Les llegendes de Monte Perdido

Amb una superfície de més de 15.000 hectàrees, el Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido és el segon més antic d'Espanya i un dels paradisos per als amants del senderisme i de l'ornitologia.

El Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido ocupa una gran superfície de la comarca oscense del Sobrarbe i rep més de 600.000 visites a l'any. En total, engloba sis municipis: Bielsa, Fanlo, Puértolas, Tella-Sense, Torla i Broto, i a més és Reserva de la Biosfera, Zona Especial per a la Protecció de les Aus i Lloc d'Importància Comunitària, fins i tot en 1997 es va convertir en Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El reconeixement de Parc Nacional li va ser concedit a l'agost de 1918, sent el segon d'Espanya per darrere del de la Muntanya de Covadonga o de Peña Santa, en els Picos d'Europa asturià- lleonesos. 

 

 monte_perdido_senda_cazadores

Senda dels caçadors

monteperdido

Massís dels Tres Seroles

 

En aragonès, el Parc es diu Parc Nacional d'Ordesa i d'as Tres Serols, ja que la seua orografia està marcada pel massís que du aquest nom, una de les majors mols calcàries del nostre país. L'elevació més gran és Monte Perdido, sent també la més alta d'aquestes característiques d'Europa amb 3.355 metres d'altura. Identificat i conquistat en 1787 pel botànic i geòleg francés Louis François Ramond, baró de Carbonnières i un dels primers exploradors dels Pirineus, va obtenir gran reconeixement de la comunitat científica per la crònica de la conquesta del massís, publicada pel Journal de Mines.

 

Al costat de Monte Perdido descansen altres dos grans mols, el Cilindre de 3.328 metres, i el Añisclo, de 3.262 metres, conegut popularment com Soum de Ramond en honor de Carbonnières. Pels seu vessants descendeixen una sèrie de crestes muntanyenques i valls glacials que destaquen per la seua gran bellesa i espectacularitat.

 

Llocs més emblemàtics de la zona

Si alguna cosa crida l'atenció dels visitants d'aquest Parc Nacional són les quatre valls que reposen sota Monte Perdido en els vessants del massís. Es tracta d´Ordesa al Sud-oest, Añisclo al Sud, scuaín al Sud-est i Pineta a l'Est. El més característic i emblemàtic és la vall d´Ordesa, recorregut per el riu Arazas, origen del Parc. Amb un desnivell de més de 2.000 metres entre la capçalera i la part més baixa de la vall, és un magnífic canó esculpit per antigues glaceres i la força i persistència del riu.

 

monte_perdido_ordesa

Vista panoràmica de la Vall d'Ordesa

 

Però potser el que més crida l'atenció és el Canó de Añisclo, un dels paratges més espectaculars d'Aragó. Es tracta d'una profunda gola producte de la intensa acció erosiva, primer d'una glacera i més tard del riu Bellós. Està format per nombroses i vertiginoses cascades enclavades en un frondós bosc, on conviuen dues espècies d'arbres diferents quant al seu hàbitat però pertanyents a la mateixa família, la de les fagàcies. D'una banda l'alzina, un arbre heliòfil de l'Espanya mediterrània, seca i tòrrida, i d'altra banda el faig, exigent quant a humitat i boires, habitant de zones on són espesses i precipiten sobre les seues fulles. Alzines, fajos i altres arbres frondosos converteixen al Canó de Añisclo en una micro selva de muntanya, i en una fabulosa escola de natura.

 

monte_perdido_aisclo

El Canó de Añisclo des de la Punta de les Ones

 

Un altre dels paisatges més cridaners del Parc Nacional és el format per les Goles de Escuaín. Allí el riu Yaga, alimentat per innombrables torrents, fonts i surgències, recorre la Vall de Tella donant forma a un intricat barranc ple de roca i vegetació. La Gola amaga en el seu fons el tram superior del riu, i constitueix una profunda bretxa de roca calcària que dóna recer en el seu interior a una enorme riquesa vegetal. La capçalera de la Gola està formada per una sèrie de circs suspesos plens de rasclers i avencs. Les espectaculars panoràmiques sobre les goles poden ser contemplades des de tots dos costats, és a dir, des de Lamiana i Revilla (municipi Tella-Sense) o des de Escuaín (municipi Puértolas).

 

monte_perdido_vallepineta

Vista de la vall de Pineta

 

La llegenda de Monte Perdido 

La majestuositat i la desproporcionada grandària dels cims, barrancs i cascades del massís de Monte Perdido i els seus grans boscos de fajos i avets fan que la tradició haja donat a la zona un origen que toca allò sobrenatural. Existeixen dues llegendes sobre la seua formació. La primera s'atribueix al mític heroi Hèrcules, i explica la llegenda que de Pirene, filla de l´atlante Tubal, es va enamorar Gerión, un enorme i brutal ser de tres caps. Pirene temorosa va fugir al parc, i el monstre irritat va decidir calar foc al bosc on la bella jove va morir abrasada. Hèrcules va demostrar el seu pesar davant la notícia apilant immenses roques a manera de monument funerari dedicat a la seua filla, donant lloc a la Vall d´Ordesa.

 

monte_perdido_heracles_gerion

Lluita d'Hèracles amb Gerión, got del segle VI a. de C., museu del Louvre.

 

L'altra llegenda explica que Atland va ser un home d'una força desproporcionada i de caràcter solitari que vivia en la zona. Havia construït un castell amb quatre grans torres custodiades per magnífiques bèsties tallades en pedra. Ja que Atland era un ésser màgic, els vilatans pensaven que les feres cobrarien vida amb la trucada del seu amo, i vivien amb por. Un dia un foraster va arribar fins a allí i va matar a Atland, i per a venjar aquesta mort es va produir una enorme tempesta i un raig acabà amb l'assassí. El mateix raig va fer que les muntanyes s'obriren i que en el centre quedara en peus, com si es tractara de Atland, la gran mola de Monte Perdido, vigilant a la població i presidint la cadena muntanyenca.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà