Viatge pel bioma mediterrani

Castelmola, a la província de Messina, a la regió italiana de Sicília Castelmola, a la província de Messina, a la regió italiana de Sicília Imatge d'Alessandro Baffa. Font: FlickR

Què caracteritza el bioma mediterrani? Quins són els trets climàtics de què depèn el bioma? I com és la seua vertadera distribució al planeta? Interrogants centrals plantejats que desitgem resoldre al llarg d’aquest article d’investigació. Acompany'ns en aquest viatge!

Encara que el bioma és un paisatge bioclimàtic, ecosistemes composats per tentacles com la fauna, la flora i el clima, ens centrarem en aquests dos últims. El bosc i matollar s’estenen per les zones temperades del nostre planeta, les quals presenten un clima de tipus mediterrani. Un clima caracteritzat per unes precipitacions no molt abundants però superiors respecte a altres biomes i la presència marcada d’un període de sequera, el qual ho condiciona tot. Mentrestant, la vegetació natural posseeix tres punts distintius: ser escleròfil·la, l’adaptació al foc i la històrica colonització humana. Dit això, depenent dels autors i les classificacions, aquest bioma pot rebre diverses denominacions: el Bosc Mediterrani, el Bosc i Matollar Mediterrani, el Matollar Mediterrani, la màquia...

 

I és que vivim abocats en tots els sentits a la influència del Mare Nostrum, la regió històrica de la mediterrània al temps de l’antiga Roma. I és que l’adjectiu mediterrani/-ània s’usa fàcilment i amb una certa simplesa a l’hora de descriure infinitat d’aspectes. Es més, aquest qualificatiu ha desembocat en una autèntica confusió segons el context al llarg de la nostra història. En canvi, al camp de la geobotànica hi ha infinitat d’estudis aclaridors que aborden diversos conceptes mediterranis. Per això, prestant atenció al bioma mediterrani, vull trencar el mite immutable de que les fronteres mediterrànies sols es deuen a un mar o tot gira al voltant d’un mar i la proximitat a ell.

Caldrà conèixer la definició de bioma...
Els geobotànics han arribat a la conclusió que els biomes són àrees relativament uniformes cobertes per un dels grans tipus de vegetació. Aquesta gran unitat de classificació de paisatges de la biosfera busca en tot moment la interacció directa entre el sòl, flora, fauna i clima. També es pot parlar d’una àrea o domini climàtic amb agrupacions biòtiques vegetals i animals diferenciades, ben adaptades a les condicions físiques al llarg de la seua distribució.

 

Foto 2

La taiga escandinava al nord d’Europa és un dels biomes descrits. Bosc boreal exposat a canvis de fotoperíodes acusats, baixes temperatures anuals i sòls poc fèrtils. Gèneres destacats: Pinus, Larix o Abies. Imatge de mrgniqq. Font: FlickR

Foto 3

Distribució geogràfica detallada dels biomes presents al nostre planeta, segons els resultats establerts per Walter al segle passat. Imatge de Ciberpensadores. Font FlickR


Sabent que el bioclima o el seu conjunt d’ecosistemes depenen principalment del clima, ens fixarem enla formació vegetal com a part del bioma des d’una base fisiològica i fenològica, (deixant en segon lloc, la taxonomia específica). I és que encara que els biomes no estan determinats florísticament, ocasionalment existeix certa relació amb les regions florístiques del globus. A més, el bioma es troba repetit en zones que comparteixen condicions climàtiques (radiació, vent, temperatura, humitat amb disponibilitat d’aigua i estacionalitat de precipitacions semblants). Desembocarà en una vegetació determinada, típica de la zona del bioma i compartint adaptacions ecològiques semblants amb altres regions del mateix bioma. Aquest és el nucli del nostre article!


La classificació de Walter (1973) marcà l’establiment fins l’actualitat de la classificació composada de nou zones climàtiques (zonobiomes), àrees ecològiques basades en la forma de creixement, adaptacions, estratificacions habituals de les plantes en sòls propis. A escala global podem distingir grans tipus fisonòmics de vegetació, en què incloure qualsevol cas concret: tundra, taiga, bosc (temperat, tropical, mediterrani i muntanyós), pradera, sabana, desert tropical i polar. Estic segur que la majoria de biomes citats vos resultaran familiars!


El Bioma mediterrani i la seua recepta de l’èxit
A pesar de la seues reduïdes dimensions, aquest bioma presenta una elevada biodiversitat, heterogeneïtat, tan en flora com en fauna. Son diverses les raons que catapulten aquest bioma i als ecosistemes mediterranis a l’èxit evolutiu: un clima de transició, diferents orígens biogeogràfics de la flora, l’aïllament característic d’aquestes comunitats en les àrees de clima mediterrani o la intensa alteració, antiga influència de l’home sobre aquests ecosistemes. Encara que la presència de relleus muntanyosos no és una característica distintiva d’aquest bioma de contrasts, el ventall orogràfic junt amb els tipus de sòls ha propiciat la formació de microclimes locals amb zones amb distintes disponibilitats hídriques (si tirem de vocabulari rural, topogràfic: ombra de pluges, riberes i valls, vessants de serres, contrast ombria-solana), de gran importància per a flores amb sequera estacional.

 

Foto 4

Bosc mediterrani al massís muntanyós del Geoparc de Villuercas-Ibores-Jara, situat al sud-est de la província de Càceres, Extremadura. Imatge de toyaguerrero. Font FlickR
Foto 5

Embassament aragonès de la Presa de Mequinensa a la comarca del Baix Aragó-Casp. Degut a la forta sequera de 2006, la baixada de les aigües deixa al descobert antigues edificacions agrícoles. Imatge de cesareolarrosa. Imatge de FlickR


Les àrees mediterrànies són zones de pas entre climes humits i secs, entre climes temperats i tropicals. El bioma mediterrani amb reminiscències tropicals, rep pluges estacionals, en què els hiverns son humits i els estius càlids i àrids. Motiu? La dominància hegemònica dels anticiclons subtropicals. Les precipitacions sent habitualment impredictibles, es reparteixen des de la tardor fins la primavera, variant d’escasses a moderades (mitjanes de 200 a 800 mm anuals, sent les australianes, les zones típicament més plujoses). Per tant, el clima pot variar de mediterrani desèrtic fins a hiperhumit, però sempre existeix la limitació de més de dos mesos de sequera estival amb una intensa radiació solar.


Bioma excepcional en què l’estació humida coincideix normalment amb la primavera i la tardor, i l’època favorable, estival amb un elevat dèficit hídric. I és que durant l’estiu, les pluges significatives són pobres, amb total dependència de la formació de tempestes convectives, però freqüents en zones muntanyoses (Sud-àfrica i Austràlia reben precipitacions més abundants en estiu degut als ciclons tropicals). I sí, no estàs boig, has llegit Austràlia i estaràs pensant: aquest continent és mediterrani? Espera un poc! A més, l’alta irregularitat, variabilitat anual de les precipitacions és un dels altres signes emblema d’aquest bioma. O és que no estem transcorrent per una època amb molts anys seguits amb continues sequeres? I les temperatures? El contrast tèrmic estacional s’accentua amb la continentalitat. Els estius poden ser de moderadament càlids a bastant calorosos, i els hiverns de frescos a freds. La referència la tenim amb l’amplitud tèrmica anual, sent moderada i sobretot a les zones costeres, on els hiverns són més suaus.


L’erosió i la coloració, fonaments del tipus de sòl
Aquest bioma presenta uns sòls poc evolucionats i poc diferenciats del material litològic per tres motius: la diversitat de variants climàtiques, de substrats geològics i per l’abundància de relleus muntanyosos. En general, es tracten de sòls poc profunds degut a que els processos d’erosió estan molt estesos. I això a què es deu? Perquè vivim en un bioma amb notòria abundància de roques sedimentàries blanes exposades a les pluges torrencials de tardor (a l’est ibèric, la gota freda) posteriors a les èpoques de sequera (plou poc, però quan plou...) i coincideix amb una cobertura vegetal menor. Com també l’erosió es veu incrementada per la gran extensió de territoris degradats per la mil·lenària acció humana i pels freqüents incendis forestals.

 

Foto 6

Paisatge californià amb els coneguts rasclers erosionats, originats degut a l’escorrentia superficial de les pluges. Imatge de samfelder. Imatge de FlickR

Foto 7
La roca calcària és un dels materials litològics bàsics predominants a la conca mediterrània occidental, modelat pel clima i moltes son les formacions vegetals distingides a partir d’aquest sòl. Imatge de isidro espinosa. Font FlickR

 

És evident que cada bioma posseeix uns tipus de sòls concrets, uns processos edàfics característics degut a una sèrie de causes com el clima o la naturalesa i edat del material litològic. En un dels racons de la nostra conca mediterrània, al Llevant ibèric la combinació d’una dissolució baixa, escassetat d’aigua junt a un grau d’erosió i contrast d’humitat elevat ha donat lloc a dos tipus de sòls predominants. En primer lloc, els sòls rojos mediterranis, de color marró rogenc i no sent els més estesos. Però a què es deu eixe color tan peculiar? A l’acumulació d’òxids de ferro deshidratats durant el període de sequera en la superfície de les argiles. Per altra banda, les terres rosses son els sòls formats directament a partir de roca calcària dura. L’alteració geoquímica dels minerals dels sòls d’aquest bioma és molt acusada (autèntica bogeria per a un geòleg!). Però, i els sòls mediterranis no erosionats? Són de color marró o rogenc i amb elevat nivell de bases. El més important és que un baix grau d’erosió i degradació, origina sòls més fèrtils i amb la possibilitat d’acumular aigua.


Vegetació mediterrània: l’equilibri entre l’esclerofil·la i perennifòlia
La germinació d’una planta en aquest bioma buscarà els mesos amb suficient humitat, temperatures adequadament càlides i suficients hores de llum de l’estimada primavera. El creixement també té lloc en tardor, amb la recuperació de les reserves d’aigua, però les temperatures i les hores de llum comencen a disminuir. Si l’estació de creixement s’allarga fins a hivern és perquè estem parlant de zones properes als tròpics, on les temperatures son més suaus i els dies no tan curts. En definitiva, quan els sòls son suficient profunds i les precipitacions adequades, la vegetació d’aquest bioma està dominada per un bosc mediterrani de port modest, perennifoli (l’arbre amb fulles tot l’any) i escleròfil·le (fulles xicotetes, rígides i dures). Boscos densos amb una gran diversitat de l’estrat arbustiu i si són oberts és degut a la influència humana.

 

Foto 8

Alzinar (Quercus ilex) a la Serra de Grazalema, Cadis. Al territori valencià, la coneguda bellotera (subespècie rotundifolia) és la predominant als boscos perennifolis ibèrics mediterranis. Creix en qualsevol tipus de substrat i fins als 2000 m d’altitud. Imatge de jepeto. Font FlickR

Les fulles escleròfil·les presenten grosses cutícules lignificades, riques en cera i estomes xicotets i enfonsats en cavitats de la cara inferior d’aquestes dures fulles. Per què? Per reduir al màxim les pèrdues d’aigua per evaporació i l’escalfament amb la reflexió de la llum solar degut a la sequera estival. La síntesi d’aquestes fulles protegides i opaques a la llum té un alt cost energètic per a la planta i és més, baixa eficiència fotosintètica a pesar de tindre alts nivells de clorofil·la. Però els permet resistir a llargues sequeres, a les altes radiacions i temperatures estivals a diferència dels boscos d’altres biomes com el temperat. A més, els boscos mediterranis en mantindre fulles tot l’any, han de ser capaces de suportar freds hivernals i fins i ttot, fortes gelades. Sabent que els hiverns son curts, aquesta vegetació no li compensa perdre les fulles i així, realitzar la fotosíntesi quan les temperatures i la disponibilitat d’aigua siguen les apropiades.


Però tots els arbres i els arbustos son perennifolis escleròfil·ls? Poden abundar els caducifolis d’estiu. Pèrdua total o parcial de fulles als mesos de major dèficit hídric per a evitar despesa d’aigua per evapotranspiració, o fins i tot enrotllament foliar (deuries observar un Cistus durant l’estiu, matoll molt abundant a les nostres serres valencianes). Mentre els escleròfil·le perennifolis suporten la sequera limitant la pèrdua d’aigua gràcies a la morfologia foliar, els caducifolis d’estiu l’eviten perdre-la.

 

Foto 9

Fulles esclerofil·les d’un Quercus coccifera del Jardí Botànic de la Universitat de València. Amb un port arbustiu molt ramificat i amb fulles perennes i punxegudes de color verd intens, el coscoll pot arribar a originar formacions molt denses en sòls costers àrids i degradats al sud-est ibèric. Imatge de Jose Aparici

Foto 10

Les plantes que presenten rosetes de fulles com Chamaerops protegeixen les gemmes interiors de la destrucció dels incendis com a mecanisme ecològic de prevenció. Imatge de torquay-palms. Font: FlickR

Foto 11

No és estrany localitzar i formant part del bioma, gèneres de plantes aromàtiques com Santolina, Rosmarinus, Thymus. A la foto, observem poblacions de Salvia i a l’igual que la resta de gèneres contenen olis altament inflamables i constitueixen defenses químiques contra la depredació herbívora, fins i tot, causant al·lelopatia! Imatge de papillon_house. Font FlickR

 

A les àrees muntanyoses o als litorals amb poques pluges, poden arribar a ser molt importants les coníferes (pinars, xiprers, savines...). En l’estat actual del bioma, son més abundants les masses boscoses respecte als ja de per sí densos matollars esclerofil·les. Sent una habitual font de riquesa florística, la formació de matollars espinescents pot deures a diverses causes: poca profunditat dels sòls (erosionats, pendents elevades...), precipitacions escasses que no permeten la formació d’un bosc o els freqüents incendis tan característics d’aquest bioma. El foc és un factor molt important en aquests ecosistemes, fins i tot abans de l’arribada dels humans. Per què? Per exemple, els olis inflamables d’algunes plantes promouen incendis amb el rebrot (pirorresistència, piròfiles), activació ràpida dels òrgans subterranis després del pas del foc i amb un sòl ja enriquit. A més, l’extensió de matollars es deu a la influència humana, a les intenses alteracions causades per l’home: ramaderia, cultiu, civilitzacions...


Fet un repàs característic, podem deduir un ventall infinit d’admirables adaptacions vegetals en un bioma, clima mediterrani tan irregular... adaptacions als fitòfags, morfològiques o del cicle vital. Davant el fort estrés hídric i posant en joc la turgència i hidratació de la planta, es desenvolupen mecanismes de tolerància, evitació o escapament (podríem escriure un nou article sols d’aquest paràgraf!). La sempervirència, l’esclerofil·la i xeromorfia busquen escapar de la temuda sequera. Es més, la reducció estomàtica, les espines i pèls, els òrgans subterranis o l’abundància de substàncies aromàtiques son els emblemes de la vegetació d’aquest bioma.


Trencant mites: la colonització d’un bioma
Posats en context, arribem als esperats patrons de distribució. Estàs segur que el bioma mediterrani es troba associat solament a la conca mediterrània? Vegetació mediterrània a les antípodes? En quins racons del globus apareix aquest bioma? I com varia aquest geogràficament? I és que aquest bioma presenta distints noms en diferents regions no molt extenses i es distribueixen a ambdós hemisferis, entre els 30 i els 40 graus de latitud. A les àrees afectades per aquest bioma, es comporten com a illes endèmiques associades sempre a la prolongada sequera estival.

 

Foto 12

Mapa general de distribució del bioma mediterrani al nostre planeta. Amb un 60%, la regió del bioma de major extensió és la conca mediterrània. Imatge de Juan Jose Ibáñez

Foto 13

L’abrupta serralada marroquina de l’Atles és la barrera orogràfica que marca la transició àrida des del bioma mediterrani a la costa nord-africana fins al bioma desèrtic saharià. Imatge de londonietis. Font: FlickR


Tirant de beneïda geografia, cal apuntar sobretot a les costes occidentals dels continents i amb un % de representació del bioma mediterrani de menor a major: regió del Cap en Sud-àfrica (4%), centre de Xile (5%), Califòrnia (10%), sud-oest d’Austràlia (21%) i per descomptat, la conca, riberes i illes associades al Mar Mediterrani amb una elevada representació en diversos països actuals de la regió (60%). És més, el bioma ha colonitzat lluny de les costes occidentals, terres a dins del continent eurasiàtic, arribant a l’actual Turquia i Síria. Quin Mediterrani més internacional, no? Basant-se en el tipus de vegetació que conté, el bioma es conegut per distints noms: màquia o maquis a les riberes del Mar Mediterrani (maquis a França, macchia a Itàlia), xaparral a Califòrnia, matollar a Xile, fynbos al sud d’Àfrica o mallee, kwongan en Austràlia.


El bioma el podríem dividir en dos grups climàtics diferents. A les zones més àrides, de transició cap als biomes desèrtics i esteparis (Baixa Califòrnia, Xile, nord i sud d’Àfrica, Orient Mitjà...), els matollars mediterranis son més oberts i de menor altura, amb presència d’espècies com les plantes crasses i gramínies estepàries. Per altra banda, el bioma es pot acostar a les vores de climes més humits i freds. En eixa transició cap a boscos humits caducifolis o mixtos amb coníferes (Centre i nord d’Europa, Xile, Alta Califòrnia), la vegetació mediterrània conté espècies caducifòlies com els coneguts roures. L’exotisme del bioma ve de la mà d’altres regions com el sud d’Àfrica i Austràlia, on els matollars mediterranis contacten amb ecosistemes de sabana! Fem un ràpid viatge pel planeta? Per cada regió esclerofil·le del bioma? Comencem!


Conca mediterrània: el batec del bioma
Aquesta regió engloba l’entorn del Mar Mediterrani (Europa, Nord d’Àfrica i Orient Pròxim; exceptuant, Pirineus i Egipte) i penetrant fortament en les masses de terra del Vell Món. És a dir, la màxima extensió mundial del bioma baix el mateix clima. La sequera estival es tradueix en matollars alts (màquia), mentre els boscos habituals estan formats per coníferes xeròfiles o d’alzinars, com Quercus (calliprinos, ilex, rotundifolia, suber, etc). Endinsant-se en la vegetació, a les zones més càlides, el sotabosc és molt ric en laurifòlies (Arbutus, Bupleurum, Viburnum) i plantes enfiladisses (Clematis, Rubia, etc). A les solanes, crestes rocoses i sòls pobres son típiques les coníferes (Cupressus, Juniperus, Tetraclinis, Pinus, etc). La degradació d’aquesta vegetació dóna lloc a matollars calcícoles de la família de les Labiades, destacant els nascuts a l’extrem més occidental de la Conca mediterrània (Sud-est ibèric). N’hi ha d’altres més espinescents com la frigana (Grècia), batha (Palestina), entre altres. El clima mediterrani als racons més muntanyosos desemboca en una vegetació adaptada bàsicament l’altitud i a la quantitat de pluges rebudes.

 

Foto 14

El Quercus calliprinos, Q. macrolepis o el semicaducifoli Q. trojana, conformen els principals boscos de carrascars (Q. rotundifola) a l’extrem més oriental de la conca mediterrània. Imatge de helicongus. Font FlickR


Califòrnia: la flama mediterrània al nord d’Amèrica
Aquesta regió del bioma presenta una composició i estructura genèrica semblant a la del Vell Món quant a vegetació. Engloba principalment l’estat nord-americà de Califòrnia i el nord de l’estat mexicà de Baixa Califòrnia. El resultat és el chaparral a les faldes muntanyenques format per boscos de Quercus (agrifolia, chrysolepis, douglasii, wislizenni, etc). La màquia està dominada per gèneres com Arctostaphylos, Ceanothus, Malosma, Prunus, Rhamnus, Rhus, etc. Les etapes de degradació del chaparral dona lloc a la proliferació de matollars litorals i dominats per sàlvies. Com també, la influència continuada del floc i la ràpida recuperació del bioma després d’un incendi son claus en aquesta regió i donen lloc a dos tipus de chaparral piròfil, altament inflamable. El chaparral de manzanites Arctostaphylos (manzanita, mariposa, etc.) és moderadament piròfil i el chaparral de chamizo (Adenostoma fasciculatum, i més rarament A. sparsiflorum), equivalent a les nostres estepes.

 

Foto 15

Algunes zones de la costa occidental del Nord d’Amèrica, son de tendència més àrida i presentant plantes que perden les seues fulles en períodes de sequera, com es el cas de les formacions de Quercus douglasi. Exposades intensament a l’acció de la ramaderia i l’agricultura extensiva habitual a la coneguda Vall Central de Califòrnia. Imatge de codebeans. Font: FlickR

 

Cap al sud de la regió, el pas a les zones desèrtiques és a través de màquies, chaparral desèrtic amb gèneres com: Aesculus, Arctostaphylos, Malosma, Ornitostaphylos, Quercus, Rhamnus, Rhu o Xylococcocus, riques en elements d’origen tropical (Agave, Echinocereus, Euphorbia, Machaeocereus, Myrtillocactus, Simmondsia, etc.). A la vora dels deserts (Gran Conca, Mojave, Sonora) i a gran altitud podem localitzar boscos oberts de coníferes (Juniperus, Pinus). I és que podem trobar pins i xiprers endèmics en serpentines... he dit serpentines? Exacte, són sòls tòxics. En canvi, buscant els racons més humits de Califòrnia, les formacions esclerofil·les ascendeixen al llarg de les valls interiors fins a la frontera meridional del Canadà. Als barrancs més profunds hi ha boscos relictes de Sequoadendron giganteum. A les zones muntanyenques amb major humitat i altitud abunden les coníferes amb clima més temperat i praderes obertes.

 

Costa xilena: la regió del bioma amb la flora més diferent
A l’igual que a Califòrnia, el matollar se centra a la costa degut a les properes i altes façanes muntanyoses com els Andes i actuant com a imponent barrera orogràfica. Presenta una composició molt diferent a les anteriors amb abundància d’espècies espinescents sotmeses a pluges hivernals i temperatures baixes degut a les corrents fredes marítimes que recorren el litoral. Els boscos més òptims fins a 15 m d’altura venen de la mà de Lythraea caustica (Anacardiàcia), Quillaja saponaria (Rosàcia), Peumus boldus (Monimiàcia), Jubaea chilensis (Palma) i diverses lauràcies en crestes humides. A més, la vegetació esclerofil·la, xeròfila com Bromeliàcies (Puya), Cactàcies (Trichocereus) i Ramnàcies espinoses (Colletia, Trevoa) pot ascendir fins als 1400 m. Superant les espècies esclerofil·les, trobem coníferes (Antrocedrus chilensis) i matollar en forma de coixí i d’influència antàrtica (Azorella, Nothofagus arbustius, etc.). En aquestes àrees d’alta altitud encara podem parlar de clima mediterrani? Evidentment.

 

Foto 16
La rosàcia Quillaja saponaria (Quillay, popularment) és un dels símbols més representatius, majestosos pel seu port en quant a la flora endèmica xilena (Regió de O’Higgins) i formant part del bioma mediterrani


Sud-àfrica: L’espill d’un enllaç directe entre bioma i regne florístic
El fynbos és un dels altres tentacles del bioma mediterrani a l’hemisferi sud: la Regió Capense (matisàrem que hui per hui, es parla de Regió Capense encasellat al Regne Paleotropical (Paleotropical sud-atlàntic) i enlloc d’anomenar-se Regne Capense). Aquest concentra una de les taxes més elevades d’endemismes. Dominen plantes amb fulles grans i cutícules grosses, herbes perennes o suculentes, crasses formant part del fynbos. Aquest creix sobre una gran varietat de sòls però molt pobres en nutrients, afavorint la potenciació de les arrels i els endemismes edàfics. El matollar original pot tardar fins a set anys en instal·lar-se de nou després dels habituals incendis. Moltes espècies del fynbos sols alliberen les seues llavors quan son amenaçades per les llengües de foc, acumulant fruits la resta de l’any.

 

Foto 17

El fynbos del Regne Capense del sud d’Àfrica es representat per la característica hegemonia de les poblacions vegetals del gènere Erica. La majoria de les espècies de bruc son endèmiques d’aquesta regió. Imatge de andrewmoir. Font FlickR


Quant al ventall ric de vegetació, destaquen: 600 taxons corresponents a Erica, 108 de Cliffortia (Rosàcies) o 100 de Protea (Proteàcies). Als sòls granítics de les zones litorals, el matollar és ric en esclerofil·les recordant a les màquies i boscos mediterranis. Renosterveld és la denominació dels principals tipus de vegetació de la Regió Capense i situats del sud-est al sud-oest de l’actual país de Sud-àfrica. Un dels cors florístics de la regió és el semidesert del Karoo i la transició cap a ell mitjançant matollars oberts, i per què? És una gran conca interior on la diversitat geològica fou marcada per glaciacions, deltes interiors, mars, llacs i zones pantanoses al llarg de milions d’anys. A les muntanyes, augmenten les precipitacions i les boires amb predomini de landes (Erica, Restio, etc) o torberes, així com suculentes (Rochea) en punts rocosos.


Austràlia: l’imperi meridional dels eucaliptus
No deixant l’hemisferi sud, saltem de l’extrem més meridional d’Àfrica al continent oceànic d’Austràlia, tot una explosió de contrastos vegetals. La vegetació típica del bioma mediterrani (mallee) es troba representat en dos regions del sud del continent: Perth i Adelaida, separades ambdues per l’altiplà àrid, desèrtic de Nullabor. Kwongan és l’altre nom local per a referir-se a les zones més seques. El mallee australià habita en sols pobres, on localitzem plantes micorrizògenes i carnívores (Drosera). Junt amb un elevat número d’arbustos piròfits, l’autèntica riquesa florística és liderada per Eucaliptus. Molts d’aquests tenen fulles verticals donant lloc a un bosc lluminós amb tonalitats gris verdoses i engloba dotzenes de famílies, amb centenars d’espècies diferents. Gràcies als Eucaliptus podem parlar dels boscos australians occidentals i orientals amb reminiscència mediterrània junt a les zones veïnes (temperades i desèrtiques). Diferents tipus de mallee segons les espècies dominants, el clima i influència de les zones adjacents.

 

Foto 18

A l’extrem més sud-oest de l’Austràlia occidental (Perth), destaca el nom aborigen australià de Jarrah. És un important element en l’ecologia local fent referència als boscos més humits i densos del mallee. Una de les espècies més comuns és el monumental Eucaliptus marginata. Amb més de 500 anys d’història i altures al voltant dels 45 metres, son motors econòmics de la industria fustera. Imatge de pikerslanefarm. Font: FlickR

 

A les zones més plujoses del mallee occidental i amb clima mediterrani, trobem boscos d’Eucalyptus marginata de fulla esclerofil·la (jarrah). Si augmenten les pluges i la sequera estival és mínima, entrem en zones més temperades amb el bosc karri (Eucalyptus diversicolor). El wandoo (Eucalyptus redunca) és un bosc més clar de caràcter mediterrani. Localitzats ara al mallee sud-oriental, la continuïtat de formacions arbòries d’eucaliptus és evident: Eucalyptus cladocalyx, E. diversifolia, E. incrassata, E. behriana, E. socialis, E. dumosa E. Obliqua o E. Viminalis (serà per Eucaliptus), junt a gèneres com Casuarina, Callitris, Acacia, entre altres. Als sòls arenosos més pobres, trobem grans extensions cobertes de proteàcies. O l’emblemàtica i ornamental població creixent en una àmplia gamma d’hàbitats (les espècies no alpines es troben a les pastures i matollars associats als boscos d’eucaliptus), als sòls pesats de l’est australià. Estem parlant de poblacions del gènere Craspedia (Asteràcia).

 

Més curiositats del nostre bioma?

Crec que has apreciat que podríem fer només un article de cada regió que conforma el bioma mediterrani! I això no ho es tot ja que aquest bioma es troba distribuït en altres racons reduïts del nostre planeta. Més llocs encara? Doncs sí. En localitats orientals com Honsu i Yakushima (Japó), trobem zones potencials de laurisilves en sòls secs i formacions obertes de pins i diverses espècies esclerofil·les en crestes rocoses. La influència mediterrània també arriba a la base semiàrida de les altes serralades del centre d’Àfrica en forma de boscos oberts. Les muntanyes tropicals del nord i el centre d’Amèrica, vorejant el desert d’Arizona o de Sonora, donen lloc a la formació de Quercus (13 espècies sols a la serra Mare Occidental de Mèxic!) o chaparrals permanents amb pluges més freqüents.

 

Foto 19

El cim del Kilimanjaro a Tanzània. En aquest racó muntanyós de l’est africà, s’estableixen reminiscències residuals d’un bioma mediterrani. Als peus del cim hi ha formacions obertes liderades per Olea africana i Juniperus procera. Imatge matttriplow. Font FlickR

Foto 20

El Parc Natural de la Serra d’Espadà, és un dels pulmons del bioma mediterrani millor representats al territori valencià. La reserva de sureres (Q. suber) que oculta l’aïllada Vall de la Mosquera, es considerada la joia vegetal, el santuari botànic d’aquest parc. Imatge de darkage187. Font FlickR

 

En definitiva, aquest bioma composat per boscos i màquia esclerofil·la s’ha associat al clima mediterrani, el qual té un origen recent. Però distintes veus han afirmat que hi ha evidències fòssils d’un origen anterior d’aquest tipus de vegetació en zones tropicals xèriques i pluviestacionals. Per tant, es millor tractar el bioma com el dels esclerofil·les, per a englobar a territoris xèrics, pluviestacionals mediterranis i mesotropicals. Arribats a aquest punt, pot portar la distribució d’aquest bioma a confusions? Sí, els límits no estan molt clars hui per hui ja que s’ha identificat aquest tipus de bioma des de quasi l’equador del planeta (a les faldes de les serralades kenyanes) fins a conques tancades a més de 50 graus de latitud. Present en tots els continents com hem vist. I en tots els continents, el bioma té en comú dades clau que justifiquen la seua fortalesa: les comunitats arbustives de clima mediterrani contenen més del 20% de la diversitat global, 90% d’estalvi hídric amb tancament estomàtic durant sequeres estivals, cicle vital en funció de les pluges o sòls poc profunds, erosionats. Com també mantells espinescents i esclerofil·les a prova del ja mil·lenari foc. Mediterrani més allà d’un mar? Llarga vida al bioma?

 

José Aparici

Estudiant de Grau de Biologia a la UV
Col·labore al Banc de Germoplasma i al Gabinet de Comuniació i Cultura del Jardí Botànic i amb l'associació Autisme Infantil. Em fixe en excés amb les matrícules dels cotxes, admire la capil·laritat hídrica dels arbres monumentals i mai he entés la llei d'Hondt.