INSECTES CONTRA INSECTES

Els insectes parasitoides i els depredadors naturals de les plagues agrícoles s'han convertit en els millors aliats per combatre-les. Les tècniques de control biològic de plagues es consoliden com una alternativa als químics respectuosa amb el nostre entorn per a acabar amb aquests insectes perjudicials.

En una societat que valora més la rendibilitat en la producció d'aliments que la qualitat dels mateixos o l'aspecte i la uniformitat que l'olor i el sabor, cada vegada hi ha més gent que diu prou. Gent que vol que les tomaques sàpien a tomàques i que no estan disposats a utilitzar plaguicides al costat de l'oli i la sal com a condiment en les seues amanides. Podem dir que a Europa estem vivint una tornada als orígens, un vertader “boom” verd, on ha cobrat especial importància l'agricultura ecològica i sostenible.

Un dels pilars fonamentals en aquest tipus d'agricultura és el control biològic de plagues, és a dir, l'ús d'enemics naturals (habitualment altres insectes, però també fongs, bacteris i altres invertebrats) per a controlar les espècies plaga, ja que per a què un cultiu puga ser etiquetat com a ecològic no ha de contenir ni la més mínima traça de plaguicides.


Què es coneix com a plaga?

La paraula plaga prové del llatí i significa dany o ferida. Inicialment es parlava d'aparició massiva d'éssers vius de la mateixa espècie que causen greus danys a poblacions animals o vegetals (RAE, 2001). Açò inclou bàsicament a qualsevol organisme viu causant de danys o malalties a l'home o a les seues possessions, no obstant açò aquesta definició comporta cridaneres paradoxes, com el fet que en aquest cas la pròpia humanitat hauria de ser considerada com a plaga.

PLAGAS3

Danys de les larves de Helicoverpa armigera sobre un cítric

 

Avui dia, s'accepta el concepte de plaga per a referir-nos exclusivament als danys ocasionats per animals, enfront del concepte de malaltia que fa referència als causats per altres agents biòtics. El que si sembla clar és que aquest concepte té un inequívoc component antropocèntric, és a dir, considerarem com a plagues a aquelles espècies que ens molesten, ja siga perquè produeixen pèrdues econòmiques o causen problemes de tipus sanitari.

Com per exemple, els tèrmits. Des d'un punt de vista formal haurien de ser considerades un insecte útil, ja que reincorporen al cicle de la terra les restes de fusta dels arbres morts als boscos, no obstant açò són una de les plagues més temudes i combatudes a tot el món. Per què? Perquè ningú imaginava que un primat amb pretensions anava a començar a construir les seues cases amb arbres morts!

 

Mètodes de control de plagues

Però parlant de debò, actualment existeixen multitud de tècniques per al control de plagues, ja que a les més clàssiques i tradicionals cal sumar les derivades de la revolució biotecnològica dels últims 20 anys. A grans trets, podem classificar-les en tres grans grups: control químic, control biològic i control parabiològic. Mentre que l'anomenat Control Biològic es basa en la manipulació directa i dirigida d'enemics naturals i competidors de l'espècie plaga o dels seus recursos, el Parabiològic es refereix a la manipulació directa i dirigida de les mateixes plagues o dels seus recursos.

 

PLAGAS5

Mascle i femella de la mosca de la fruta, Ceratitis capitata. Al centre de Control Biològic de Plagues de València es crien mascles estèrils per a controlar aquesta temuda plaga 

 

Bàsicament, al control biològic s'utilitzen insectes depredadors o parasitoides que interactuen amb les espècies plaga per a reduir la seua població, i en el control parabiològic des de tècniques culturals tradicionals com la rotació de cultius fins a l'ús de noves tecnologies com les radiacions ionitzants per a crear mascles estèrils. Aquests s'alliberen en grans quantitats en el medi natural, de manera que competeixen amb els mascles fèrtils en l'accés a les femelles i si aconsegueixen creuar-se no donaran descendència.

 



El Control Biològic

Consisteix a manipular l'ecosistema de manera que aconseguim reduir la població de la plaga a una densitat que no produïsca danys significatius. Però primer caldrà considerar on està el límit de danys a partir del que ja no podem considerar el nivell poblacional com a acceptable. És el que es diu llindar de tolerància, que evidentment serà molt variable segons les circumstàncies específiques de cada plaga.

 

Una vegada establit aquest límit, cal localitzar a l'enemic natural idoni per a cada cas. Per a açò és important fixar-se en cinc característiques bàsiques: 1) la seua especificitat respecte a l'espècie a controlar, 2) la sincronització amb el ritme de la plaga, 3) que es desenvolupe ràpid, 4) que siga capaç de sobreviure sense aliment i 5) que siga eficaç localitzant a la plaga.

 

PLAGAS4

Femella himenòpter, Chelonus oculator, parasitant els ous del lepidòpter Spodoptera exigua, que afecta principalment al pebrot i al meló d'alger. Font de la imatge

 

Dins dels mètodes de control biològic de plagues, podem triar entre tres grups d'enemics naturals. L'ús de depredadors com a àcars, escarabats, xinxes i himenòpters. La utilització de parasitoides, larves d'insectes que s'alimenten exclusivament a l'interior de l'insecte plaga al que acaba per matar, destacant sobretot diversos grups d'himenòpters i alguns dípters. I finalment l'aplicació d'organismes patògens, que engloba l'ús de fongs, bacteris, virus i també els nematodes, que encara que realment són animals se'ls agrupa amb aquest tipus d'organisme perquè el seu mecanisme d'acció és molt similar.

 

A més podrem utilitzar diferents estratègies. La introducció d'un enemic natural exòtic és la primera d'elles i consisteix en localitzar un depredador o parasitoide en el lloc d'origen de la plaga, i si és possible, criar-lo i introduir-lo per a que s'establisca. Quan parlem de plagues exòtiques a voltes és l'única opció, i ha donat resultats espectaculars, com en el cas de la cotxinilla acanalada dels cítrics, Icerya purchasi, que es controla amb el coleòpter Rodolia cardinalis en més de 20 països.


PLAGAS7

Rodolia cardinalis menjant cotxinilla


Però també podem augmentar el nombre d'enemics naturals de la plaga. Utilitzarem aquesta tècnica quan per diferents motius els nivells poblacionals dels seus enemics siguen molt baixos o inexistents. Per a obtenir-los es crien en massa i després es realitzen soltes controlades en el cultiu. L'última estratègia consisteix en conservar els enemics naturals autòctons manipulant l'hàbitat per a augmentar l'efectivitat, per exemple permetent l'existència de preses alternatives, innòcues per al cultiu, que els servisca d'aliment.


Casos pràctics a Espanya

L'ús de tècniques de control biològic de plagues està molt arrelat a tota la península. Tant en els cultius citrícoles de tot el llevant com als hivernacles d'Almeria s'utilitzen des de fa molt de temps amb grans resultats.

En el cas dels cítrics, per exemple, podem trobar entre moltes altres tres espècies de cotxinilla, cadascuna d'elles combatuda amb un enemic natural diferent: La cotxinilla acanalada es tracta amb l`escarabat Rodolia cardinalis, el cotonet, Planococcus citri, amb un altre coleòpter, Cryptolaemus montrouzieri, i l'anomenat poll roig de Califòrnia, Aonidiella aurantii, amb un l'himenòpter parasitoide, Aphytis melinus.

 

PLAGAS8

Aphytis melinus sobre el poll roig


Als cultius hortícoles d'Almeria s'estan utilitzant gran varietat d'enemics naturals. Podem destacar un gènere de Neuròpter anomenat Chrysoperla, utilitzat amb gran èxit en control de pugons a hortalisses com el pebrot, cogombre, api, enciam, maduixa i albergínia. També s'utilitzen diverses espècies de xinxes (hemípters) com Orius laevigatus, que combat plagues de trips, com Frankliniella occidentalis i Trips tabaci, o Macrolophus melanotoma i Dicyphus tamanini que combaten diverses espècies però que són especialment importants en el control de les mosques blanques, Trialeurodes vaporarium i Bermisia tabaci.

 

PLAGAS9

Picudo rojo

 

I ja fora de l'interès agrícola no podíem deixar d'esmentar l'exemple recent més dolorós per al patrimoni vegetal del Mediterrani, la plaga de morrut roig de les palmeres, Rhynchophorus ferrugineus. Un coleòpter originari del sud-est asiàtic que afecta principalment a les palmeres canàries, Phoenix canariensis, i a les datileres, Phoenix dactylifera. En el seu control, al costat d'altres mètodes, s'utilitza un nematode entomopatògen, Steinernema carpocapsae. Malgrat els esforços, cada vegada és més habitual trobar palmeres tallades al nostre paisatge. No obstant això la comunitat científica treballa intensament per trobar una solució més eficaç concorde a l'agressivitat d'aquesta plaga.

Francisco Javier Calatayud

Especialista en control integrat de plagues. 

Llicenciat en biologia per la Universitat de València

Mitjà