BELLAS DURMIENTES DEL SALADAR (I)

'Mesembryanthemum nodiflorum' 'Mesembryanthemum nodiflorum' Imatge de ka.hi. Font FlickR

Como el cuento de la bella durmiente, había una vez, en un hábitat donde el suelo era y es un manto de cristales de sal, una hierba helada que adoraba vivir rodeada de sodio, ya que era halófita. Poseía unas semillas que presentaban una placentera dormición y no se despertaban, no germinaban. No estaban muertas, ni tampoco vivas. No disponíamos del beso del príncipe, pero sí de la maquinaria del Banco de Germoplasma del Jardín Botánico de la UV, dispuesta a sacarlas de un profundo y largo “sueño”. Esta es la primera parte de la historia que José Aparici nos cuenta en Revista Espores.

Estas semillas proceden de una recogida de ejemplares de Mesembryanthemum nodiflorum en el alicantino PN del Fondo, pero ¿por qué estamos tan obcecados en despertarlas? Porque básicamente sabiendo que es una especie de interés en programas de conservación in situ, de restauración ecológica de ambientes litorales, es necesario conseguir el protocolo de germinación, el antídoto experimental para obtener cultivos en masa. Finalmente, con horas y horas de esfuerzo, la especie despertó y nos dió pie a conocer los saladares mediterráneos y los retos para poder sobrevivir la vegetación en estos.

 

Si nOs remONTAMOS a LA etimologÍa del gÉnerO Mesembryanthemum...

..el reconocido botánico del sueco Linneu indicó que dicho nombre hace referencia a que el embrión de la semilla suele estar ubicado en medio de la flor (del latín mesós), recién nacido (émbryon) y flor (ánthemom). A pesar de que, el creador del concepto Mesembryanthemum, supuso que las flores se abren en mediodía (mesembría) y flor (ánthemon). En cuanto a la especie, M. nodiflorum epíteto del latín nodus (nodo) y florus (flor), en referencia a que las semillas surgen de los nodos de los cortes. Abriendo el telón de curiosidades, el género Mesembryanthemum engloba plantas anuales o bienales asociadas a regiones áridas o desérticas, raramente perennes pero habitualmente postradas, crasas y cubiertas de pelos papilosos en la superficie de las partes verdes.

 

Foto 1.2 preview

Sent hermafrodites, la màxima floració de M. nodiflorum es dona de febrer fins a juliol, coincidit amb l’aparició de tonalitats rogenques en les ramificacions carnoses ascendents. Font: Elena Estrelles


I què sabem de l’espècie protagonista? Procedent de la família de les Aïzoàcies, l’herba gelada (Mesembryanthemum nodiflorum), teròfita amb una alçada de 25-30 cm, completa el seu cicle en l’estació favorable (primavera) i en iniciar l’estiu la planta roman en forma de llavor fins que a finals de l’hivern donarà pas a un nou individu després de les pluges tardorenques. Més enllà d’una disposició foliar sèssil canviant des de la base fins als extrems superiors, dintre de les 5 cavitats que conformen la càpsula (el fruit sec i dehiscent), es localitzen unes llavors d’una grandària molt menuda, estem parlant de tan sols 0,8-1 x 0,5-0,6 mm.

 

Segons la categoria IUCN amb una preocupació menor ja que és cosmopolita, es troba estesa en la façana ibèrica mediterrània i atlàntica, com en territoris insulars de la regió Macaronèsica (Arxipèlag de Madeira, Açores o Cap Verd). Els seus característics prats, matollars halonitròfils sobre substrats arenosos o rupícoles també son visibles des de saladars litorals fins als de 600 m del nord i sud africà i, sud-oest asiàtic (Orient Pròxim i Mitjà).


L’estrès salí, quan fa acte de presència...

Els estressos físics i químics posa en joc la distribució i composició de la vegetació i, l’excés de soluts o la salinitat edàfica és una mostra d’això. Aquesta és torna tòxica i restringeix notablement la fisiologia i el metabolisme de les plantes més que ninguna altra substància inhibidora que es trobe en condicions naturals. I es que la tolerància a l’estrès salí és la capacitat de combatre en l’àrea de les arrels la concentració salina i a més augment d’aquesta, origina una disminució del creixement de la planta com a regla general en la naturalesa.

 

AGUA goteo

La humanitat a través de l’agricultura té un alarmant repte a afrontar: l’expansió de la salinització inutilitza la superfície de monocultius a causa de les deficiències dels sistemes de reg


Com poden els vegetals ser capaços de sobreviure i completar el seu cicle biològic sense resultar danyats per la tirania de la salinitat? Bàsicament, les espècies halòfites han de fer front a dos dificultats. Per una banda, el desequilibri iònic origina un sòl asfixiant, un estrès oxidatiu i desestabilitza tant l’estructura proteica vegetal com la nutrició mineral ja que l’excés de sodi perjudica la captació de calci o potassi. Per altra banda, un perjudici indirecte però simultani del desequilibri iònic és que els potencials osmòtics edàfics a causa de l’elevada concentració de soluts dificulta l’absorció d’aigua i per la qual cosa, origina un estrès hídric, una sequera fisiològica.

 

A més, la salinitat es classifica en primària o natural, la qual està distribuïda àmpliament arreu del planeta i augmenta a mesura que s’intensifiquen les irregularitats climàtiques, hidrològiques o processos de sedimentació, erosió. Tot i que, des d’èpoques passades, el factor humà ha donat lloc a la salinitat secundària procedent de l’agricultura, la sobreexplotació d’aqüífers o la creixent desforestació.


Què ocorre en els saladars mediterranis, ibèrics?

Els predomini de sòls salins es deu a l’origen de la salinitat. En el sud-est de la península ibèrica varia en funció de la localització del saladar (coster o interior) i, la geomorfologia i l’ús que s’haja fet del lloc. Si ens fixem en el cicle de salinització d’un saladar de caràcter marí, d’on es va recollir l’espècie, la sal de l’aigua procedeix de la capa freàtica, la qual està pròxima a la superfície.

 

33505998455 a79b50cb3d z

Mesembryanthemum nodiflorum. Imatge de Nicholas Turland. Font: FlickR


L’aigua ascendeix per capil·laritat, pateix una elevada taxa d’evapotranspiració per la forta radiació solar i s’origina en la superfície la cristal·lització de les sals que contenia en solució. La salinització es reforça a causa de l’escorrentia fluvial, microprecipitacions marines i la sal transportada pel vent, que s’acumula terra a dins (la coneguda maresma); a més, l’aportada pels cicles de salinització secundaris.


Protagonitzat per la irregularitat estacional de les precipitacions característica del clima mediterrani més àrid, el sud-est ibèric és la regió més seca ja no només de la península, sinó possiblement del continent europeu. Disparats els sistemes d’alarma de la flora motivats per la prolongada sequera, aquesta donarà pas a l’arribada sobtada de torrencials episodis de Gota Freda amb unes plantes incapaces de retindre l’aigua vessant avall. Això desemboca en el major repte mediambiental de la zona: l’erosió potencial i empobriment del sòl i, la conseqüent desertització del medi.


La variació estacional de la humitat edàfica a causa d’unes pluges tan escasses i ràpida evaporació es traduirà en l’aflorament de crostes de sal en els estrats superiors del sòl, sense ser llavades durant el període de sequera. Amb l’aparició de les comentades abundants pluges, dissol, disminueix la sal edàfica i així es com les plantes aprofiten eixe moment per a la progressiva germinació i l’arrelament a estrats més profunds. Per tant, durant la sequera, no els influirà la sal i aquest és el motiu pel qual, fins i tot, habiten plantes no halòfites en sols salins.


El saladar, la fragilitat d’un paisatge

Com ocorre amb els fragmentats, residuals ambients de la costa llevantina com cordons dunars o marjaleres, els saladars també es troben en la UCI a causa d’una alarmant combinació d’amenaces que expulsen les comunitats vegetals autòctones, endèmiques, les condicions òptimes de creixement de les quals s’ubiquen en els singulars saladars. Factors de degradació com la introducció d’espècies exòtiques, el forçat soterrament dels saladars, l’ús de fertilitzants agrícoles en els veïns camps de cultiu, el irrespectuós turisme del sol i platja a colp de rajola...

 

 Foto 1.4 preview

Mosaic floral d’un saladar en el terme municipal de Catral (Baix Segura, Alacant). Les taques rogenques pertanyen als ruderals de M. nodiflorum. Font: Elena Estrelles


Factors que desestabilitzen el règim hidrològic del salar i la conseqüent salinitat del perfil edàfic i, que repercuteix en últim lloc en l’elevada especialització de la flora halòfita. Aquesta extrema vulnerabilitat s’ha traduït en un colp de timó en els últims anys, quan els saladars foren englobats en la xarxa europea Natura 2000, com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) i Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). A més, amb les seues microreserves florals d’especial protecció, les estepes i llacunes salines foren catalogades com un dels 18 hàbitats prioritaris en la natura valenciana.
 

Tanmateix, els ecosistemes halòfils no es comporten com a sistemes aïllats absents d’interaccions externes, sinó que son part del conjunt de la vegetació d’un territori. Per això, cal tindre en compte que a pesar que les comunitats d’aquests ambients salins es troben allunyades taxonòmicament, estan pròximes espacialment i juguen una funció clau quant a la uniformitat i la successió d’una sèrie d’etapes de la vegetació.


En les depressions dels cordons dunars, la vegetació s’instal·la en anells concèntrics segons la concentració de salinitat edàfica. Així, en el nucli central, més deprimit, els nivells de salinitat són tan elevats que no apareix vegetació i a mesura que ens desplacen a la perifèria, amb una conc. salina que tendeix a disminuir, es on s’instal·len les distintes formacions herbàcies halo-hidrófiles.


Ser halòfit/a

Realment, existeixen poques espècies vegetals halòfites. De fet, no totes les espècies vegetals que habiten en sòls salins son autèntiques halòfites. Aquestes últimes no sols poden esquivar danys, toleren la toxicitat de la sal en el plasma cel·lular, sinó que a falta de sòls no halòfits, poden créixer amb conc. salines extremes. En canvi, gran part de les plantes glicòfiles, dolces o simplement, no halòfites, els afecta negativament quan l’entorn conté excés de soluts ja que son deshidrates fins morir.

 

3753176504 522270143d b

Imatge de Joe Decruyenaere. Font: FlickR


Tot i que el terme halòfit no representa a ningun taxó, la majoria d’espècies halòfites son englobades en un reduït grup de famílies: Aïzoàcies, Quenopodiàcies, Plumbaginàcies, Tamaricàcies o Frankenàcies fonamentalment. Encara que també hi ha plantes adaptades a la sal, pertanyents a altres famílies vegetals, com gramínies del gènere Spartina, Eragostris o Distichlis.


En les últimes dècades, en el món de la botànica sorgí un espirall de controvèrsia en què alguns autors postulaven que les plantes halòfites estan relegades als saladars perquè son incapaces de competir amb altres espècies. I és que posseeixen singularitats que els permeten subsistir exitosament en condicions adverses i evitar la competència amb aquella vegetació que no tolera els sòls salins durant la colonització de l’hàbitat. I es que quan parlem d’una planta halòfita, parlem de diverses classificacions ja siga basades en el creixement òptim del vegetal, en el tipus de sòl (nivell de sodi) o en els òrgans presents.


Això sí, si vols saber més curiositats entorn a les estratègies reproductives de les plantes halòfites, sempre et quedarà una de plantes amb salero! procedent del Dept. de Conservació Vegetal i Fitosociologia del nostre Jardí!.

José Aparici

Estudiante de Grado de Biología en la UV
Colaboro con el Banco de Germoplasma, el Gabinete de Comuniación y Cultura del Jardí Botànic y con la asociación Autismo Infantil. Me fijo en exceso en las matrículas de los coches, admiro la capilaridad hídrica de los árboles monumentales y nunca he entendido la ley de Hondt.