PERILLS NATURALS I TAMBÉ VALENCIANS

Posat que sempre parlem dels beneficis de gaudir de la natura i amb motiu del Dia Internacional dels Desastres, hui fem un canvi de perpectiva i parlem dels perills naturals que amaguen les nostres terres. Inundacions, llevantades, terratrèmols, tempestes... Aprèn sobre els perills de la nostra natura més propera. Però sense espantar-te!

L’Observatori Europeu d’Ordenació del Territori afirma que el País Valencià és un territori d’elevat risc motivat per la perillositat natural i l’acció antròpica. Aquest fragment d’un històric, vertiginós moment ens ho confirma i perquè no, ens deuria fer reflexionar: “...Pel costat dret, l’aigua ha començat a saltar per la zona del camí de Trànsits, i així, ja quasi ininterrompudament fins la desembocadura... L’alba és paorosa, perquè la llum del dia va descobrint efectes i desgràcies que a la nit no es sospitaven. La grossa capa de fang que les aigües han deixat, pesa sobre tot València com ningú no es podia imaginar. Hi ha llocs en què s’arriba a dos metres d’altura i més...” (Crònica de la Riuada. Relat de les inundacions ocorregudes a València el 14 d’octubre de 1957).


què entenem per risc natural?

Estem rodejats per la pressió de riscos naturals i és així perquè la mateixa localització geogràfica i els trets del medi físic del territori valencià el transforma en un espai on es poden desenvolupar diversos fenòmens naturals de rang extraordinari: geològics, geomorfològics, atmosfèrics, biològics, a la qual cosa s’adhereix una ocupació intensa del territori a través dels ambiciosos tentacles de l’esser humà.

 

Cullera

Cullera, en la Ribera Baixa, és un exemple de boom immobiliari

 

El risc natural és el reflex territorial d’actuacions poc concordes amb els trets del medi físic i el País Valencià s’ha convertit en un escenari modèlic d’aquestes males pràctiques. Un escenari d’infinitat d’implantacions d’usos del sòl que, en nom el progrés col·lectiu i per desconeixement o imprudència en moltes ocasions, no valoren la realitat geomorfològica i l’exposició de les persones, béns i serveis al risc. Ara per ara, el territori valencià està exposat a més risc davant dels perills naturals que fa unes tres dècades, quan el País va viure successius esdeveniments catastròfics (riuades de la dècada dels 80 encapçalades per la Pantanada de Tous, entre altres). No obstant això, no cal un augment significatiu del nombre d’episodis de pluja torrencial perquè s’incrementen les pèrdues econòmiques, motivat pel seu desenvolupament en un territori de risc.


Un altre cas cridaner relacionat amb el progrés amb peus de fang, és la litoralització valenciana de l’activitat econòmica i urbanística viscuda als anys noranta i primera dècada del nou mil·lenni. Allà pel 2004, la revisió de l’estat del territori valencià de la mà de l’Agència Europea del Medi Ambient ens treia els colors i alertava de l’esglaó crític al que havia arribat el creixement exponencial de la superfície. Poc apta per a ser edificada i sobrepassant el creixement poblacional. Eixa es el transfons últim quan sorprèn a aquells escèptics o no tant de l’augment de la vulnerabilitat del territori valencià front als perills naturals; açò és un augment del risc. Veiem una síntesi dels perills naturals més importants que afecten el País Valencià.

 

Sismicitat

Algunes comarques valencianes posseeixen un elevat risc de sismicitat: Vall d’Aiora-Cofrents, la Canal de Navarrés, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, la Ribera i la totalitat del territori alacantí. Mentre a Alacant, els factors responsables de la perillositat sísmica és la posició geogràfica influenciada pel Sistema Bètic, en l’àrea de contacte entre les plaques Africana i Ibèrica; a les comarques meridionals de la província de València, la raó de l’activitat tectònica és l’encontre entre les falles bètiques i ibèriques.

 

montesa

El Castell de Montesa a la Serra Plana (La Costera, València). Imatge de Jose Aparici


Tot i que aquestes àrees del territori valencià estan sotmeses a constants moviments imperceptibles, inapreciables per a la ciutadania; el País Valencià ha estat testimoni d’algun dels majors terratrèmols ocorreguts a Espanya i amb una intensitat igual o superior a 9 en l’escala de Richter. Entre ells, equivalent en terres ibèriques al devastador terratrèmol de Lisboa (1755), destaca el de Torrevella (1829), en ple tram final de la falla del Baix Segura. O el corresponent a la localitat de Montesa (1748), on la seua petjada ha quedat emmarcada en el Castell que corona el poble. Encara que queda lluny, en els últims anys, molts valencians s’han despertat sobresaltats a causa dels sacsejos entre 4-5 de magnitud, amb habituals epicentres en el Golf de València.


Precipitacions torrencials i intenses, i les conseqüents inundacions

Molts coincideixen que l’enfonsament en directe del pont de Beniarbeig (Marina Alta), el qual travessava un desbordat riu Girona durant l’octubre de 2009, se’ns dubte passarà a la historia audiovisual de l’extinta RTVV. El perill natural que ostenta la medalla d’or, que té lloc amb més freqüència i que ocasiona danys crítics en el territori valencià son les abundants pluges que descarreguen quantitats elevades de rècord en un escàs interval de temps (més de 100 mm/24 h com a mínim) i que originen les crescudes més impetuoses dels cursos fluvials en tot l’any. I es que des dels anys 50, s’han començat a registrar el rosari de destacats episodis de inundacions i avingudes sobretot durant cada tardor (les temudes Gotes Fredes), i els seus efectes devastadors fins al dia de hui.

 


Una de les majors conseqüències visibles dels fenòmens de Gota Freda son les crescudes dels rius i la devastació a les seues riberes

Quatre son les causes que participen en els episodis de Gota Freda. Atmosfèriques: la instal·lació quasi immòbil de depressions fredes en altitud i la circulació de vents de llevant. Geogràfiques: un Mar Mediterrani amb aigües marines encara càlides fins l’octubre i enfront de la costa valenciana son autèntiques fàbriques de generació de nuvolositat. A més, la façana de serres bètiques prelitorals i litorals de la Ribera Baixa, la Safor o les Marines alacantines (els orinals valencians), acceleren els fluxos marins i potencien la focalització de les pluges. La tercera causa son les planes al·luvials que vertebren el territori valencià, on els rius autòctons com el riu Cànyoles i Albaida (conca del Xúquer), el Serpis o el Gorgos, i els seus corresponents barrancs i rambles amb elevada capacitat de càrrega son pressionats per espais intensament humanitzats amb camps de cultiu i nuclis urbans, principalment en les comarques centrals costeres. D’aquest mode, el motiu antròpic completa el còctel perquè les riuades durant les Gotes Fredes siguen un trauma, una devastació quasi garantida. Aquest últim és clau ja que no s’ha tingut en compte denou els trets del medi físic, assentament descontrolat en àrees de risc davant d’inundacions. Hem aprés la lliçó quant a gestió mediambiental que ens va donar la quinzena d’episodis històrics de Gota Freda en la dècada dels 80?

 

tous
La nova pressa de l’embassament de Tous (1994) a la conca hidrogràfica del riu Xúquer després del col·lapse de l’anterior i convertir la comarca de la Ribera en un mar. Imatge de FlickR. Autor: Aitor Garrigues Vila


Com afirma Jorge Olcina, Catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat d’Alacant, anem camí dels 70 temporals de pluges torrencials des dels anys 50 i cal abordar algunes qüestions. Quant ha contribuït l’arrossegament de sediments, procedents de terrasses i parcel·les agrícoles abandonades que deurien d’haver retés i aprofitat part de les aigües d’avinguda, en el desbordament de cabdals de rius, barrancs i rambles? Quina es la freqüència de pluges torrencials sobre superfícies recentment cremades i exposades a l’erosió del sòl? Suficient incomprensió quant al poc enduriment en el compliment de la legislació relativa a la prohibició d’ocupació de zones de risc com riberes de llits o desembocadures? Fins a quan el deficient tractament del problema de les inundacions en els informes municipals d’ordenació territorial? Cal dir, que a pesar de les correccions tècniques a colp de riuada per part de l’administració pública, continuen sent nombroses les àrees amb risc d’inundacions.


conSeqüències de la sequera

De sòls sobresaturats d’aigua a l’escassetat d’aquesta per usos diversos i accelerada pel canvi climàtic amb seqüències anticiclòniques cada vegada més freqüents i prolongades sinònim de reducció de les precipitacions. Bé ho saben els agricultors del sud alacantí amb una tradicional adaptació dels cultius i pràctiques agrícoles a la natural escassetat pluviomètrica. Aquest risc va quedar manifest als anys 80 i 90 en què un increment accelerat de la superfícies de regadiu i de la demanda urbanística en relació amb els recursos d’aigua existents ha provocat un desajust hídric. Desajust que es manté fins a hui amb l’intent de solucionar-ho a colp de polèmics tira i afluixa entre els defensors de transvasaments i desaladores.

 

sequera
Les comarques del Baix Segura i de la Vall del Vinalopó pateixen una sequera denominada del sud-est, té pitjors efectes que una sequera ibèrica general i una ineficàcia pluviomètrica alarmant


Un desequilibri que afecta de nord a sud del País Valencià; ja que fins i tot, en comarques amb notables dotacions hídriques com la subhumida Marina Alta, han vist com els seus abastiments urbans s’han tambalejat. O el cas de la Ribera del Xúquer, on han patit sequeres agudes fins al punt d’obligar urgentment l’obertura de pous de sequera i quasi impossibilitar el negament de les marjals per a practicar el cultiu de l’arròs, amb la repercussió econòmica que comporta. Però quines son les característiques d’una seqüència de sequera ibèrica? La regla general son hiverns secs, primaveres moderadament plujoses, estius secs però “inquiets” amb habituals episodis de granís i unes tardors atípicament poc plujoses. Per tant, parlem d’un any sec quan la tardor i l’hivern voregen o sobrepassen 40 dies amb situacions atmosfèriques poc proclius per a que les pluges fagen acte de presència.


Temporals de vent: les llevantades

Els valencians també tenim les nostres pròpies “Tarifes gaditanes”. La disposició de valls i cims de serralades elevades en comarques d’interior (El Maestrat castellonenc, el Racó d’Ademús, la Plana d’Utiel-Requena, la Vall del Vinalopó o la d’Aiora-Cofrents), on es registren intenses ratxes de vent amb alta regularitat. Cultius, instal·lacions agrícoles, passejos marítims, platges, recintes portuaris, clubs nàutics o embarcacions son la diana dels efectes de les fortes ventades de llevant que pateix el País Valencià. La qual cosa ha donat lloc a que la diversificació creixent de l’oferta turística ha significat una exposició de les zones litorals a un increment del risc per l’efecte de les llevantades. Tot i que, el preocupant i trist transfons ha arribat quan s’ha donat el canvi de percepció dels temporals de vent per part de la societat valenciana segons l’activitat econòmica implantada a la costa durant els últims cent anys. De passar d’episodis naturals temuts per al manteniment vital de les famílies marineres a que la generalització del boom turístic imposa a que aquests episodis siguen vistos ara com un agent pertorbador dels nostres capritxos del sol i platja.

 

almenara

L’estat del passeig marítim d’Almenara (Plana Baixa, Castelló) al febrer d’enguany ens fa repensar que la recerca de nous models de platja front a un augment dels fenòmens costers per canvi climàtic és més prioritari que acontentar efímerament el sector turístic de l’hostaleria. Imatge de FlickR. Autor: Castellón Confidencial


Incidint en el paper dels temporals de llevant en la regressió del litoral valencià, només cal veure els cada vegada més repetits sprints a contrarellotge dels tècnics municipals atenent obres de reparació a la primera línia de costa i a causa dels danys provocats per les llevantades a les portes d’encetar una nova temporada turística. Un cicle inútil sufragat per milionàries inversions en guanyar metres al mar quan la naturalesa tard o prompte ens recordarà a colp d’ones punta de sis metres el que es i serà seu. No cal viatjar molt en el temps, sols cal preguntar als veïns dels graus marins d’Almenara, Saler, Dènia o Xàbia el record que tenen de la passada primavera. Reconstrucció de passejos marítims o l’ampliació de les barreres de defensa, en virtut de l’augment de la fragilitat de les nostres costes, i perquè no dir-ho, la promoció del interès econòmic i especulatiu, tan arrelat, tan valencià.


Gelades i temporals de neu

Els successos de fred intens que afecten el territori valencià comprenen gelades i temporals de neu. Les primeres danyen cultius de temporada en flor i, en casos extrems, provoquen la mort de l’arbratge. Els segons més puntuals, provoquen la interrupció ocasional de la vida econòmica en causar talls de vies de comunicació i de subministres (l’Alcoià, la Plana d’Utiel-Requena, Els Ports, gener de 2017), a més d’ocasionar, en episodis persistents, danys en instal·lacions diverses com les ramaderes. No obstant, hem de tindre en compte, la distintes gelades amb efectes diversos segons l’origen atmosfèric i l’època anual en què es produeixen. Distingim les típiques gelades originades per anticiclons hivernals i que causen descensos tèrmics acusats en comarques d’interior front a les gelades causades per l’arribada de masses d’aire molt fredes, àrtiques i que son gravíssimes per al camp valencià. El problema es que el canvi climàtic pot portar a un augment de la intensitat i la irregularitat d’aparició anual d’aquestes gelades.


L’amenaça de les tempestes

Encara que la paraula tempesta (seca) està de moda a causa de l’aflorament del concepte de llampec latent, responsable de gran part dels incendis forestals naturals (Serra Calderona, Juliol 2017), no ens centrem en eixe tipus de tempesta, sinó amb les de pedra. Amb un calendari d’aparició preferentment estival, el Maestrat castellonenc és l’escenari extret d’una pel·lícula de terror amb la ràpida formació d’enormes i d’amenaçadors núvols com a protagonistes i la conseqüent caiguda de boles de gel de la grandària d’ous o inclús, de pilotes de tennis. Aquests fenòmens meteorològics constitueixen un dels riscos naturals més perjudicials per a les activitats agràries de la totalitat de les terres valencianes en permís de les sequeres, inundacions o les gelades. I es que el Dr. Olcina, apuntà que entorn del 2% de mitjana de la producció final agrària valenciana es perd a conseqüència de les tempestes de granís i bé que ho saben en el bressol del raïm de taula: la vall del Vinalopó.

 

vilafranca
El maig de 2015 el poble de Vilafranca, Castelló, va patir una important granissada. Imatge de FlickR. Autoria: F@ty


L’erosió és el risc silenciós i ha despertat en els últims anys, un indubtable interès a les terres valencianes, paral•lel al creixement de programes de restauració paisatgística, recuperació de l’estabilitat i fertilitat edàfica, o preservació florística arreu del País Valencià. En l’aparició de l’erosió del sòl participen factors geològics, geomorfològics, atmosfèrics i antròpics. D’aquest mode, els mapes valencians de risc d’erosió ofereixen una distribució territorial segons la seua intensitat: risc baix o molt baix, moderat i alt o molt alt. El risc augmentarà a mesura que també ho fa la pendent del relleu i la proporció d’argila en la composició del sòl. I es que més del 30% del territori pateix risc alt d’erosió concentrat en gran part de l’interior de Castelló, en espais naturals com el Desert de les Palmes i el massís del Caroig, i en les capçaleres fluvials de les serralades bètiques de les comarques alacantines septentrionals.

 


Altres perillositats naturals: Onades de calor, ponentades i tornados

Altre risc atmosfèric d’important repercussió agrària son les onades de calor originades a causa de l’arribada a la meitat sud de la península Ibèrica de la coneguda massa d’aire sahariana amb pols en suspensió (calima). Aire càlid sec, asfixiant causa a l’estiu la disparada rècord dels termòmetres i que en algunes localitats del sud de la província de València sobrepassen el llindar crític dels 40 graus. Per tant, els mesos de juny, juliol i agost son els de màxim risc però les onades de calor cada vegada s’avancen i es repeteixen amb més freqüència denou per anomalies climàtiques. Tot i que, adveccions intenses d’aire saharià poden presentar-se al llarg de l’any i causar seriosos trastorns en la salut dels cultius o de la ciutadania.

 

xativa
Serà l’orientació de la serra del castell la responsable dels pics màxims a Xàtiva? Seran les represàlies passades de Felip V? No obstant, els xativins son coneguts amb el malnom de socarrats a causa de la crema de la seua ciutat i per què no, de ser l’indiscutible forn valencià durant les onades de calor. Imatge de FlickR. Autoria: Javier Pelaez


Relacionades amb el registre d’elevades temperatures, apareixen també les respectades ponentades o adveccions d’aire intens, molt recalfat que, especialment en l’equador estival, viatgen d’oest a est valencià, de camí al Mediterrani i després de transcórrer pel centre ibèric, per la continental Castella. Com sabem, son episodis crítics de curta durada que, en unes hores o en un dia, donen com a resultat un sobtat increment de la temperatura i un important descens de la humitat relativa. Aquest panorama meteorològic és el combustible òptim per a l’avanç de les llengües de foc d’un incendi en unes serres, on a més el concepte de neteja de bosc es desvirtua i com no, el millor aliat dels plaers dels piròmans, responsables de tanta destrucció en les restants masses forestals valencianes any rere any.


Finalment, la muntanya russa dels esglais naturals valencians la tanca un risc d’origen atmosfèric vinculat al desenvolupament de vents a gran velocitat (amb pics màxims de 200 km/h), si bé amb una freqüència d’aparició molt baixa en les terres valencianes. Son els tornados i/o manegues marines i que han fet acte de presència al Baix Segura, la Safor o la Ribera Baixa, amb uns suecans atonits veient la passada tardor com ballava un tornado històric enfront de les seues platges i més d’un pensant: “l’oratge està boig!”.


Arribats a aquest punt, augmenten els perills naturals o augmenta el risc?

A la fi del segle passat i amb el tret d’eixida dels pensaments ambientals contemporanis, en plena efervescència de la hipòtesi del canvi climàtic per efecte hivernacle, la catàstrofe natural del càmping pirinenc de Biescas (Osca, agost de 1996) donà un colp en la taula. Desencadenà un acalorat debat científic i social entorn a la repercussió del citat canvi en l’augment de desastres de justificació climàtica i l’augment de les víctimes mortals a causa d’aquests. La qüestió a determinar era: en els últims anys es produeixen més episodis naturals (essencialment meteorològics) extraordinaris? I sí aquests son cada vegada més imprevisibles, motivats per l’atzar de la pròpia naturalesa?

 

biescas

Biescas. Imatge de Javier Carcamo. Font: FlickR. Imatge de Javier Carcamo


Tot i que, naixé una altra postura quant a l’enfocament dels perills naturals: de la corrent d’opinió de la imprevisibilitat a la corrent eticoterritorial. Aquesta última, estudia a peu de camp la realitat territorial de cada espai geogràfic i assenyala que el risc davant d’episodis extraordinaris s’hauria incrementat, en gran mesura en els últims lustres, per portar a terme actuacions territorials d’origen humà poc acordes amb la caracterització del paisatge. Això hauria originat un increment potencial de la vulnerabilitat de les poblacions assentades en territoris de risc.
Toquem fi i cadascú deuria extraure les seues conclusions.


Tot i que comptem amb elevades taxes de cobertura asseguradora al nostre país en cas de riscos, sempre que es produeix un violent desastre humà, l’actitud dels ciutadans, informats pel sensacionalisme del mitjans de comunicació, viu immersa se’ns dubte en una crisi temporal, efímera. D’aquest mode, augmenta la consciència de que hi ha una inseguretat potencial entorn als riscos i que l’administració pública ha sigut incapaç d’afrontar. Això desemboca en el brusc sorgiment d’un clamor popular d’exigència de responsabilitats als governants o als responsables tècnics basat en el dret a una vida segura i per tant, una exigència de pressa de mesures que eviten la repetició dels successos.


Davant aquesta delicada situació, continua sent freqüent la conformista justificació dels suposats responsables en què els citats episodis de perill es deuen a la seua imprevisibilitat. Perquè si un succés és imprevisible, hi ha absència de responsabilitats, res no s’ha pogut fer per prevenir-lo i cap lliçó se’n pot traure per evitar-ho en el futur. Un panorama desolador per a la ciutadania, no creus?, És açò realment així?

 

Projecte Castor: un espirall de més d’una dècada de denuncies veïnals i ecologistes, advertències d’institucions científiques, plans tècnics minimitzats i interessos econòmics entorn a la injecció de gas en un magatzem submarí i el mig mil·liar de sismes a la costa de Vinaròs


Per saber més i si tu també eres un apassionat de la gestió mediambiental i que es poden fer les coses millor entorn a la prevenció dels riscos naturals. Com també, el tractament de la problemàtica de l’aigua, els espais naturals protegits, el futur de l’espai rural, el consum energètic, l’economia, l’agricultura i el turisme ecoeficient, la realitat del canvi climàtic, tot entorn a la societat valenciana; tens més informació en el Llibre verd del territori valencià de l’Escola Valenciana. Fa 10 anys de la seua publicació però, la visió científica de futur despresa és fascinant, realista mitjançant la confluència d’experts valencians en la matèria.  

José Aparici

Estudiant de Grau de Biologia a la UV
Col·labore al Banc de Germoplasma i al Gabinet de Comuniació i Cultura del Jardí Botànic i amb l'associació Autisme Infantil. Em fixe en excés amb les matrícules dels cotxes, admire la capil·laritat hídrica dels arbres monumentals i mai he entés la llei d'Hondt.

Més en aquesta categoria: « ALTRUISME EN LA BOTÀNICA?