L'espiral del bosc valencià (II)

L'espiral del bosc valencià (II) Desiré Morales (Wikimedia)

Quines conseqüències tenen els incendis per als boscos valencians, aquells que s’han anat desdibuixant amb el pas del temps. O com es pot fer la prevenció, si són coherents les repoblacions que fem... Són algunes de les preguntes que quedaren pendents en la primera part de L’espiral del bosc valencià. En aquesta segona part, José Aparici continua el debat que va obrir sobre si els nostres boscos voregen el precipici, el punt de no retorn.

No podem minimitzar una realitat imperant: cal dir prou i demanar parlar d’una política forestal transversal, valenta i ambiciosa. Ambiciosa no es refereix a prostituir més el nostre bosc, convertit en un parc temàtic, especulatiu d’usar i tirar; sinó buscar una solució més útil, més exemplar i sobretot, més barata, que ha de passar per potenciar una opinió ciutadana més documentada, més sensible, més exigent i, també, més crítica amb la gestió forestal.

Un bosc és molt més que un grapat d’arbres! I sota eixa premissa, una norma escrita amb lletres ben grans ha de deixar ben clar que cap de les actuacions que fem al bosc, bé siga com a explotació i gaudi dels recursos naturals (agricultura, ramaderia, turisme rural, extraccions...), bé siga com a mesura de gestió mediambiental (prevenció d’incendis, repoblacions...), mai ha de tenir com a efecte la desprotecció i alteració edàfica (relativa al sòl). Però, açò es compleix?

Sovint, la mateixa administració pública és la promotora del finançament o de l’execució d’intervencions que danyen el sòl i la coberta vegetal. Siga dins o prop d’un espai natural valuós, s’adequa correctament el pas de carreteres, línies elèctriques, la ubicació de parcs eòlics, urbanitzacions? Doncs no, i no ocorre ni una, ni dos vegades, està ocorrent sistemàticament!

Foto 1 alta tensio
Reivindicacions socials de la plataforma contra els polèmics corredors d’alta tensió en les serres de les comarques valencianes centrals. / Cremantsensefils.

 

La pèrdua del sòl, preludi de la desertificació

Gran part dels biòlegs comparteixen l’opinió que l’efecte més greu, i de més abast, de la degradació del bosc o, més ben dit, de la coberta vegetal natural, és la pèrdua del sòl: l’erosió. Com el sostre de qualsevol domicili, el sòl és el component bàsic de l’ecosistema forestal. Si no hi ha sòl, no hi pot haver ni vegetació, ni fauna, ni res. Sense sòl l’únic que tenim és un desert. A més, la desaparició del sòl és irreversible. Si el perdem, el perdem per sempre. La porositat d’un sòl fèrtil és sinònim de fixació de les plantes, d’obtenció d’aigua i sals minerals, de respiració de les arrels, d’ompliment dels aqüífers per la infiltració i circulació de l’aigua de pluja...

La interacció que estableix el sòl amb la vegetació és summament íntima, dependent. A més de la vegetació, també la fauna i els microorganismes aporten matèria orgànica al sòl, la qual en descompondre’s, origina un humus que permet a les partícules minerals del sòl formar una xarxa porosa, resistent. La coberta vegetal, la fullaraca o les arrels son l’escut de protecció, de retenció del sòl, ja que impedeixen que la força de la pluja o del vent destrosse l’estructura del sòl, arrenque partícules i se les emporte vessant avall. D’aquesta manera, quan el mantell protector de la vegetació és incomplet, com unes gotes d’àcid en la nostra pell, la pluja desencadena un efecte erosiu violent, i la destrucció del sòl serà una realitat.

Foto2 arrels exposades
Erosió edàfica. 

 

Malauradament, l’erosió augmenta en zones amb pendent i sota un règim de precipitacions irregulars com ocorre a casa nostra, on plou amb poca freqüència al llarg de l’any i tenen lloc moltes vegades episodis breus de grans quantitats d’aigua. En aquestes condicions, si no hi ha una bona coberta vegetal protectora, i tenint en compte la composició del sòl, tones i tones anuals de matèria mineral passen a formar part de llengües salvatges, de crescudes catastròfiques d’aigua roja, que acabaran en poc de temps en el fons de rius, pantans i mars. Si la desprotecció i pèrdua de sòl fèrtil causada per la falta de vegetació es repeteix molt sovint, l’aigua s’infiltra poc, ja que els porus estan taponats per la pluja i, per tant, els aqüífers no es recarreguen. Però eixe no és el final immediat, sinó la incapacitat de la recolonització vegetal.

Foto 3 desbordament
Desbordament i conseqüent erosió del riu Algar (Callosa d’En Sarrià, Alacant) a causa de les pluges torrencials d’una gota freda tardorenca. / David Revenga (diarioinformacion.com)

 

Aflora el concepte de desertificació. Malgrat el clima i la resta de condicions naturals, un ric i variat ecosistema dóna pas a l’expansió de característiques similars al desert causades per la mà de l’home, fonamentalment per la desforestació, en indrets on s’ha fet desaparèixer el sòl de manera irreversible per una mala gestió. (La paraula desertització, en canvi, es refereix al procés natural de formació de deserts).

Dit això, el territori valencià cau dintre de les àrees europees amb un elevat risc de desertificació. No vol dir que estem ja en el desert, però és un seriós, perillós avís que podríem convertir la nostra casa en un desert si no canviem els impactes que exercim sobre el nostre medi ambient. No ens val tirar la culpa al clima mediterrani que tenim o a les pendents bastant acusades del nostre paisatge; l’erosió tindrà un paper residual només si preservem la coberta vegetal.

Foto 4 Vinya La Barona Vall DAlba
Els extensos camps valencians de vinya ens mostren els camins que ens condueixen cap a la desertificació creixent del nostre paisatge. / Juan Emilio Prades Bel (Wikimedia).


Cal insistir en allò de coberta vegetal completa. Un bosc en què s’ha eliminat el matoll protegeix poc el sòl. D’aquí naix el fenomen associat a una gestió mediambiental enfangada: la distorsió de la neteja del bosc. Alguns boscos “netejats” tenen l’aparença d’un camp de cultiu, amb només pinedes i poca vegetació arbustiva a sota. No cal repetir l’increment de la vulnerabilitat del sòl a la desprotecció i a l’erosió en aquest cas, no creus? Ja vaig obrir una incomoditat ignorada en la primera part de l’article, per què menysprear tant els arbustos? Per molts motius son valuosos, de vegades, tant o més que els arbres. El camí és clar, conservar l’ecosistema complet.

 

L’infern dels incendis

Som conscients que l’extensió cremada depèn molt de les condicions meteorològiques i dels dispositius de lluita contra els incendis. En les últimes dècades hem viscut un tira i afluixa, un freqüent desequilibri en l’administració pública entre els recursos econòmics invertits en mitjans aeris i terrestres front a la resposta, coordinació de les primeres actuacions de les brigades forestals. Per tant, unes poques errades a l’hora d’afrontar el foc o un incendi en plena ponentada poden disparar les xifres de superfície cremada, encara que la major part dels incendis s’hagen dominat amb facilitat.

Sens dubte, l’infern en el territori valencià té data: estiu del 1994. Ostenta el record de terreny calcinat. En aquell fatídic any, una catàstrofe mediambiental recorregué quasi tots els països mediterranis, que va coincidir amb unes condicions climatològiques extremes. I és que des de la dècada dels 70, en el territori valencià la magnitud dels incendis forestals ha sigut un contrast: períodes de poques extensions cremades, seguits d’anys molt dolents. Cal ser molt prudents en la lluita contra el foc, a l’hora de predir millores i xifres favorables. La freqüència d’incendis continua sent molt elevada i aquest fet significa que la prevenció segueix fallant, malgrat els últims avanços.

L’única causa estrictament natural dels incendis forestals són els llamps però el 90% son d’origen humà a causa, tristament, de negligències, com pràctiques imprudents en agricultura, ramaderia i focs encesos en relació amb activitats recreatives en el bosc. Tot i que molt lamentable, açò té una lectura positiva: gran part dels incendis es podrien evitar i s’han d’evitar a través d’endurir l’incompliment d’accions de risc en llocs i moments inadequats.

I no ens oblidem del paper dels piròmans, bé siga per desequilibri mental, per simple plaer o bé per obtenir obscurs beneficis. Potser l’atribució dels incendis a piròmans siga tranquil·litzadora per a la societat i l’administració, perquè resulta més dur pensar que la major part dels focs els originen persones com nosaltres mateixos, per no prestar suficient atenció i per l’escassetat de mesures de regulació d’usos, dissuasió o vigilància.


Foto calderona

El P.N de la Serra Calderona ha viscut l’últim gran incendi de l’estiu de 2017. / Jose Plasencia (Infopalancia.com)

 

Prevenció que acaba en infern?

Pel que fa a la prevenció dels incendis, des de l’administració cal reorientar uns criteris i actuacions de per sí poc efectives i amb greus impactes ambientals, que són una herència del passat, d’una gestió forestal insostenible i que infravalora la degradació vinculada a l’erosió. Gran part dels recursos econòmics es dediquen a una mal anomenada “silvicultura preventiva”. No tenen res a veure amb la veritable prevenció del foc i tenen uns greus impactes en la natura, de vegades superiors al mateix incendi. I és que amb l’excusa de la prevenció, s’obrin o s’amplien camins forestals que no fan res per prevenir el foc; al contrari, faciliten la penetració amb vehicle al bosc, s’incrementa la contaminació, els danys i el risc d’incendi. Les vores de camins i pistes forestals, origen de molts incendis, eliminació de gran quantitat de vegetació, impacte paisatgístic o increment de l’erosió edàfica...


Foto 6
Impacte d’un tallafoc en un vessant de pinedes. / Flickr

 

També en nom de la prevenció, s’han dut a terme autèntiques salvatjades com són les conegudes “neteges” de sotabosc i els falsos “tallafocs”. Cap d’ambdues actuacions garanteixen, ni molt menys, que no hi haurà incendis, sinó que incrementen la inflamabilitat forestal a causa dels munts de llenya seca que romanen durant mesos al voltant de zones “netejades” o als “tallafocs”. A més, poc de temps després d’eliminar vegetació arbustiva, apareix de nou, normalment més seca i inflamable que la que s’ha eliminat anteriorment. Amb aquesta forma d’actuar, no es deixa avançar la vegetació cap a etapes més madures del bosc, que són les menys inflamables i degradades.

Ni una planificació d’una xarxa completa de tallafocs pot minimitzar la fragmentació de milers d’hectàrees de vegetació boscosa, ni poden evitar que els sobrepassen a gran velocitat grans o menudes ventades de foc. Per molt que ens esforcem, sempre hi haurà material vegetal que es pot cremar. Sí, un bosc cremat i un impacte negatiu paisatgístic es pot recuperar, però eradicar la coberta vegetal i, fins i tot, el risc de perdre el sòl fèrtil és molt lenta, impossible en molts casos.

Hi ha dos tipus de destrucció forestal: l’originada pels incendis, i l’originada per les mesures suposadament preventives, que pot ser major i, el pitjor, permanent. El què ocorre és que a ulls de la societat, la prevenció es simplifica a neteja. Pensament exportat del món agrari, un enfrontament entre vegetals bons (els cultius) i els indesitjables (les males herbes).

Es pot aplicar eixa visió en un bosc mediterrani, recordant el paper ecològic essencial de la vegetació arbustiva? La prevenció no té res a veure amb l’eliminació de la vegetació que es pretén salvar. Açò seria com retirar els quadres dels museus per evitar que els roben. Està clar, si no hi ha quadres no els robaran, però tampoc tindrem museu. Dit això, si en realitat el que es pretén es generar discontinuïtats vegetals per tal de facilitar l’extinció (una cosa ben distinta a la prevenció) caldria optar per mesures de menor impacte i més econòmiques: i si es potencia el llaurat de bancals abandonats, disposats en terrasses agrícoles de vessants? Actualment, els tallafocs naturals però el seu manteniment dependrà del ritme de despoblament i falta generacional dels pobles d’interior.

Quina és la veritable prevenció? Evitar encendre foc a zones de bosc i que aquest puga acabar convertint-se en un incendi. Açò implica enduriment de la regulació d’usos en àrees forestals, increment de la vigilància i detecció d’incendis incipients; com també, formació, informació i dissuasió. Són actuacions que costen menys que les intervencions de “silvicultura preventiva” i que serveixen, a més, per evitar altres danys en el bosc.

 

Repoblacions forestals: un trauma absent de sentit comú

En general, l’opinió pública i els mitjans de comunicació centren erròniament el debat a l’aspecte quantitatiu de les repoblacions forestals: “es repobla massa poc”, i açò estimula promeses electorals irrealitzables de repoblar grans extensions forestals en terminis curts. Com passa sempre en ecologia, importa més la qualitat que no la quantitat: el més determinant és que les repoblacions siguen correctes. Respectar al màxim l’ecosistema i no danyar el sòl fèrtil ni la vegetació existent, ja que en molts casos la vegetació natural es regenera de manera espontània i gratuïta. I és que la regla d’or quant a la regeneració del bosc és no interferir en la recuperació natural i, en tot cas, ajudar-la.

Moltes repoblacions arreu del territori valencià han tingut efectes devastadors, ni rastre dels efectes benèfics que es presumeixen. Per què eliminàrem els boscos originaris de carrasques o d’altres espècies potencials per plantar pins? Per què amb la finalitat de plantar unes plàntules de pins que no sempre prosperen, es destrossa la preexistent i valuosa coberta arbustiva amb maquinària pesant? Realment es necessari usar tècniques de remoció, excavació, alteració profunda del sòl fins modificar radicalment la vessant d’una serra? Respecte a les ferramentes lleugeres, preval que el seu ús encareix o que minimitzen els perjudicis en la composició del sòl i la vegetació d’aquest? Som conscients que en compte d’anar endavant en la successió ecològica, de la maduresa de la serra, es va enrere i amb balafiament de molts diners? És més, estudiem previ i detalladament quines són les espècies que cal emprar en els programes de repoblació?

8 maquinaria pxhere
L’ús de maquinària pesant en les repoblacions de vessants ha de ser una pràctica limitada i focalitzada.

 

En les repoblacions del segle passat, bàsicament s’usaven el pinastre i el pi blanc i, fins i tot, exòtiques com els eucaliptus (sí, el polvorí dels mortífers incendis que han assolat Portugal i Galícia). Llarg d’avançar en la gestió mediambiental, encara que hi ha plans oficials recents que parlen de més de quaranta espècies que es podrien emprar, la realitat és que en la majoria dels casos es realitzen monocultius de pins. Els pins no protegeixen suficientment el sòl de l’erosió i són molt inflamables a causa de posseir fulles amb poc contingut hídric i resines molt combustibles. En incendiar-se moren i no rebroten. No es tracta de demonitzar les pinedes, però hi ha cap motiu per repoblar majoritàriament amb pins? Estalviar diners a costa de major vulnerabilitat quan arriben les flames? Doncs no és el camí. Si un incendi afecta a pins repoblats en els primers quinze anys, encara no tindran pinyons preparats per a germinar i, de nou, balafiament de diners públics. Mantells monoespecífics de pins, tots arrenglerats, tots igualets, tots de la mateixa edat i sí, tots més propensos a condicions climatològiques adverses, a plagues forestals com la processionària o l’escarabat dels brots dels pins, Tomicus piniperda. I és que molts coneixeran la desfeta de pins blancs arreu del territori valencià en els últims anys.

9 Repoblación de pinos panoramio 1
Repoblació de pins / Panoramio (Wikimedia).

 

En definitiva, si l’objectiu de les repoblacions és la regeneració del bosc, no tenen cap sentit ni els monocultius de pins ni l’ús desproporcionat de maquinària pesant, excepte casos puntuals. Com a alternativa, cal emprar una diversitat d’espècies arbòries i arbustives, totes elles autòctones i que corresponguen a la vegetació potencial de la zona de repoblació. Això sí, convé que siguen espècies rebrotadores i una vegada arrelades en la muntanya, encara que es creme reiteradament la repoblació, la vegetació rebrotarà vigorosa. Pecarà de ser una estratègia que necessita molt de temps, però més segura, més respectuosa i, el més important, el bosc es reconstruirà per si mateixa. Per què no aprofundir en l’aplicació de casos pràctics i amb resultats eficients, sense cap contrapartida ecològica?

 

Hi ha esperança per a l’assetjat bosc valencià?

La gent més adulta diria que fa cent anys, en el territori valencià, seria molt difícil desenvolupar una gestió forestal amb convençuts principis ecològics, no sols perquè en aquell moment no existia aquesta preocupació, sinó perquè el bosc era una font de recursos indispensables i feien molt complicat cohesionar preservació i extracció forestal. Tot i que ara les coses han canviat. Menor pressió d’explotació del bosc, menor infravaloració dels beneficis ecològics, augment dels ajuts entorn a la conservació de la biodiversitat, interès per conèixer i estudiar el bosc des de la rica flora i la fauna fins el patrimoni arquitectònic i antropològic associat, pel turisme rural i els beneficis econòmics que comporta. A pesar d’això, vivim engolits en una veritable paradoxa.

Vivim la paradoxa que l’administració pública empra un llenguatge i una posició ecològica, però és incapaç de frenar els processos de degradació i de ni tan sols emprar rigorosament les eines que disposa: mecanismes d’avaluació d’impacte ambiental, instruments d’ordenació del territori i la restringida aportació de recursos econòmics. Les possibilitats realistes de conservació les tenim, però també és cert que les pressions agressives es multipliquen a una velocitat i una intensitat sense precedents.

Coneixements científics, actuacions exemplars a seguir i sensibilització encapçalada per col·lectius comarcals existeixen. El problema és que sols s’exprimeixen una i una altra vegada després de cada episodi de shock postincendi. Cal implicar més la societat, obrir portes a la participació ciutadana, i els sectors més conscienciats i compromesos en la defensa de la natura poden tindre un essencial paper en la transmissió de valors crítics i en examinar amb lupa el que ocorre en el bosc, en el nostre entorn forestal.


Foto 10
Una entitat valenciana i històrica com Acció Ecologista Agró promou un consolidat i variat programa d’educació ambiental, on destaca la restauració paisatgística. / Revista Espores.

És un fet. La gestió forestal valenciana no s’ha modernitzat apreciablement en les últimes dècades, viu en un continu “vull però no puc” i pot convertir-se més en una problema que en una solució per al bosc. Per això, cal suficient determinació política, i forçada per la societat, de canviar la nostra manera d’interactuar amb el bosc. No es tracta que ens agafe un atac per declarar protegit tot l’espai, sinó interioritzar la prioritat ecològica i plantejar un model de conservació del bosc adaptat al segle XXI, on conflueixen certs usos tradicionals i nous sota una regulació territorial estricta. Per això, és un deure moral que s’haja obert la porta a la refundació de la Llei Forestal Valenciana de 1993. Aquesta no pot ser complaent i maquillada per l’administració de torn; ha d’optar per una fonamentació més sostenible i adaptada a les especificitats ambientals i socioeconòmiques valencianes. En això, les universitats i els centres d’investigació científica tenen i tindran molt que dir per afrontar, per fi i amb èxit, la qüestió última i clau d’aquest article: en què hem convertit el bosc valencià?

José Aparici

Graduat en Ciències Biològiques per la UV i alumne de màster d'Ecologia Avançada
He aprés i he crescut en diversos departaments del Jardí Botànic, entre altres institucions públiques. Em fascina el voluntariat mediambiental, la psicologia, la història, la natació i, entre nosaltres, em sorprén com ascendeix l'aigua per capil·laritat al llarg de troncs monumentals.
 

Més en aquesta categoria: « L'ESPIRAL DEL BOSC VALENCIÀ