L’Albufera ara!

L’Albufera ara! Imatge de GVA Parc Natural de l'Albufera

Vos contem de primera mà les conclusions del simposi El Parc Natural de l’Albufera, ara que tingué lloc el passat novembre. Molts canvis en els 30 anys del Parc? Evidentment, i també molta feina per fer. Els experts han parlat, trobarem qui els escolte?

Els passats 25 i 26 de novembre es va celebrar al Jardí Botànic el simpòsium El Parc Natural de l’Albufera, ara, organitzat per la Universitat de València i La Junta Rectora del Parc Natural amb la col·laboració de diverses institucions públiques. Les jornades es plantejaren com una reflexió col·lectiva sobre l’estat del Parc Natural --oberta al conjunt la societat civil valenciana--, tot just en complir-se 30 anys de la creació de l’espai protegit. Passades tres dècades, l’Albufera es troba en un context físic i social diferent al que emmarcà aquesta declaració, i també s’enfronta a nous reptes i desafiaments.

 

agenda 1241

Cartell del simposi El Parc Natural de l’Albufera, ara, organitzat per la Universitat de València i La Junta Rectora del Parc Natural amb la col·laboració de diverses institucions públiques

 

L’escenari ha canviat en trenta anys, s’han produït avanços i millores significatives en la recuperació de l’ecosistema, però existeix un important consens social entorn a la idea de que encara queda molt de camí per a que l’Albufera recobre l’òptim ecològic assolit a mitjan segle XX, abans que l’embranzida d’un desordenat creixement urbà i industrial assolara la Devesa i degradara les marjals i el lluent. El futur, a més a més, presenta nous entrebancs, com els derivats de l’escalfament global, de la major pressió sobre els recursos hídrics o de les noves formes i activitats vinculades al turisme de masses.

 

Per tot això, experts en diverses matèries, procedents de les universitats, les administracions i de diverses entitats i associacions, s’aplegaren durant dos dies entorn a cinc línies de treball: la protecció i conservació de l‘ecosistema, la regulació dels usos, la gestió de l’aigua, la pràctica agrícola i l’ordenació del territori. Les cinc sessions recolliren visions des de diferents punts de vista, i malgrat les evidents discrepàncies en alguns aspectes, predominaren els elements de consens en els debats.

 

4146e53ad3135f7b51a909904808e7b3 M

Article recomanat: L’albufera, història d'una complicitat. Previ al simposi

 

El simpòsium fou una fenomenal tempesta d’idees que caldrà analitzar amb calma, per dissenyar amb paciència i el màxim consens possible un full de ruta per al futur de l’Albufera. El Comitè Científic-Tècnic del Simpòsium, coordinat per Enrique Cifres, ja està treballant sobre aquests materials, que junt a les ponències presentades pels diferents experts, veuran la llum en forma de llibre la pròxima primavera. No obstant, de manera preliminar, els moderadors de les diferents sessions van preparar un document de conclusions que va presentar-se a la cloenda de la reunió i que finalment va articular-se entorn a cinc conceptes transversals a les cinc àrees temàtiques, els quals embasten demandes i propostes recollides en les diferents sessions de treball.

 

camp

Imatge de GVA Parc Natural de l'Albufera 

 

La primera idea i el principal punt de consens fou la conservació. És al capdavall, la principal motivació sobre la que es fonamentà la declaració de protecció del Parc Natural, i a més, s’adreça a un objectiu clar i compartit per tots els agents. Les mesures i iniciatives de conservació de l’ecosistema albuferenc tenen com a referència el retorn a les condicions oligotròfiques que l’aiguamoll encara mantenia en la dècada de 1960 del passat segle; la recuperació de la biodiversitat perduda en la Devesa –la zona del Parc on s’han produït millores més significatives; i per últim, la millora dels hàbitats de la marjal, que ha experimentat un subtil procés de degradació més recentment.

 

L’Albufera es caracteritza per ser un sistema socio-ecològic d’una elevada complexitat. Les variables i les interrelacions entre els elements físics i humans d’aquest paisatge són incomptables, per la qual cosa, la persecució dels objectius de conservació es fa enormement difícil. Implica una gran exigència de rigor i responsabilitat en la presa de decisions, i fa emergir sovint nous reptes inesperats. Un bon exemple és el procés recent de degradació de la zona interior de les mates de l’Albufera, conseqüència de la salinització del sòl que s’associa a la reducció de l’altura del lluent. Falta investigació i seguiment del molts dels processos naturals i antròpics que tenen lloc a l’ecosistema; per poder prendre decisions amb coneixement i per dissenyar mesures de prevenció o esmorteïment de les conseqüències de cada actuació. El reconeixement d’aquesta complexitat podria estalviar moltes polèmiques i conflictes entre els agents socials que intervenen al parc, els quals ara salten amb massa freqüència a les pàgines de la premsa diària.

 

CzlGbWaXcAEaq8Y

 

En aquest sentit, la interacció entre tots els que participen i viuen en l’Albufera requereix l’assumpció d’un principi de restricció: és necessari perdre poder per assolir el bé comú. Només des d’aquesta perspectiva es pot aconseguir l’èxit en sistemes socio-ecològics de tan complexos. Això val tant per al tradicional diàleg entre l’agricultura arrossera i la preservació de la biodiversitat, com per als nous usos lligats a l’oci i al turisme que estan expandint-se al Parc Natural.

 

Però la paraula restricció també té una altra accepció que va estar present als debats més intensos del simposi, els que tingueren lloc entorn a la gestió de l’aigua. Segons la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea, els usos mediambientals de l’aigua –com els de l’Albufera—són una restricció per a altres usos en la conca (agrícoles, industrials,...), la qual cosa hauria d’atorgar a l’aiguamoll una prioritat en l’assignació de recursos. Però no falten veus que, front a aquesta restricció legal que veuen difícil de concretar, demanen l’assignació d’una dotació específica (més generosa) per a l’aiguamoll. La confrontació sorgeix, possiblement, de la falta de tradició de l’aplicació de prioritats ambientals en la recent política hidràulica espanyola, que fa que molts dubten de la materialització dels criteris de la Directiva i confien més en l’històric criteri concessional d’assignació de recursos hídrics.

 

14516447 1870097219892986 1147862093064835657 n

Demostració de sega manual. Imatge de GVA Parc Natural de l'Albufera

 

La governança és també un terme clau. L’Albufera presenta un problema descomunal de fragmentació administrativa i solapament competencial. És urgent articular protocols i mecanismes de coordinació entre les nombroses administracions que treballen al Parc, o fins i tot entre les diferents seccions de les entitats que hi participen. Iniciatives sectorials com el recent Pla Especial de l’Albufera, centrat en la gestió de l’aigua, són calorosament benvingudes. Però és necessari que aquestes iniciatives es desenvolupen amb criteris de màxima transparència, per a que tots els interessats puguen estar informats. La transparència s’ha d’exigir a tots els que manegen dades, coneixements i recursos relacionats amb la gestió de l’aiguamoll –que recordem és un bé públic. És per això que els mecanismes de participació són imprescindibles, i poden comptar amb un potent i actiu teixit associatiu que a hores d’ara és present a l’Albufera.

 

13226643 1812744615628247 6445024393326778052 n

Sembrant l'arròs a mà. Imatge de GVA Parc Natural de l'Albufera

13240143 1812744245628284 7872511002666755139 n

Els motors regula el règim hídric dels camps d'arròs durant tot el cicle del cultiu. Imatge de GVA Parc Natural de l'Albufera

 

Finalment, cal més gestió. Els darrers anys s’han caracteritzat per una acusada laxitud en la gestió i una certa relaxació en el compliment de determinades pràctiques i reglamentacions, plasmació, probablement a parts iguals, d’una manca de recursos econòmics i de la falta de voluntat política. Existeix un clar consens entorn al fet que l’administració del Parc es desenvolupa amb una notable penúria de recursos materials i humans, fet que llastra acusadament la gestió, i limita el potencial d’ús i recuperació de l’ecosistema. Hi ha temes essencials, fonamentalment entorn a la gestió hídrica, que estan enquistats per desencontres entre administracions i/o usuaris, com ara la reutilització d’aigües depurades o la seua renaturalització en filtres verds. Es necessari articular instruments i processos mediació per desbloquejar aquests estrangulaments.

 

Comptat i debatut, el simpòsium desvetllà com, davall el soroll mediàtic que determinats conflictes traslladen als mitjans de comunicació, hi ha molts elements de consens que poden coadjuvar a dissenyar el futur de l’aiguamoll. Els cinc conceptes esmentats han de ser la base per a aquesta nova etapa del Parc. Recordant les paraules de Vicenç M. Rosselló, extretes del seu magnífic llibre sobre l’Albufera de València, que van servir per cloure el Simpòsium: “No són utopies i, si ho són, ningú no pot dir que no siguen desitjables. Si tots volen –o volem–, llauradors i estiuejants, passejadors i automobilistes, esportistes i contempladors, polítics i administrats, autoritats i científics....., el paisatge de la Devesa, l’Albufera i la Marjal podrà tornar a ser el gloriós espectacle que era per a tots els valencians.”

Carles Sanchis Ibor

Tècnic d'investigació del Centre Valencià d'Estudis del Reg de la Universitat Politècnica de València, Professor Associat del Departament de Geografia de la Universitat de València i membre del Patronat de la Fundació Assut