BELLES DORMENTS DEL SALADAR (I)

'Mesembryanthemum nodiflorum' 'Mesembryanthemum nodiflorum' Imatge de ka.hi. Font FlickR

Com el conte de la bella dorment, hi havia una vegada, en un hàbitat on el sòl era i és un mantell de cristalls de sal, una herba gelada adora viure rodejada de sodi, és halòfita. Posseïa unes llavors que presentaven una plaent dormició i no es despertaven, no germinaven. No estaven mortes, ni tampoc vives. No disposàvem del bes del príncep, però sí de la maquinària del Banc de Germoplasma del Jardí Botànic de la UV, disposada a traure-les d’una profunda, llarga “son”. Aquesta és la primera part de la història que José Aparici ens conta en Revista Espores.

Llavors procedents d’una recollida d’exemplars de Mesembryanthemum nodiflorum en l’alacantí PN del Fondo, però per què estem tan obcecats en despertar-les? Perquè bàsicament sabent que és una espècie d’interès en programes de conservació in situ, de restauració ecològica d’ambients litorals és necessari aconseguir el protocol de germinació, l’antídot experimental per tal d’obtindre cultius en massa. Finalment, amb hores i hores d’esforç, l’espècie despertà i ens dóna peu a conèixer els saladars mediterranis i els reptes per tal de sobreviure la vegetació en aquests.

 

Si ens remuntem a l’etimologia del gènere Mesembryanthemum...

...el reconegut botànic del suec Linneu indicà que tal nom fa referència a què l’embrió de la llavor sol estar ubicat enmig de la flor (del llatí mesós), recent nascut (émbryon) i flor (ánthemom). Tot i que, el creador del concepte Mesembryanthemum, suposà que les flors s’obrin al mig dia (mesembría) i flor (ánthemon). Quant a l’espècie, nodiflorum epítet del llatí nodus (node) i florus (flor), en referència a què les llavors sorgeixen dels nodes dels talls. Corrent el teló de curiositats, el gènere Mesembryanthemum engloba plantes anuals o biennals associades a regions àrides o desèrtiques, rarament perennes però habitualment postrades, crasses i cobertes de pèls papil·losos en la superfície de les parts verdes.

 

Foto 1.2 preview

Sent hermafrodites, la màxima floració de M. nodiflorum es dona de febrer fins a juliol, coincidit amb l’aparició de tonalitats rogenques en les ramificacions carnoses ascendents. Font: Elena Estrelles


I què sabem de l’espècie protagonista? Procedent de la família de les Aïzoàcies, l’herba gelada (Mesembryanthemum nodiflorum), teròfita amb una alçada de 25-30 cm, completa el seu cicle en l’estació favorable (primavera) i en iniciar l’estiu la planta roman en forma de llavor fins que a finals de l’hivern donarà pas a un nou individu després de les pluges tardorenques. Més enllà d’una disposició foliar sèssil canviant des de la base fins als extrems superiors, dintre de les 5 cavitats que conformen la càpsula (el fruit sec i dehiscent), es localitzen unes llavors d’una grandària molt menuda, estem parlant de tan sols 0,8-1 x 0,5-0,6 mm.

 

Segons la categoria IUCN amb una preocupació menor ja que és cosmopolita, es troba estesa en la façana ibèrica mediterrània i atlàntica, com en territoris insulars de la regió Macaronèsica (Arxipèlag de Madeira, Açores o Cap Verd). Els seus característics prats, matollars halonitròfils sobre substrats arenosos o rupícoles també son visibles des de saladars litorals fins als de 600 m del nord i sud africà i, sud-oest asiàtic (Orient Pròxim i Mitjà).


L’estrès salí, quan fa acte de presència...

Els estressos físics i químics posa en joc la distribució i composició de la vegetació i, l’excés de soluts o la salinitat edàfica és una mostra d’això. Aquesta és torna tòxica i restringeix notablement la fisiologia i el metabolisme de les plantes més que ninguna altra substància inhibidora que es trobe en condicions naturals. I es que la tolerància a l’estrès salí és la capacitat de combatre en l’àrea de les arrels la concentració salina i a més augment d’aquesta, origina una disminució del creixement de la planta com a regla general en la naturalesa.

 

AGUA goteo

La humanitat a través de l’agricultura té un alarmant repte a afrontar: l’expansió de la salinització inutilitza la superfície de monocultius a causa de les deficiències dels sistemes de reg


Com poden els vegetals ser capaços de sobreviure i completar el seu cicle biològic sense resultar danyats per la tirania de la salinitat? Bàsicament, les espècies halòfites han de fer front a dos dificultats. Per una banda, el desequilibri iònic origina un sòl asfixiant, un estrès oxidatiu i desestabilitza tant l’estructura proteica vegetal com la nutrició mineral ja que l’excés de sodi perjudica la captació de calci o potassi. Per altra banda, un perjudici indirecte però simultani del desequilibri iònic és que els potencials osmòtics edàfics a causa de l’elevada concentració de soluts dificulta l’absorció d’aigua i per la qual cosa, origina un estrès hídric, una sequera fisiològica.

 

A més, la salinitat es classifica en primària o natural, la qual està distribuïda àmpliament arreu del planeta i augmenta a mesura que s’intensifiquen les irregularitats climàtiques, hidrològiques o processos de sedimentació, erosió. Tot i que, des d’èpoques passades, el factor humà ha donat lloc a la salinitat secundària procedent de l’agricultura, la sobreexplotació d’aqüífers o la creixent desforestació.


Què ocorre en els saladars mediterranis, ibèrics?

Els predomini de sòls salins es deu a l’origen de la salinitat. En el sud-est de la península ibèrica varia en funció de la localització del saladar (coster o interior) i, la geomorfologia i l’ús que s’haja fet del lloc. Si ens fixem en el cicle de salinització d’un saladar de caràcter marí, d’on es va recollir l’espècie, la sal de l’aigua procedeix de la capa freàtica, la qual està pròxima a la superfície.

 

33505998455 a79b50cb3d z

Mesembryanthemum nodiflorum. Imatge de Nicholas Turland. Font: FlickR


L’aigua ascendeix per capil·laritat, pateix una elevada taxa d’evapotranspiració per la forta radiació solar i s’origina en la superfície la cristal·lització de les sals que contenia en solució. La salinització es reforça a causa de l’escorrentia fluvial, microprecipitacions marines i la sal transportada pel vent, que s’acumula terra a dins (la coneguda maresma); a més, l’aportada pels cicles de salinització secundaris.


Protagonitzat per la irregularitat estacional de les precipitacions característica del clima mediterrani més àrid, el sud-est ibèric és la regió més seca ja no només de la península, sinó possiblement del continent europeu. Disparats els sistemes d’alarma de la flora motivats per la prolongada sequera, aquesta donarà pas a l’arribada sobtada de torrencials episodis de Gota Freda amb unes plantes incapaces de retindre l’aigua vessant avall. Això desemboca en el major repte mediambiental de la zona: l’erosió potencial i empobriment del sòl i, la conseqüent desertització del medi.


La variació estacional de la humitat edàfica a causa d’unes pluges tan escasses i ràpida evaporació es traduirà en l’aflorament de crostes de sal en els estrats superiors del sòl, sense ser llavades durant el període de sequera. Amb l’aparició de les comentades abundants pluges, dissol, disminueix la sal edàfica i així es com les plantes aprofiten eixe moment per a la progressiva germinació i l’arrelament a estrats més profunds. Per tant, durant la sequera, no els influirà la sal i aquest és el motiu pel qual, fins i tot, habiten plantes no halòfites en sols salins.


El saladar, la fragilitat d’un paisatge

Com ocorre amb els fragmentats, residuals ambients de la costa llevantina com cordons dunars o marjaleres, els saladars també es troben en la UCI a causa d’una alarmant combinació d’amenaces que expulsen les comunitats vegetals autòctones, endèmiques, les condicions òptimes de creixement de les quals s’ubiquen en els singulars saladars. Factors de degradació com la introducció d’espècies exòtiques, el forçat soterrament dels saladars, l’ús de fertilitzants agrícoles en els veïns camps de cultiu, el irrespectuós turisme del sol i platja a colp de rajola...

 

 Foto 1.4 preview

Mosaic floral d’un saladar en el terme municipal de Catral (Baix Segura, Alacant). Les taques rogenques pertanyen als ruderals de M. nodiflorum. Font: Elena Estrelles


Factors que desestabilitzen el règim hidrològic del salar i la conseqüent salinitat del perfil edàfic i, que repercuteix en últim lloc en l’elevada especialització de la flora halòfita. Aquesta extrema vulnerabilitat s’ha traduït en un colp de timó en els últims anys, quan els saladars foren englobats en la xarxa europea Natura 2000, com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) i Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). A més, amb les seues microreserves florals d’especial protecció, les estepes i llacunes salines foren catalogades com un dels 18 hàbitats prioritaris en la natura valenciana.
 

Tanmateix, els ecosistemes halòfils no es comporten com a sistemes aïllats absents d’interaccions externes, sinó que son part del conjunt de la vegetació d’un territori. Per això, cal tindre en compte que a pesar que les comunitats d’aquests ambients salins es troben allunyades taxonòmicament, estan pròximes espacialment i juguen una funció clau quant a la uniformitat i la successió d’una sèrie d’etapes de la vegetació.


En les depressions dels cordons dunars, la vegetació s’instal·la en anells concèntrics segons la concentració de salinitat edàfica. Així, en el nucli central, més deprimit, els nivells de salinitat són tan elevats que no apareix vegetació i a mesura que ens desplacen a la perifèria, amb una conc. salina que tendeix a disminuir, es on s’instal·len les distintes formacions herbàcies halo-hidrófiles.


Ser halòfit/a

Realment, existeixen poques espècies vegetals halòfites. De fet, no totes les espècies vegetals que habiten en sòls salins son autèntiques halòfites. Aquestes últimes no sols poden esquivar danys, toleren la toxicitat de la sal en el plasma cel·lular, sinó que a falta de sòls no halòfits, poden créixer amb conc. salines extremes. En canvi, gran part de les plantes glicòfiles, dolces o simplement, no halòfites, els afecta negativament quan l’entorn conté excés de soluts ja que son deshidrates fins morir.

 

3753176504 522270143d b

Imatge de Joe Decruyenaere. Font: FlickR


Tot i que el terme halòfit no representa a ningun taxó, la majoria d’espècies halòfites son englobades en un reduït grup de famílies: Aïzoàcies, Quenopodiàcies, Plumbaginàcies, Tamaricàcies o Frankenàcies fonamentalment. Encara que també hi ha plantes adaptades a la sal, pertanyents a altres famílies vegetals, com gramínies del gènere Spartina, Eragostris o Distichlis.


En les últimes dècades, en el món de la botànica sorgí un espirall de controvèrsia en què alguns autors postulaven que les plantes halòfites estan relegades als saladars perquè son incapaces de competir amb altres espècies. I és que posseeixen singularitats que els permeten subsistir exitosament en condicions adverses i evitar la competència amb aquella vegetació que no tolera els sòls salins durant la colonització de l’hàbitat. I es que quan parlem d’una planta halòfita, parlem de diverses classificacions ja siga basades en el creixement òptim del vegetal, en el tipus de sòl (nivell de sodi) o en els òrgans presents.


Això sí, si vols saber més curiositats entorn a les estratègies reproductives de les plantes halòfites, sempre et quedarà una de plantes amb salero! procedent del Dept. de Conservació Vegetal i Fitosociologia del nostre Jardí!.

José Aparici

Estudiant de Grau de Biologia a la UV
Col·labore al Banc de Germoplasma i al Gabinet de Comuniació i Cultura del Jardí Botànic i amb l'associació Autisme Infantil. Em fixe en excés amb les matrícules dels cotxes, admire la capil·laritat hídrica dels arbres monumentals i mai he entés la llei d'Hondt.

Més en aquesta categoria: « EL TINTO, RIU DE CIÈNCIA FICCIÓ