EL TINTO, RIU DE CIÈNCIA FICCIÓ

Riu Tinto Riu Tinto Imatge de Jose A. FOnt: FlickR

Hi ha un riu rogenc associat a la mineria que té unes característiques molt especials fruit de la seua acidesa. Un microbiòleg fixà en ell la seua atenció i descobrí que les seues particularitats provenien d’aqüífers subterranis, i que és un dels millors anàlegs geoquímics terrestres de Mart. Descobreix a espores aquesta història que sembla més bé d’un altre planeta.

El Paisatge Protegit del riu Tinto (sud-oest de la península Ibèrica), el qual engloba el tram alt i mitjà d’aquest, és únic en el planeta, tant per la seua bellesa cromàtica com per les seues excepcionals condicions geobotániques i històriques. I és que al voltant del curs inicial del llit fluvial se situa el major aflorament miner a cel obert d’Europa, que ja va ser explotat per tartessos i romans fins a britànics després de la venta de Riotinto pel govern espanyol allà per 1873. Ens acompanyes a conèixer amb més profunditat aquest riu andalús? Considerat per il·lustres naturalistes com un autèntic expedient extraterrestre al nord interior de Huelva, farcit de misteris biològics.

 

Posant-se en context: Per què el riu s’anomena Tinto?

Pertanyent a la conca del Guadiana i recorrent quasi un centenar de quilometres fins confluir amb el riu Odiel en la ria de Huelva, el riu Tinto naix en la façana atlàntica de la Serra Morena i l’extensió d’aquest espai natural gira entorn als 17 mil Ha. Al llarg de la comarca de Riotinto, destaca sorprenentment la quantitat d’infraestructures i elements dispersos associats amb la mineria i que mostren una dura història però vital del desenvolupament històric i socioeconòmic de les comarques del interior de Huelva. Per això, l’oferta turística cultural gira al voltant d’aquest motor, on destaca la profunda Penya del Ferro i el llac multicolor als seus peus, el Museu i el Ferrocarril Miner, entre altres equipaments vinculats.

 

El riu és conegut popularment pel color rogenc del seu llit i groc, ocre de les vores; trets edàfics intensificats a causa de les mines al seu pas per la Penya del Ferro. Uns marges del cabdal caracteritzats per l’escassa vegetació de ribera, ja que es necessita una elevada tolerància ecològica per a suportar una extrema acidesa de l’hàbitat. Tot i que, podem prestar especial atenció a espècies amenaçades com el bruc de les mines (Erica andevalensis), planta endèmica en perill d’extinció, la qual acull i sustenta a una necessària comunitat animal.

 

Entre les figures de protecció entorn al riu destaca el de Lloc de Importància Comunitària (LIC, Corredor Ecològic). I es que a la dècada dels 80, aquest riu va estar a punt de desaparèixer. Preocupats pels efectes de l’explotació minera, els tècnics de la Junta d’Andalusia conclogueren que el riu Tinto devia ser recuperat paisatgísticament i dissenyaren un pla de conservació, on la descontaminació jugava un paper clau ja que les mines foren les responsables dels vessaments d’aigua àcida. Així, que els tècnics autonòmics idearen una escèptica i convençuda solució: recórrer a la química més bàsica i vessar sosa càustica per estabilitzar i neutralitzar les aigües del riu; és a dir, reduir l’acidesa d’aquestes i finalment, retornar-les al seu estat aparentment natural.

 

Paral·lelament, una investigació abordà la polèmica entorn a la naturalesa del riu

El calor sufocant de l’estiu i l’asfixia de l’aire ensofrat no van ser un impediment per als passejos del investigador barceloní Ricardo Amils, catedràtic en Microbiologia per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i especialitzat en ecologia molecular d’ambients extrems en el Centre d’Astrobiologia, dependent del Institut Nacional de Técnica Aeroespacial (INTA) i del Consell Superior de Investigacions Científiques (CSIC). En la pedregosa ribera del riu Tinto, ell apreciava com les roques semblaven escopir sang de l’interior del sòl. Formen rierols i en els marges s’acumulen agregats verdosos de minerals de sofre. En aquestes aigües vidrioles, les quals cremen com el sulfúric i plenes de metalls en una solució altament tòxica, no hi han peixos, carrancs ni cullerots.

Ara mateix es quan recorde un documental sobre el Riu Tinto, quan es llançà un carro de la compra al riu per comprovar la corrosió d’aquest. El carro es degradà completament en qüestió de pocs minuts i ja es podeu imaginar la meua cara de no pot ser veritat front a la televisió. Amils tenia la certesa de què no es exactament un riu el que veiem, sinó alguna cosa més extraordinària. I és que en el naixement del riu, sols s’aprecia la part visible d’un poderós reactor biològic subterrani que s’estén centenars de quilometres: un món obscur, on la calor i l’oxigen de la part superior van ser desplaçats per la negror, el fred i l’anòxia, l’absència total d’oxigen.

Afortunadament, un equip d’investigadors liderats pel Dr. Ricardo Amils fixà la seua atenció en la naturalesa química del riu i encengué la llum d’alarma. Demanà a instàncies de la UNESCO la paralització de la decisió d’usar sosa, desencadenant un enfrontament amb la Junta. Han transcorregut tres dècades i l’equip d’Amils han publicat els resultats geofísics, definitius d’aquella disputa i per tant, han desmuntat la versió de la contaminació minera. I es que s’ha demostrat, que la naturalesa de les aigües del riu Tinto prové dels aqüífers subterranis instal•lats en un terreny extremadament ric en sulfurs metàl•lics, i que açò porta succeint durant milions d’anys. Però, com s’arribà a eixa conclusió?

 

L’enfrontament no es tancà encara. L’assumpte era una espècie de debat sobre que fou primer, si l’ou o la gallina. Per què? Faltava saber la localització exacta de la font d’acidesa en el subsòl, la qual generava la singularitat del riu. “La interpretació era que les primeres mostres contaminades eixien de la zona minera”, subratlla Amils, “però si trobes el mateix a molta profunditat es pot afirmar que l’activitat minera no tenia res a veure amb açò”.

 

A més, el riu Tinto transcorre sobre una Franja Ibèrica de Pirita, la major concentració del planeta d’aquests minerals com el sulfur de ferro i que s’estén per la regió sud-oest de la Península Ibèrica. Açò motivà que els humans explotaren intensivament la zona des de fa almenys 5.000 anys i que sols en la província de Huelva, hi han més de 200 cicatrius mineres. Però, foren aquestes explotacions les que donaren acidesa al riu o l’acidesa era d’origen natural?

 

L’examinació de les profunditats del riu resolgué l’enfrontament

Les claus d’Amils amb 30 anys d’investigació a les seues esquenes plasmades en la realització de perforacions en el llit del riu, en concret en el naixement d’aquest, a l’altura de la Penya del Ferro. Forats que arribaren a més de 600 metres de profunditat i les mostres obtingudes d’estrats sedimentaris reflecteixen un equilibri que perdura des d’almenys vuit milions d’anys. Segons el CAB, les dades de resistivitat i els sondejos electromagnètics en l’aqüífer del riu Tinto fins eixes profunditats han revelat les ubicacions de les fonts d’acidesa a causa de distints materials geològics. Aquests contenen sulfurs massius i actuen com l’aqüífer de les aigües àcides del riu.

 

Una vegada determinat que l’origen de l’acidesa del riu és natural gràcies al coneixement aportat per les perforacions, arriba el moment més interessant de l’assumpte. L’altra pauta fonamental que fa que el riu siga així i tinga el seu peculiar aspecte marcià no està en la geologia, sinó en la part viva del sistema. Les perforacions en el riu obrin la porta a descobrir l’inframón d’un dels corrents fluvials més obscurs del planeta. Plens d’altra vida, d’una vida que acaricia amb els dits l’extraterrestre i que ens donen una sessió magistral de química. Riu format per algues, centenars de fongs però sobretot, antiquíssims bacteris que fan seu el regne àcid.

 

El riu acull una fascinant diversitat de microorganismes, molts d’ells sense catalogar, que s’alimenten sols de minerals i s’adapten a hàbitats extrems. “La part més curiosa és que estem detectant un tipus d’activitat que no ens esperàvem”, deia un entusiasmat i esperançat Amils, “i a més dels organismes fartons de pirita, pareix que hi han altres, de mode que l’ecosistema guanya en complexitat”. I afegeix, “allà baix, cada organisme compleix la seua funció”, insisteix Amils, “s’aprofita fins el mínim recurs ja que hi han infinitat de bacteris amb molta fam”.

 

Però, que ocorre exactament? Els bacteris roben l’energia i oxiden el ferro de les enormes franges subterrànies de pirita en un sistema de reaccions en les que el ferro es crema i es redueix. En la superfície i amb abundant oxigen, la solució d’ió fèrric aflora en el cabdal del riu, que li dona eixa coloració rogenca. A més, manté l’acidesa amb un pH molt baix en el seu naixement ja que l’ió fèrric, un potent oxidant, crema els sulfurs metàl•lics i allibera àcid sulfúric i altres metalls pesats en solució, corrent avall.

 

Els biòlegs plantegen l’estudi geofísic i geomicrobiològic de les funcions bacterianes no en un lloc concret, sinó al llarg dels 100 km del riu i que porten en marxa milions d’anys. La campanya de prospeccions en el subsòl del riu Tinto serviran per a investigar precisament un nou esglaó en la cadena, el dels bacteris que habiten a molts metres de profunditat i transformen el terreny. Segons Amils “el següent pas consisteix en distribuir les sondes en els pous i veure si som capaços de traure dades en temps real de l’activitat metabòlica en el subsòl de la Franja de Pirita”. Simplement fascinant, no creus? I es preguntareu, succeeix el mateix en els rius veïns? Doncs no, ja que hi ha una absència d’acidesa i els bacteris son incapaços de convertir el ferro suspès en l’òxid. Per tant, el ferro es diposita en el fons però no es dona aquest cicle “marcià” que li dona al riu Tinto eixe aspecte rogenc.

 

El riu Tinto, la representació terrestre del subsòl de Mart?

El Tinto és considerat un dels millors anàlegs geoquímics terrestres de Mart, és a dir, l’anàlisi de la vida en les entranyes d’aquest curs fluvial pot portar-nos a l’enteniment de la vida en altres mons. Aigües caracteritzades pel seu pH molt àcid, roges, d’alt contingut de sals ferruginoses, d’escàs oxigen i contaminades des dels albors de la historia pel sulfat fèrric. Per això, fou el lloc elegit per l’Agència Espacial Nord-americana, NASA, amb la finalitat d’estudiar les formes de vida justificades per les possibles similituds de les condicions ambientals entre el riu i Mart. Un planeta, un món gelat, també roig a causa del ferro oxidat, també desproveït d’oxigen i que es creia sec, fins que sorgiren les evidencies, com se sap, que l’aigua transcorria per la seua superfície. I tal vegada, segueix existent una activitat subterrània com en el riu Tinto? El que sí es conegut, és un director de la NASA enfurismat en 1999 amb els seus científics per no interessar-se abans per un conca fluvial tan semblant a Mart fins que ell no la va visitar per primera vegada.

 

Al projecte MART (2003-2006), amb la col•laboració de la NASA, extragueren les primeres mostres edàfiques provinents de perforacions a 160 metres de profunditat en la conca del riu Tinto, coincidint amb la Franja de Pirita Ibèrica. No obstant, al novembre de 2011, es donà un pas endavant. A la vegada que la NASA llançava a l’espai el conegut ròver Curiosity camí de Mart, en la conca del riu Tinto es donà el tret d’eixida a una nova fase de perforació, heretera del projecte MART i coordinada pel Dr. Amils del Centre d’Astrobiologia. El projecte fou conegut per les perforacions esmentades anteriorment de 600 m i és denominava Vida Subterrània en la Franja de Pirita Ibèrica (IPBSL en anglès) i que algun dia, podríen fer-se realitat en el subsòl marcià.

 

L’objectiu del IPBSL fou buscar el tipus de vida microbiana o els ecosistemes ja detectats en el projecte MART i responsables de les singularitats bioquímiques del riu roig, que pogueren desenvolupar-se també en el subsòl marcià i ser els desencadenants d’alguns trets en Mart: la detecció de metà atmosfèric o, la presència d’òxids de ferro (hematites) i la de sulfats (jarosita). I és que Amils ja senyalà uns depòsits groguencs en un tram d’embassament de les aigües del riu Tinto. Era jarosita, un mineral que també ha sigut identificat pels espectròmetres dels ròvers que recorregueren la superfície marciana. La geologia dicta que la jarosita es pot originar sense que la vida faja acte de presència. Per tant, hi haurà que esperar a que les agències espacials (NASA i ESA) sàpiguen com millorar les seues perforacions en les futures missions, anar més enllà dels pessics d’un parell de metres de sòl i solucionar la qüestió de la vida microbiana subterrània.

 

Se’ns dubte, el riu Tinto s’ha convertit en el camp de proves, on es calibren amics robots que formaran part de missions al planeta roig acompanyats d’humans allà pel 2037, segons EUA. “S’estan fent perforacions en diversos racons del món, en els oceans, però l’exhaustiu treball en el Tinto s’està realitzant amb un anàleg de Mart”, incideix Amils. “Una vegada descartada la vida en la superfície del planeta roig” conclou, “el següent pas és buscar metres avall, com ocorregué en el Tinto. Jo estic convençut que hi ha vida”.

 

Però, com és el responsable del salt del riu Tinto a la glòria, a l’òrbita internacional?

Son molts els que consideren que el Dr. Ricardo Amils i la seua desbordant vocació son els artífexs del reconeixement social del riu Tinto més enllà de les nostres fronteres, de l’interès per part de la comunitat astrobiològica global. S’ha teixit una autèntica catifa d’elogis cap al microbiòleg. “És un company admirable, sols puc recitar èxits”, diu Penelope Boston, directora del Institut d’Astrobiologia del Centre Ames Research de la NASA, qui el defineix com algú “totalment dedicat a expandir la ciència als peus del riu Tinto, des de la geologia i la microbiologia fins la geoquímica i la botànica”. El reputadíssim microbiòleg de la Universitat d’Arizona Jim Fields, afegeix la “passió” de l’espanyol per impulsar el riu Tinto “com el model de vida a Mart”. Com també, l’autoritat mundial en estudi de l’origen de la vida, el científic mexicà Antonio Lazcano va conèixer Amils i no creia que el riu Tinto fora un model terrestre de les condicions passades i presents de Mart, però quan Amils el portà de visita al paisatge del Tinto, un atònit Lazcano gesticulà solament: “pareix pintat per Max Ernst”.

 

El Dr. Amils no és algú desitjós de col·locar-se una medalla. Segons ell: “mai vaig ser un bon estudiant. A vegades els meus fills m’ho recorden quan els llance el sermó per no traure unes notes més altes. Jo era llicenciat en química i abocat al món dels antibiòtics. Un dia, després d’una conferència, se m’acostà la totpoderosa i revolucionaria biòloga Lynn Margulis i em va dir: “Interessant, però avorrit. Tens que eixir al camp”. Per tant, durant la primera excursió al riu Tinto allà pels anys 80, l’estudiant de doctorat acompanyant d’Amils li preguntà, “com es possible la presència d’algues flotant en aigües àcides?” Així va començar tot, el viatge de la biologia molecular a l’ecologia microbiana conduïda per les aigües del Tinto. Tinga raó o no, la història de Ricardo Amils quedarà lligada per sempre a un dels rius més enigmàtics de la Terra, a la pinzellada d’un contrast de colors en un racó d’Andalusia. 

José Aparici

Estudiant de Grau de Biologia a la UV
Col·labore al Banc de Germoplasma i al Gabinet de Comuniació i Cultura del Jardí Botànic i amb l'associació Autisme Infantil. Em fixe en excés amb les matrícules dels cotxes, admire la capil·laritat hídrica dels arbres monumentals i mai he entés la llei d'Hondt.