El parc de Marxalenes com a recurs didàctic

El parc de Marxalenes com a recurs didàctic Joanbanjo (Wikimedia)

Els jardins, històrics, urbans o de col·lecció, formen part del paisatge i la cultura de les ciutats. A més d'oferir un lloc d'esbarjo o descans, són també un excel·lent recurs didàctic per a utilitzar dins i fora de les aules. Carmen López Valiente comparteix tot el que el parc de Marxalenes de València ens pot oferir a partir de l'experiència amb el seu alumnat.

Totes les ciutats compten amb jardins històrics, parcs urbans i jardins de col·lecció que formen part de la seua cultura. A la ciutat de València hi ha nombrosos jardins conservats, restaurats i recuperats, que ofereixen als visitants una infinitat de possibilitats: passeig, descans, lloc d'esbarjo, punt de trobada i, per què no, un recurs didàctic per a la docència. A València hi ha grans jardins plens d'història com els Jardins del Real, el Jardí Botànic de la Universitat de València o els Jardins de Monfort. També compta amb l'extraordinari Jardí del Túria per a passejar i xicotets parcs urbans als barris. És el cas del parc de Marxalenes. Pot formar part de l'aula? Clar que sí.

 

El parc de Marxalenes

El parc de Marxalenes està situat al barri que porta el seu nom. Probablement “Marxalenes” derive de la paraula utilitzada per a designar una marjal (marjalenes). L'àrea que ocupa hui el barri pertany al districte de la Saïdia (lloc on estava situat el palau del rei Zayd). El parc va obrir les seues portes al públic en 2001, després de diversos anys d'actuacions.

Planol marxalenes
Esquerra, Google Maps. Dreta, plànol del parc modificat per C. López Valiente de www.valencia.es.

 

Inspirat en els horts del s. XIX, el parc té unes 8 hectàrees i l'element omnipresent és l'aigua. Té quatre parts diferenciades i separades per l'anomenat passeig del Ferrocarril, que recupera el traçat entre les vies de l'antic ferrocarril metropolità (ES-NW) i el camí a la Muntanyana (S-N). El parc ha mantingut la seua antiga estació de tren (1888), reconvertida ara en un centre ocupacional. Es poden diferenciar diverses zones amb temàtiques diferents (veure mapa més amunt):

  1. Dedicada a espècies al·lòctones, i que compta amb la recreació d'una bassa, l'antiga fàbrica d'oli i l’alqueria de Barrinto.
  2. Zona recreativa, inclou la cafeteria i el futur museu del ferrocarril.
  3. Recreació del bosc mediterrani, amb deu passejos dedicats a deu espècies (cinc de ribera i cinc de muntanya mediterrània) i que inclou el passeig de l’Ullal.
  4. Horta amb cultiu de flors, hortícoles, medicinals i fruiteres on a més hi ha una bassa i estan l’alqueria de Voro (que serà un centre d'activitats per a la joventut) i de la Lluna (que serà un centre d'activitats per a majors).
  5. Zona amb la bassa i l’Ullal al costat de l’alqueria de Félix, que és l'Aula de Natura.

 2.Paseos parque

Passeig del Ferrocarril. Passeig de l’Ullal. Camí de la Muntanyana.

 

La zona de plantes al·lòctones i l’alqueria de Barrinto

Quan recorrem el parc de sud-est a nord-oest, a la part esquerra (1, al mapa de més amunt) vegem les construccions recuperades i en procés de reconstrucció: l’alqueria de Barrinto del s. XIV (biblioteca) i la Fàbrica d'Oli (encara sense restaurar). En aquesta zona es troben espècies al·lòctones, amb un pati creuer i parterres de plantes cosmopolites. Es fa al·lusió a la comunicació i el transport, és a dir, a les plantes que han vingut d'altres llocs del món amb diferents objectius: donar ombra o embellir un jardí.

És una part important del parc per a explicar a l'alumnat la diferència entre vegetació autòctona, la pròpia d'un territori, i vegetació al·lòctona, originària d'altres llocs i que s'ha adaptat a les condicions noves.

5.higuera ficus

Figuera australiana (Ficus macrophylla) i pi canari (Pinus canariensis)

 

Al costat de l’alqueria de Barrinto hi ha diverses oliveres, testimonis de l'activitat oliera. En la part posterior de l'antiga estació del ferrocarril, trobarem arbrat ornamental al·lòcton com són jacarandes, mèlies o cinemomus i tipuanes.

 7.olivo

Olivera (Olea europea) i alqueria de Barrinto. Jacaranda, melia i tipuana.

En la part dreta del nostre recorregut (2, en el mapa de més amunt) estan les antigues cotxeres de trens de via estreta. Hui en dia estan reconvertides en cafeteria i en un futur albergaran el museu del ferrocarril.
9.cocheras
Antigues cotxeres.

 

El bosc mediterrani

Si continuem pel passeig del Ferrocarril i creuem el camí de la Muntanyana, arribem a dues grans àrees del parc: el bosc mediterrani i l'horta. En la part esquerra (3, en el mapa de més amunt), hi ha tot un entramat de passejos que porten per nom l'espècie vegetal principal representada. Aquesta part del parc està envoltada també pel passeig de l’Ullal que va creuant cinc camins dedicats a vegetació de ribera i cinc a espècies de muntanya mediterrània.

2.paseos
Passejos del parc

 

La vegetació de la zona del bosc del parc de Marxalenes correspon principalment a l’estatge bioclimàtic anomenat termomediterrani. Un estatge bioclimàtic és un territori localitzat a una altitud determinada i condicionat per les temperatures mitjanes anuals (T) i les temperatures màximes (M) i mínimes (m) del mes més fred. Aquestes variables s'integren en l'anomenat índex de termicitat de Rivas-Martínez (It = (T + M + m) x 10). El valor que s'obté serveix per a conèixer la distribució de les plantes en un territori, a causa de la correlació existent entre el valor obtingut i les plantes presents en un territori.

L’estatge bioclimàtic termomediterrani correspon a vegetació de litoral càlid, amb un ombroclima sec-subhumit, on coincideix el mínim de precipitació amb el màxim de temperatura. Aquesta condició implica estrès hídric per a les plantes. El valor de l’It oscil·la entre 360-470. La resta d’estatges bioclimàtics que es troben a les muntanyes valencianes són el meso, supra i oromediterrani, tots ells a major altitud que el termomediterrani.

Les plantes de ribera que viuen als marges de rius presenten unes adaptacions al mitjà diferents per la disponibilitat d'aigua en el subsòl. Aquesta vegetació es diu ripària, és a dir, que requereix una alta humitat en el sòl (s’anomena humitat edàfica).

Als passejos dedicats a les plantes de ribera a Marxalenes trobem espècies com el salze (Salix alba, Salix babilonica), om (Ulmus pumilla), lledoner (Celtis australis), pollancre (Populus alba, Populus nigra) i freixe (Fraxinus ornus, Fraxinus angustifolia).

11.chopo

Pollancre (Populus alba) i freixe (Fraxinus ornus).

 

És interessant que l'alumnat conega la importància de la vegetació de ribera, ja que la seua conservació és molt important per als ecosistemes que s'assenten als marges de rius. El sòl està format pels al·luvions que va dipositant el riu i, per tant, no està ben estructurat ni airejat. Per aquesta raó, les espècies que trobem estan adaptades a aquestes condicions. Són espècies de fulla caduca que es disposen en un bandat paral·lel al curs de l'aigua: les més pròximes a l'aigua són els salzes, després els pollancres i freixes i, en la part més allunyada, els oms i lledoners. Aquesta vegetació ha sigut modificada per les persones per a usos agrícoles i per a canalitzacions de l'aigua.

En els passejos dedicats a la vegetació de muntanya, es troba el pi blanc o pi bord o pi carrasco en castellà (Pinus halepensis), la presència natural del qual es troba al costat de coscolles (Quercus coccifera) i plantes de matoll. També està la carrasca (Quercus ilex sp. rotundifolia), espècie per excel·lència del bosc mediterrani i que es pot trobar des del termo al supramediterrani. Són espècies esclerofil·les, és a dir, adaptades a les condicions d'estrès hídric. És la raó per la que presenten fulles perennes dures amb gruixudes cutícules per a no perdre aigua. Solen ser plantes de port arbori, arbustiu o de matoll. El roure valencià (Quercus faginea) sol trobar-se a 1.000-1.200 m d'altitud i les seues fulles esgrogueeixen a la tardor. Les altres dues espècies són el garrofer (Ceratonia siliqua) i l'olivera (Olea europaea), dos cultius típics de secà.

13.algarrobo
Garrofer (Ceratonia siliqua), carrasca (Quercus ilex) i roure valencià (Quercus faginea).

16.pino halepensi
Pi blanc (Pinus halepensis)

 

Al costat d'aquestes espècies, trobem al parc altres acompanyants, com són l'arboç (Arbutus unedo), la murta (Myrtus communis), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’aladern (Rhamnus alaternus) i el margalló (Chamaerops humilis). Aquestes plantes formen part de la màquia, una formació composta per arbustos principalment d'entre 0,5-2 m d'altura i arbres que poden aconseguir els 4 m. La massa de vegetació arriba a ser impenetrable per l'entramat d'espècies i la presència de lianes com la sarsa (Smilax aspera) o el lligabosc (Lonicera implexa).

18.madronyo
Arboç (Arbutus unedo), murta (Myrtus communis), margalló (Chamaerops humilis) i llentiscle (Pistacia lentiscus).

 

Així, en aquesta zona de bosc, l'alumnat pot conèixer les espècies que es conreen tradicionalment en zones d'interior i de secà, com són l'olivera i el garrofer, característiques i usos, a més de la importància del territori per al seu aprofitament agrícola, ramader i urbanístic.

Aquesta zona del parc també pot aprofitar-se per a explicar com eren i com són els boscos de les nostres muntanyes: el que abans eren boscos ben estructurats de carrasques, són hui en dia pinedes assentades en els territoris de carrascars degradats o són cultius. Els boscos de roure valencià formen part de la transició entre els boscos perennifolis mediterranis i els caducifolis euro-siberians.

 

Els quadres de l’horta

Una vegada creuat el camí de la Muntanyana, a la dreta queda la zona dedicada a l'horta. Es compon de 15 quadres delimitats per sèquies que deriven de la bassa. En aquests quadres es poden trobar plantes ornamentals, com els cinc quadres dedicats al cultiu del roser, aromàtiques (com l'orenga o l'espígol) i medicinals (com la valeriana o la sàlvia) a més de fruiteres (ametlers, ginjolers, tarongers amargs…). En aquesta part del parc també hi ha un conjunt important de palmeres datileres (Phoenix dactylifera).

22.huerta
Zona de l'horta amb un ametler (Prunus dulcis). Quadre d'horta amb valeriana roja (Centranthus ruber) i amb l’alqueria Casa de la Lluna al fons. Bassa.

 

L'alumnat pot veure cultius tradicionals de fruiters com l'ametler (Prunus dulcis) i també conèixer la importància del cultiu de varietats de flor, com el cas dels rosers (Rosa sp.). Els quadres estan vorejats de plantes aromàtiques i/o medicinals com l'orenga (Origanum vulgare) i la sàlvia (Sàlvia officinalis).

 

La llacuna i l’Ullal

Començant el passeig de l’Ullal des del passeig de la Muntanyana es van travessant els diferents passejos. En aquesta zona queda també l’alqueria del Foraster, un edifici dedicat al material de manteniment del parc.

Vorejant la llacuna s'arriba a l’Ullal. Aquest element del parc, amb la vora orlada de lliris, un xicotet pont de fusta i unes escultures en forma de libèl·lules, és un homenatge a la importància de les surgències d'aigua dolça o ullals.

25.ullal tutoria
L'Ullal.

Dins del recinte de la llacuna, al que s'accedeix des de l’alqueria de Félix, es poden trobar famílies d'ànecs (Anas platyrrynchos). La llacuna està vorejada d'acants i de plantes que viuen amb les seues arrels en l'aigua: lliris (Iris psudacorus), vinques (Vinca pervinca), canyissos (Phragmite ssp.) i nenúfars (Nymphaea sp.), entre altres.

 29.lirios

Lliris (Iris psudacorus) i vinques (Vinca pervinca).

 

L'aigua és un bé indispensable que s'ha de gestionar correctament. Amb un passeig pel parc, els i les alumnes estudien la importància d'aquest recurs i la seua importància en els ecosistemes. Per aquest motiu, el parc ret homenatge a l'aigua com a element indispensable per a la vida.

 

I a més...

Al llarg de tots els passejos del parc, en les placetes, es poden trobar diferents escultures-font. En total són 19 obres de pedra i marbre de Thomas Thieme, Antonio Becker i Caterina Zimmermann.

Finalment, menció especial mereix una espècie d'origen xinés: el Ginkgo biloba, a qui se li atribueixen propietats medicinals i que té ús ornamental. La seua presència al parc és molt important, ja que va ser triat com a protagonista del mateix per la seua capacitat d'adaptació a les condicions ambientals. Compta, fins i tot, amb una escultura de J. Monfort i T. Sivera que representa una fulla de Ginkgo a manera de penell.

 31.Ginkgo

Ginkgo biloba en tardor i primavera.

 

En resum, el parc de Marxalenes ofereix moltes possibilitats per a reforçar i ampliar el temari dels diferents nivells educatius. Permet enllaçar conceptes de botànica, ecologia, etnobotànica, climatologia, geografia, història... en un entorn urbà, per aprofundir de manera pràctica i vivencial en aquestes disciplines. A més, el treball i coneixement del parc també contribueix a enfortir el vincle amb els espais públics i a fomentar el respecte, valor i estima pels nostres parcs i jardins.

Agraïments:
Moltes gràcies al meu alumnat de 1r batxillerat B (curs 2016/17), 1r batxillerat C i 3r d’ESO PMAR (curs 2017/18) de l'IES El Clot per la seua participació.

Carmen López Valiente

Doctora en ciències biològiques per la UV i màster oficial de Nutrició i Salut per la UOC.

Sóc professora de secundària a l'IES CLOT de València, runner amb el meu equip Redolat Team, fanàtica de les novel·les de Stephen King i del senderisme en família i sobretot, nadadora, molt nadadora.