El jardí de Lluís Guarner, una joia al Camp de Morvedre

Un Jardí és un punt d’encontre entre el patrimoni cultural i natural, i el jardí valencià és un element singular que mostra les nostres costums i estils de vida tradicionals. Recorrem un exemple que posa en evidència la importància dels espais verds menuts i desconeguts, i que moltes vegades tenim més a prop del que sembla.

 

El Jardí de Lluís Guarner s’emmarca dins la tipologia jardinera del jardí tradi­cional valencià, i es té coneixement de la seua existència des de 1831. Es tracta d’un jardí d’estil llatí, estil desenvolupat al llarg de més de vint segles a la conca mediterrània i que va tindre el seu embrió al jardí àrab, gestant-se amb les cultures musulmana i cristiana, fins i tot després de la Reconquesta. Així, el jardí valencià va perviure al nostre territori fins el segle XVII, quant va començar a decaure degut a l’entrada de noves modes d’origen francès.

 

GUARNER15

 

Segons documents històrics i historiogràfics, l’existència de la tècnica jardinera a terres va­lencianes es ja ben coneguda des de l’època romana. La fertilitat de les terres va constituir un element clau per al desenvolupament de les tècniques agríco­les i jardineres. La cultura hispano-àrab va millorar els sistemes de regadiu romans, i va introduir millores en les tècniques de cultiu, d’aplicació directa a la jardineria. Una jardineria que unia l’aspecte pràctic i productiu, una dualitat que es pot observar al Jardí de Lluís Guarner, que porta el nom del seu últim propietari. Plasmant el seu caràcter al disseny del jardí, introduí espècies exòtiques, cosa que es demostra perquè l’edat dels exemplars coincideix amb el temps que l’intel·lectual valencià va utilitzar la casa i el jardí com a lloc d’esplai.

 

La vivenda i el jardí posseeixen un gran valor a molts nivells: estètic, ambiental, productiu, històric, etnològic, artístic, arqui­tectònic, cultural, científic, identitari i emocional. Es tracta d’una típica construcció rural valenciana que es troba en un estat excepcional de conservació, i que posseeix com a característica principal la limitació espacial d’un mur que bordeja tota la propietat, estructurada en tres parts diferenciades: la residèn­cia, el jardí i l’hort.

 

GUARNER3

Fotografia d'Àngel Villalba

 

La primera constituïa l’espai habitat pels antics residents, el jardí podria definir-se com la zona d’esplai, mentre que l’hort representa la zona d’aprofi­tament hortofrutícola. El seu valor botànic i paisatgístic recau en el patrimoni arbori que actualment es troba en estat de maduresa. El valor artístic i cultural es fa visible als taulells ceràmics que es troben repartits al llarg del jardí, ornamentant tot tipus d’elements que daten des del segle XVIII fins al XX. Posseeix també restes arqueo­lògiques amb finalitat decorativa, i estàtues de caràcter pagà i religiós. Tot i això, molts espais de la casa i de l’hort-jardí han perdut el seu caràcter, com l’antic hort d’hortalisses, transformat en camp de ta­rongers, mentre que altres espais han vist barrejats els seus usos.

 

Aquesta meravellosa conjunció de patrimoni botànic i cultural la trobem al carrer Sánchez Coello, al terme munici­pal de Benifairó de les Valls. Pertany a la Fundació Bancaixa i és només visitable mitjançant cita prèvia amb la Fundació Bancaixa de Sagunt.

 

L’espai dedicat al jardí

El jardí ocupa un total de 3.400 m2 i és un espai ornamental on trobem els exemplars botànics de ma­jor edat, com la magnòlia, la glicina o l’araucària. Tanmateix, trobem la major quantitat d’elements arquitectònics, artístics i decoratius, com són bancs, fonts o pèrgoles. El primer bancal, més proper a la casa, es troba dividit en dues parts, la zona que queda més al nord mostra un estil renaixentista, mentre que la zona sud posseeix elements exòtics i romàntics. En canvi, a la zona del jardí que es troba al se­gon bancal es troba una mescla d’ambdós estils.

 

GUARNER5

GUARNER4

Fotografia d'Àngel Villalba


La zona renaixentista constitueix el jardí primigeni i original de la casa, amb elements com la topiària, escultures, fonts, restes arqueològiques i taulells tradicionals valencians decorant bancs, pilars i murs. L’espai més proper a la casa constitueix el pati, on el sòl està pavimentat amb pedres rodades i rajoles de fang i rodeno.

    

A la pèr­gola adossada a la casa es troba una glicina datada de més de 150 anys que sens dubte constitueix un del exemplars més valuosos del jardí. Un dels espais més característics d’aquesta zona és la bassa d’ai­gua, junt a la qual creix una mag­nòlia de grans dimensions i d’uns 160 anys d’edat, que constitueix una icona del paisatge del jardí.

 

GUARNER9

GUARNER10

 

L’última subunitat en que podem dividir el jardí es tracta de la zona més allunyada de la casa, on es troben els exemplars arboris més joves amb un exotisme aportat per espècies al·lòctones, com són la magnòlia, la xirimoia i l’alvocat.

 

Per altra banda, la subunitat de l’hort és el resultat de successives ampliacions i transformacions del espai, que ocupa un total de 6.550 metres quadrats al llarg del segon i tercer bancal. És un terreny parcel·lat en camps de cultiu, ja que es va concebre des de un punt de vista productiu, però ha perdut el seu caràcter original i ja no s’utilitza per a la producció horto-frutícola, sinó que es va reconvertir en camps de tarongers.

 

El jardí històric, part del paisatge i patrimoni

En la actualitat existeix una carència pel que fa a la valoració social del paisat­ge com a categoria patrimonial, i més concretament respecte a la jardineria històrica, fruit del desconeixement. Per això resulta imprescindible conèixer i difondre el paper de la jardineria a la nostra societat des de l’Antiguitat fins l’actu­alitat.

 

GUARNER12

L'hort de Ribera, Carcaixent (1900). Col·lecció Teresa Ribera. Els horts de tarongers i les palmeres, tan habituals al nostre paisatge, formen part de la jardineria tradicional valenciana

 

Existeix també un buit pel que fa a l’estudi del jardí tradicional valencià, considerat com a element patrimonial al nostre entorn social i cultural. Únicament existeixen un parell d’obres dedicades exclusivament a seu anàlisi, on es recopila gran quantitat d’informació botànica, agronòmica, etnològica i cultural. Però és necessari reivindicar les qualitats estètiques de l’estil valencià perdut, un estil pràcticament oblidat dins del jardí hispànic, víctima de les tendències fora­nies. El jardí valencià es pot interpretar com un element singular dins del nostre patrimo­ni cultural, necessari per a explicar la relació existent al llarg dels segles entre l’home i el territori, així com les nostres costums i formes de vida tradicionals. Constitueix per tant un element cultural característic del nostre territori, capaç de transmetre els nostres valors i idiosincràsia.

 

I per a transmetre aquestos valors cal una metodologia inno­vadora, a través de la qual es capte l’atenció de la ciutadania. Part d’aquesta innova­ció parteix de considerar el jardí com a element singular dins del Patrimoni Cultural valencià. La singularitat ve atorgada per les característiques intrínseques de l’element patrimonial: el seu valor botànic, cultural, etnològic, his­tòric i inmaterial, que en comptades ocasions trobem junts en un mateix lloc. En l’exemple que hem mostrar el valor botànic és més que evident amb la presència de més de 86 espècies vegetals.  

 

Jardins anònims amb molt a dir

La jardineria tradicional i històrica és una tipologia patrimonial que serveix d’unió entre el patrimoni cultural i natural. Aquesta dualitat permet interpretar el jardí com a element que forma part d’un paisatge que ha evolucionat culturalment, on l’home ha mantingut al llarg dels segles el contacte amb la natura de forma sostenible.  

 

GUARNER13

 

Un dels principals reptes és treballar contra el desconeixement sobre la relació entre el jardí, el paisatge i el patrimoni cultural. Tal vegada, eixe des­coneixement siga fruit de la forma de pensar al món occidental, on el jardí moltes vegades es concep com un simple espai per a l’esplai, el paisatge es veu com una fotografia de postal i el patrimoni cultural queda reduït a una icona turística.

 

Així, hem de girar aquestos estereotips i aprendre a atorgar valor als element singulars que formen part del nostre patri­moni. Elements que encara que siguen desconeguts, no deixen de tenir una gran im­portància a l’hora d’explicar la nostra història i la relació dels nostres avantpassats amb l’entorn i el paisatge. Exemples de jardins xicotets però no per això menys importants els trobem repartits al llarg de la nostra geografia, entre ells, molts jardins que han quedat inclosos als nuclis urbans i que ens ajuden a interpretar i entendre el nostre passat.

 

GUARNER14

 

És fonamental donar a conèixer estos espais, ja que només és possible valorar allò que es coneix, i en el cas de la jardineria queda per davant una gran tasca de difusió. Una tasca que constitueix una oportunitat per a ensenyar a valorar el nostre patrimoni més desconegut, a través d’una visió on no sols es done importància a les grans obres artístiques i monumen­tals, sinó també a totes les xicotetes obres i elements del nostre paisatge i territori que ens ajuden a entendre com som i com ens relacionem amb el nostre entorn.

                                   

Visita virtual al Jardí de Lluís Guarner

www.flickr.com/photos/jardinguarner

 

Luis Marco

Llicenciat en Biologia. Màster en "Patrimoni Cultural: Identificació, anàlisi i gestió. Especialitat en Anàlisi i Ordenació del Patrimoni Paisajístic" per la Universitat de València. Especialitzant-se en Biodeteriorament del Patrimoni Cultural al Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya.

Lloc Web: @lluismarco

L'últim de Luis Marco

Mitjà