A l'ombra de l'olivera

Un arbre robust i humil, senya d'identitat del mediterrani. Una espècie que conjuga cultura i tradició, i que sembla romandre impassible al temps al nostre territori. Però ¿és tractada amb l'estima i la cura que mereix? Jose Aparisi reflexiona sobre l'olivera.  

Entre retre un singular homenatge a la monumental olivera que acompanya la casa de camp de la meua família o les escenes anecdòtiques que he viscut entorn a una olivera, escric aquest article per posar en valor aquest arbre front als tentacles de la nostra ambició. Les oliveres ens fan sentir xicotets i ens avisen de la nostra efímera condició humana.

 

EL BONSAI

Així la vaig veure, per primera vegada, extreta de l’exotisme dels contes japonesos. Una olivera en miniatura, retorçuda i amb fulles minúscules. Escèptic a si un bonsai era l’obsequi adient en uns guardons de Belles Arts, es succeïen els discursos i jo sols tenia ulls per a l’arbret. Semblava tan fràgil, tan indefens, tan raquíticament bonic, que des d’un primer moment em negava a contemplar-lo com el que era, un simple adorn.

 

Foto 2

El bonsai / Jose Aparici


Una estranya sensació aflorava de nou quan passejava en família per un mercat medieval, els meus ulls advertien de la seua bellesa, però hi havia alguna cosa en ell que repugnava al meu esperit. Era intolerable que algú hagués aplicat una tècnica tan remota, bàrbara de pur esporgat en l’arbre que simbolitza tantes coses, tantes escenes... la saviesa d’Atenea, la corona de la victòria Olímpica, la Pau en un bec, la resistència en la seua pana, la fertilitat en l’abundància de fruits, l’aliment de tropes de llunyans imperis, l’ombra de tombes patrícies... Aquesta ofensa cruel, em va vincular a aquell bonsai singular, tan especial com si fora únic, com si fora l’últim. 

– Si saberen que tinc al·lèrgia a la fulla d’olivera... – deia resignada una companya a l’eixida de la cerimònia. Aquella nit, vaig arribar a casa amb el que ja era el meu bonsai. La primera setmana fou col·locat en l’ampit més lluminós. Em limitava a regar-lo, contemplar-lo fins que afrontà el primer repte: el trasllat a la casa de camp dels meus avis. Reconec que estava temorós, insegur de trasplantar-lo directament en el sòl. Un instint paternal m’incità a refugiar-lo en un test més gran, a la soca de la colossal olivera, la sentinella de la masia. Ai, si haguera estat descrita per Cavanilles... Una gegant sentinella sembrada als inicis de la segona Revolució Industrial o això suggereix l’acurada reconstrucció fotogràfica que em va fer la iaia.

 

Foto 3 ok

L’olivera dels meus besavis, la força per a produir anualment 200 kg d’olives / Jose Aparici

 

Recorde quan el meu professor d’història distingia entre un sermó humil i un sermó sublim. La sensació despresa d’un arbre i més d’un vell, es que és una expressió humil i sublim alhora. Sublim si comparem l’arquitectura robusta de l’olivera del camp amb la d’una catedral, ambdues amb una voluntat comuna: unir el cel i la terra. I què bonic, si són engalanades per boirines a trenc d’alba, per nius d’estornells, per catifes de molsa... En canvi, la visió d’un arbre caigut, abatut, resulta inquietant per a la mirada humana. Encara que sóc un negat dels refranys, un ens indica “no fer llenya de l’arbre caigut”, encara que deu coexistir malauradament amb “a gos flac, tot són puces”.

En l’instant que el bonsai fou ubicat en el nou test, decidí deixar de ser-ho, començà a fer el borró. Li brollaren dues branques tendres, de verd clar, mentre les diminutes fulles s’assecaven. Quinze dies més tard era una planta estranya, vigorosa per dalt i morta per baix; serien les gelades tardanes de la primavera?, la manca d’aigua?. L’olivera és molt agraïda, no necessita gaires atencions i suporta bé el fred, la calor i la poca aigua, segons el meu iaio que a petició d’aquest, fou trasplantada als pocs dies al sòl. El creixement es disparà. Cada dia noves fulles i les més antigues, ara sí, eren platejades, d’autèntica olivera. El goig arribà amb les primerenques, solitàries olives a tres colors, que justificaven veure-les els diumenges. A hores d’ara, ambdós cimals irradien d’un tronc sòlid i rugós que fa una alçada d’un metre. És indiscutiblement un arbre. Vivències de la meua olivera, cares d’estupefacció incloses quan és mostrada: – Sabíeu que fou un bonsai?.

 

EL DELIRI D’UN COMERÇ

Assegut en un banc d’una fira de jardineria, presenciava com els meus pares s’allunyaven fins ser fagocitats per un ansiós tumult de visitants, de càmeres flotants que giraven entorn a una filera d’oliveres monumentals. L’escena invocava aquells zoològics de les metròpolis europees del segle XIX, on indígenes eren exposats sota mirades de triomf colonial. Aquell dia, atònit davant d’una olivera reprimida, descontextualitzada en un gris pavelló, reduïda a una caricatura de si mateixa, esbrinava, on havia quedat la seua dignitat?.

 

Foto 4

Exposició d’oliveres / Jose Aparici

 

Gegantines oliveres són arrencades de soca-rel per excavadores, carregades en un camió articulat fins que aterren enmig d’un immens camp de golf, en la mansió d’un magnat anglès. La mutilació de l’olivera nodreix un suculent comerç precisament en la seua àrea original: la Mediterrània. Des d'una olivera subhastada per seixanta mil euros, batejada amb el nom d’un emperador romà, fins la creació d’una col·lecció de cinc-cents oliveres, identificades amb noms mitològics per satisfer els desitjos d’un banquer espanyol difunt. Un camí de grandiloqüències, un camí normalitzat que ens endinsa en el món de l’especulació, del tràfic clandestí del patrimoni natural.

Els paisatges castellonencs de pedra seca foren escenari d’atrocitats, d’espoli de majestuosos oliverars, com quan els milionaris americans se’n portaven pedra a pedra les capelles romàniques per tal de col·locar-les en el seu jardí. L’oferta encara és rellevant, sols cal donar un colp d’ull a les desenes de pàgines web que ofereixen a un públic potencial centreeuropeu i nord-americà oliveres centenàries mediterrànies, no qualsevol, sinó de l’època de Plató!. Cal inflar l’antiguitat per fer-les més atractives?. Cal ignorar la dificultat de datar una olivera?.

– Tot el que comprem anava a desaparèixer i els donem una segona oportunitat – afirmà un negociant.
– Les oliveres arriben fins ací, perquè són donades abans que foren destruïdes – afirmà un altre. 
– Els transplantaments posen en risc la diversitat genètica de desenes de subespècies d’olivera! – interrompé ofès un altre. 

Una escalada de tensió procedent d’un proper estant em fa tornar a la realitat, desficiós, incòmode en un banc ras.

 

UNA OLIVERA FILMATOGRÀFICA

És divendres i, com és usual, el telenotícies recupera la secció d’estrenes de cinema amb una pel·lícula, en què la protagonista és una olivera centenària, sí, una olivera. No sols s’ha realitzat un càsting d’actors, sinó també de cinquanta oliveres!. Després d’examinar exhaustivament la majestuositat del tronc i del fullam de desenes de conreus, la directora s’enamorà d’una del Baix Maestrat castellonenc. No és cap novetat que estem poc familiaritzats a que un rodatge de ficció plantege una problemàtica mediambiental, el drama de les oliveres abandonades.

 

Foto 5

Escena de la pel·lícula El Olivo / Sensacine 

 

Dirigida per Iciar Bollaín, El Olivo narra la lluita d’una adolescent per tal de recuperar per tots els mitjans una olivera monumental, màgica, traslladada al vestíbul d’unes oficines alemanyes. Enmig d’un extens camp d’oliveres i ametlers, s’alça una masia mig abandonada. De la vivenda ix un home major trist, que ni mira al seu fill quan aquell deixa de tallar llenya per saludar-lo. El iaio, fa temps que ha deixat de parlar i de menjar quasi, s’allunya entre els bancals. Busca alguna cosa que ja no està on deuria estar. Una olivera mil·lenària venuda contra la seua voluntat per alleugerar els temps de crisi, és l’origen dels pesars d’aquest home de mans encallides.

– És que aquest arbre no és nostre. – No ens pertany. – És de la història, de la vida, de la terra, dels nostres avis i besavis – clamava el pati de butaques. Foren els al·legats d’un agricultor de veritat, d’un home de camp de tota la vida, que pensava que la família prompte desemborsaria els diners guanyats en tapar forats i s’haurien quedat sense res, sense els diners i sense l’arbre amb el que comparteix la saviesa de la terra. Aquest iaio de mans encallides i l’olivera, es donen calor. Són el mateix, són arrels.

L’absència de l’arbre representa la deshumanització que impregna la conca Mediterrània al segle XXI: l’individualisme, la pèrdua de valors d’identitat, el món de les presses i el malbaratament, la vulgarització d’espais naturals, on oliverars han sigut engolits per projectes faraònics. "Què hem fet? Ens hem tornat bojos?", reflexiona alarmada en una entrevista de ràdio la directora de la pel·lícula a favor de reivindicar, de creure en l’esperança i l’inconformisme front a què tot està mort i acabat. Pot sonar religiós, però es parla de creure perquè sembla absurd buscar una olivera a milers de quilòmetres, si no estàs segur que la localitzaràs. Com aquelles travessies quixotesques, un viatge quasi a cap lloc, sense planejament ni lògica... 

 

Afortunadament, el saqueig massiu que ens descriu la pel·lícula s’ha frenat, ja pertany al passat. Però sí, compta perquè El Olivo és un conte, en sí: el iaio, la neta i l’arbre. Necessitem contes, eixes històries que germinen en la profunda memòria, com les arrels de l’olivera. Ens ho transmet la pel·lícula, un conte és eixe lloc, on es naix i renaix. L’olivera es pot amputar, cremar, però si conserva les arrels, rebrota. L’escriptor rus Vladimir Nabokov, considerat una eminència en llengua anglesa del segle XX, defenia que l’origen de la ficció en majúscules, literatura o cinema, residia entorn als antics contes com el del pastor i el llop. En eixos contes germinals estava molt present el perill, la injustícia i la por. Sobretot una por que travessa la historia i trontolla les entranyes de qualsevol humà: la por a l’abandó.

 

CAP A LA CUSTÒDIA DEL PATRIMONI NATURAL I CULTURAL

– Hauríeu d'aprofundir en la distribució i la filogènia de l’olivera ja que serà tractat en el pròxim seminari – recordà el professor. Una vesprada de recerca va donar a conèixer un racó d’Andalusia, on el iaio Lucio (així es denomina una varietat d’olivera en retrocés) resistia amb més de 500 anys, però aquesta vegada el seu destí no és ser venut, sinó ser condemnat a mort com milers d’exemplars. Retiraren les ascles, desferen la copa, tallaren el brancam fins deixar-la quasi en els ossos. Reduïda a la mínima expressió, perduda la seua vigor, calia fer branca. A última hora, una entitat local ecologista pagà una fortuna per rescatar i trasplantar urgentment els 5.000 kg d’olivera en una granja escola.

 

Foto 6

El iaio Lucio traslladat al jardí de l’escola granja / Público 

 

"Volíem salvar-la de la mort ja que ni pares ni fills la volien. Serà la seua residència." Tot i que el cor del tronc estava buit, les arrels del Lucio s’agafaren de nou a la vida. Reviscolà, l’abandó i la desfeta de branques donà pas al degoteig de visites de xiquetes i xiquets, les abraçades i els jocs al voltant del seu tronc. Fou una connexió entre la saviesa de l’anciana olivera i la desbordant energia dels infants.

El dilema rural de moltes famílies sobre la propietat d’oliveres centenàries motivà a l’entitat a realitzar un col·loqui escoltat per desenes d’agricultors de la zona. Volien sensibilitzar-los que no substituïren els arbres ja que encara eren productius: "La qualitat del Lucio és millor, és més resistent ja que el fruit madura abans que arribe el fred a diferència d’altres varietats". El llaurador devia sentir-se devanit de posseir oliveres amb trets únics, els quals no devien destrossar-se.

 

El voluntariat ha aconseguit el trasllat de cinc oliveres Lucio a la granja escola, ha rescatat més d’un centenar i creuaven els dits per quasi la cinquantena a l’espera de ser apadrinades. L’aportació del participant suavitza la insuficient rendibilitat de l’agricultor, qui es compromet a seguir cultivant-les: "Em deurien d’haver tallat les mans el dia que vaig decidir serrar-les!" És una realitat que ningú advertia l’agricultor que devia preservar l’olivera, tot el món feia llenya. Desconec si l’apadrinament serà la solució definitiva, però ¿és una presa de consciència que estimularà l’establiment de figures de protecció del Lucio?, ¿el continuaran abraçant les pròximes generacions?.

 

EL LAMENT

Des de fa milers d’anys, des del primitiu Neolític fins als nostres dies, l’olivera ha sigut humanitzada. Els erudits apunten que aquesta domesticació li ha atorgat longevitat, l’ha convertida en un patrimoni viu d’excepcional valor, en un testimoni real de la nostra història. Tal volta, sols és necessari que les oliveres parlen o ja parlen a la seua manera?. Parlar, parlen en el paisatge pintat per Van Gogh, quan es retorcen com pocs i bramen sumides en una profunda angustia, en una desesperació existencial com la vida de Munch, tal vegada immortalitzada en la figura icònica del quadre d’El Crit.

 

Foto 7

Oliverar, obra del pintor Vincent Van Gogh / Aboutespanol

 

I és que l’oliverar és un refugi de secrets literaris. Saramago sol contar una bella anècdota: "el meu avi fou un pastor analfabet tota la seua vida i en el moment que intuïa la seua mort, el dia que anava a ser traslladat a l’hospital, es dirigí abans al seu hort per abraçar els troncs dels arbres, un a un. Plorava perquè sabia que no tornaria a veure’ls". És el mirall de quantes persones han conviscut íntimament amb el seu entorn, amb el que estaven vinculats emocionalment...

“La pàtria de l’home és la infància”, cèlebre i universal cita de Rilke, poeta austríac del segle XX. Tirant de versos arrelats a camps canaris, recitava Estévanez: "La meua pàtria no és el món; / la meua pàtria no és Europa; / la meua pàtria és d’un ametller; / la dolça, fresca, inoblidable ombra." Una vegada llegits per Unamuno, qüestionà l’ombra d’un ametller i fins i tot, ho comprovà. Visità l’ametller d’Estévanez i escriví en to sarcàstic: "Pobre el que no té altra pàtria que l’ombra d’un ametller, acabarà per penjar-se en ell". Almenys, l’estimat Miguel Hernández ens xiuxiuejarà: "Somrieu com l’alegre tristesa de l’olivera; / Esperar, no cansar-se d’esperar l’alegria; / Somriem, adorem la llum de cada dia; / en aquesta alegre i trista vanitat d’estar viu."

 

Foto 8

Paisatge cultural del Pou del Mas (La Jana, Baix Maestrat) / laviaaugusta.blogspot.com.es 

 

És una lúgubre nit. El bosc de Birnam avança bel·ligerant, desafiant vessant amunt. Deu complir una missió: assetjar el castell del malvat tirà Macbeth. No hi ha res impossible des de les profecies shakespearianes fins a l’univers commovedor, irracional de Le Petit Prince. Sota l’aparença d’un conte per a nens, el protagonista bregava amb els seus baobabs, obcecat en aconseguir la forma de lliurar-se del seu espontani creixement com el camperol dels bords rebrotins de l’ullastre. 

Envaït per una barreja de filosofia i nostàlgia, els baobabs són les nostres pors i per traure-se-les, una llegenda popular de la comarca del Comptat ens retrata aquelles nits d’estiu, al peu del campanar de l’església, quan els nens en grup cridaven: 

– Òbila, vols oli? – i ella contestava amb un intens respir: – sshshshshss – i els xiquets repicaven excitats:
– Veus, sí que en vol!.

Així desapareixien els nostres temors...

 

Foto 9

Pintura referent a la temporada de recollida d’olives / flickr, michubichi  

 

Afortunadament, els arbres són bona gent. Els oliverars centenaris, no sé si són considerats una pàtria com aquell ametller admirat per Estévanez, però nosaltres, els humans els hem humiliat en multitud d’ocasions. Esfumades adés la falda de l’olivera les formes impossibles del tronc, el munyir i el plor de la tardor, la retina dels rebesavis, els jocs d’infantesa, els símbols de la nostra vida; sols romandran les profundes cicatrius d’aquelles arrels submergides fins al batec de la Terra.

José Aparici

Graduat en Ciències Biològiques per la UV i alumne de màster d'Ecologia Avançada
He aprés i he crescut en diversos departaments del Jardí Botànic, entre altres institucions públiques. Em fascina el voluntariat mediambiental, la psicologia, la història, la natació i, entre nosaltres, em sorprén com ascendeix l'aigua per capil·laritat al llarg de troncs monumentals.