’espai i la simpatia amb els tèxtils, alimentaris, veterinaris o màgics, entre altres. Encertadament, els testimonis es transcriuen entre cometes, per diferenciar el testimoni de la interpretació. Perquè l’etnobotànica és una ciència ben seriosa, en què el respecte per la informació rebuda no li impedeix ser-ho, i encara més, pels coneixements científics que ajuden a validar, modificar o interpretar els “diamants en brut” aportats pels informants i així poder-los polir i fer-ne brillants de la millor qualitat.

Al capítol de plantes silvestres s’uneix un altre de plantes cultivades amb finalitat alimentària o medicinal amb l’afegit de plantes que antigament eren cultivades i ara ja no ho són però de les quals els més majors encara en recorden formes, sabors, usos i propietats.

Un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció, i ben favorablement, ha sigut la descripció de la metodologia que ha fet servir, i la petita biografia dels informants, amb fotografia inclosa. Tot un encert!

El llibre es completa amb uns receptaris medicinal i gastronòmic en què l’autor no es limita a la transcripció del que li han dit, sinó que contrasta opinions i fins i tot fa advertències de potencials errors o perills. Tot un estímul per a futures investigacions.

 Plantes remeis persones

 

En definitiva, aquest llibre facilita el trànsit amable, enriquidor i didàcticament plaent en la ruta cap a la comprensió, l’estima i el gaudi d’un bon mostrari de plantes que ens envolten, tant al País Valencià com més enllà. I posa les Coves de Vinromà, a la Plana Alta i les comarques que hi fiten, l’Alt i el Baix Maestrat, en el mosaic que anem construint sobre l’etnobotànica del País Valencià, alhora que contribueix a que el nostre País mantinga un lloc de preeminència en aquest camp, junt a Catalunya i les Illes, en el conjunt d’Europa.

 

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

Mir Pegueroles, Carles (2018). Plantes i remeis: de la terra al rebost. Usos tradicionals de les plantes a les Coves de Vinromà. Associació Cultural Tossal Gros.

L’exemplar del llibre que apareix a les fotografies ha estat facilitat per la Biblioteca del Museu Valencià d’Etnologia. Ara, també comptem amb un exemplar a la Biblioteca José Pizcueta del Jardí Botànic de la UV.

 

 

 

 

 

Daniel Climent Giner

Professor de Ciències de la Natura. Investigador i divulgador etnobotànic. Autor d'articles a Mètode i llibres d'etnobotànica. Conferenciant sobre temes de divulgació científica, etnobotànica i antropologia cultural.