"La natura és allò que veus tots els dies"

Després d'un temps considerable, podem per fi publicar aquesta interessant entrevista que li havíem fet, fa anys, al professor d'institut, escriptor i divulgador etnobotànic, Daniel Climent Giner. Li volem agrair la paciència i sobretot el haver compartit amb nosaltres els seus interessants coneixements i reflexions així com la seua visió de la divulgació científica.

Acompanyeu-nos en aquesta primera entrega d'una conversa plena d'anècdotes, la transcripció revisada de la qual vos oferim a continuació. Una revisió basada en comentaris, postil·les de l'entrevistat sobre el material original que en el seu temps va respondre a l'entrevista.

 

M'agradaria que parlàrem sobre els anomenats "linxs de la botànica", espècies vegetals que estan en un programa de conservació perquè se les ha considerades en perill crític, el grau previ al de planta extinta. El que passa és que són uns endemismes sense aplicació pràctica, o econòmica. Ajuda'm a explicar el valor d'aquesta mena d'accions, o si vols a valorar la diversitat vegetal en general.

Sí, els linxs són animals en perill d'extinció, i afortunadament s'han pres mesures per evitar la seua desaparició. Però no tan sols són determinades espècies animals les que estan en perill; també ho estan determinats ecosistemes, i per suposat plantes. I no es pot menystenir la importància d'eixos animals, plantes, ecosistemes. En ocasions, allò més diminut, allò més escàs, es revela fonamental per al funcionament del conjunt. Per fer servir un paral·lelisme, podríem parlar de les vitamines o dels enzims, que tot i que en quantitats minúscules són imprescindibles per al funcionament del nostre organisme. O dels catalitzadors en els motors dels automòbils. I en eixe sentit, potser espècies poc abundants i fins i tot molt escasses tinguen una importància cabdal, i que ara encara desconeixem, en el manteniment dels conjunts vitals.

 

 LINCE2

 Naufraga balearica, un linx botànic

 

Però algunes aplicacions si que se'n coneixen

Si, pel que fa al nostre interès, poden ser importants en l'elaboració d'algun principi actiu que en un futur immediat se'ns revele com una substància fantàstica per a la resolució de molts dels nostres problemes; un tractament cinematogràfic d'este tema el trobem a la pel·lícula "Medicine man" (1992; "Els darrers dies de l'Eden"), de John McTiernan, i amb Sean Connery i Lorraine Bracco de protagonistes; en la pel·lícula, és una espècie de formiga i la planta que l'alimenta, i en un lloc molt concret de la selva amazònica, la que ha produït un metabòlit secundari que es mostra com a una eficaç medicina per tractar determinades neoplàsies malignes en els humans, i que en ser destruït l'hàbitat que els acollia i amb ell eixes espècies tan interessants, fan perdre l'oportunitat de trobar el remei. Un remei que estalviara anys, recursos i proves que, d'haver-se conservat un conjunt ben reduït,oferirien la solució a un problema ben greu de la humanitat. Això, pel que fa a la conservació d'espècies en perill d'extinció.

 

PASCUA2

Los últimos días del Edén

 

I per parlar de la biodiversitat?

Podríem fer servir una altre tipus d'exemple. Quantes lletres tenim nosaltres en l'abecedari? Vint i pico. Imaginem que només en tinguérem cinc: ¿quines possibilitats hauria de construir un gran nombre de paraules molt diferents per expressar la complexitat del món? Ens caldria, en tot cas, fer paraules descomunalment llargues, i a la fi difícils de processar a través del llenguatge normal. Doncs bé, en certa mesura, el disposar d'una bateria ampla, diversa, de lletres, de paraules, de signes de puntuació, possibilita que el conjunt s'articule molt millor, que oferisca més possibilitats de comunicació, de conservació de la informació, d'establir gradualitats, d'expressar fins i tot sentiments i no tan sols objectes; una riquesa alfabètica i lèxica permeten múltiples enllaços, articulacions, entrellaçaments i resolucions de nous reptes, i faciliten que la llengua o, per revertir la metàfora, la natura, tinguen més possibilitats d'articular el futur i de fer-li front amb més garanties d'èxit. Altrament, ni totes les lletres ni totes les paraules tenen el mateix valor en diferents contextos. N'hi ha algunes que tot i la seua insignificança des del punt de vista estadístic, són claus per a després desenvolupar una ciència, una tècnica, un poema. Sense elles, l'intent d'expressió perd possibilitats, i alhora es pot perdre el significat, el missatge, i acabar perdent-se no tan sols la riquesa del text, sinó fins i tot la informació o la capacitat de transmissió. Les lletres, els signes, i les paraules, fins i tot parlen entre elles; i com en el Jazz, segons com s'articulen, segons com es facen servir els instruments principals i secundaris poden originar un bon grapat de peces musicals en què tots els instruments i els intèrprets se senten reforçats, partícips d'un èxit col·lectiu en el qual fins i tot qui toca l'instrument principal s'afiança i creix gràcies als altres. Sí, la biodiversitat permet disposar de les lletres, les paraules, els signes, amb els quals s'elaboren i milloren des de la tècnica a la poesia... de la natura.

 

Vols dir que totes les espècies són bàsiques per al desenvolupament de tot el conjunt

Això mateix. Posem d'exemple els tradicionals camps de cereals; estes plantes, com totes, necessiten la terra per arrelar-hi. Si per tempestes, falta de pluja o qualsevol procés destructiu, el sòl va perdent-se, podríem arribar a la catastròfica panoràmica de veure substituïts els camps de cereals en extensions ermes, perdudes. Però per salvar el cultiu no ens hauríem de preocupar tan sols per la planta en sí; cal considerar que junt a elles tenim unes altres plantes, que potser fan de recer per als animals que impedeixen les plagues, o uns altres organismes que les ajuden; per exemple fongs, les micorrizes, que li permeten accedir als nutrients i a l'aigua de capes més profundes. Com que en molts casos no es veuen aparentment no tenen utilitat; però quan aprofundeixes un poc en el funcionament global et trobes que sí, que importen, i molt, i que cal considerar-los, i cuidar-los. Crec que part del problema se'ns presenta quan ens fixem només en allò que es útil o productiu a primera vista, en lo més abundant o cridaner, i això ens emboira la capacitat d'interpretar que la resta, lo diminut, lo poc atractiu o aparentment poc útil potser que també forma part del conjunt; i només si el conjunt s'articula bé, se sosté, es manté i té futur.

 

Però ara falta explicar això, no?

Sí, malauradament encara ens queda molt per establir la connexió entre allò que se sap i que es pot demostrar, i allò que la gent creu saber, siga cert o no; o entre allò que la gent és conscient de què ignora, però vol saber-ho, i allò altre que fins i tot no s'és conscient de què s'ignora. I si no establim eixos ponts tindrem un problema greu, farem una rasa difícil de transitar entre el coneixement (o el desconeixement) popular i el coneixement científico-tècnic. Amés, si mentrestant només ens centrem en la utilitat immediata, en el rendiment a curt termini, o només parlem en termes de preu i no de valor, ens endinsarem de ple en allò que denunciava Machado, "es propio de todo necio confundir valor y precio". En eixe sentit, els divulgadors cobren especial importància si són capaços d'establir els ponts de connexió entre els diferents factors (científics, tècnics, culturals, sociològics, infraestructurals...) que permetrien una gestió més harmònica de la nostra relació amb la natura de la qual formem part interactuant.

 

No sembla tasca fàcil

Hem de reinventar el llenguatge i fer accessible el coneixement científic, contrastar-lo amb la saviesa popular i obtindré síntesis operativament vàlides. Açò em recorda l'època en què quan la gent patia malalties anava a determinats santuaris, a balnearis o a sanadors; i que quan això fallava es buscava a algú a qui tirar-li la culpa, perquè sovint la causa del mal no es veia. Van haver de passar segles fins que Pasteur, Koch i altres descobriren els microbis, que tot i no ser perceptibles a simple vista permetien no tan sols explicar determinades malalties i proposar teràpies apropiades, sinó que també ens van ajudar a interpretar el perquè en alguns casos determinades teràpies antigues sí que tenien èxit , atès que, potser, variaven les condicions ambientals en les quals els microbis havien proliferat. Fer síntesis dels coneixements antics, encara que s'expressen en llenguatges no-científics, i els avalats per la ciència, permet, sovint, establir els ponts que permeten el trànsit de la gent als nous coneixements.

 

Pasteur

Pasteur. Imatge de marydoll1952

 

També volia tractar totes aquestes propostes de tornada a la natura, perquè s'han donat compte de la evident falta de gestió quan la gent abandona el camp i ja no es treballa, o s'abandonen les alqueries. Com veus el futur?

Una cosa és pensar en la taigà siberiana, on pots estar caminant desenes de kilòmetres i no veure un ànima, ni camps de cultiu, ni cases, ni res. Una natura que d'alguna manera es manté a si mateixa. Però els ecosistemes de la Mediterrània són humanitzats; tots, en major o menor mesura. Hi ha una idea romàntica, i pense que equivocada, de creure que existeix una natura virginal, que s'autoregula, i amb la qual podem conviure sense alterar-la. I en el nostre cas això no és així; sempre l'alterem, la gestionem conscientment o no. Però l'alteració (sempre ho fem quan hi intervenim), o la gestió no equival a fer-ho mal.

 

Per posar un exemple, fins i tot els saladars, les marjals, si han tingut importància per a la conservació del patrimoni natural que avui en dia existeix és en part gràcies a les accions que els humans hem fet sobre ells. Fins i tot al lloc més recòndit ha arribat gent que ha interactuat i que ha mantingut eixos ambients que ara ens pareixen tan fantàstics i plens de biodiversitat. En gran mesura, els qui al llarg del temps els van treballar van evitar una homogeneïtzació que ara qualificaríem de negativa. La gent ha canviat l'ús del territori i en molts casos eixa intervenció ha sigut positiva. I ara, en abandonar-se els camps, el perill de la falta de gestió, de l'aplicació dels coneixements ancestrals que mantenien els equilibris dinàmics més adients, es revela com un dels majors motius de preocupació. Sense els gestors tradicionals, els nostres ecosistemes corren un perill ben gran, del que no podran lliurar-se per la simple catalogació dins els diversos graus de protecció legal.

 

I això ja no te marxa enrere.

Sí que és un problema de difícil solució, sí. Per exemple, hi ha zones que en quedar-se sense ramaderia que consumisca la brosta corren més perill d'incendi, i probablement un foc incontrolat. En certa mesura això seria la conseqüència natural d'una "mediterrània" en estat "pur", "natural". Vull dir amb això que si deixarem que les coses anaren "a la seua" tindríem una cosa molt diferent de la que tenim, i que probablement no ens agradaria gens. La gestió de l'habitat es revel·la cada vegada és més important; i quan hi ha pautes culturals associades que han mostrat que funcionen s'han de respectar en la mesura de lo possible. Quan de repent algun il·luminat, per dir-ho d'alguna manera, amb un enfit de coneixements teòrics diu: "anem a prohibir qualsevol activitat humana ací", pot ocasionar que fins i tot desapareguen plantes endèmiques d'un valor extraordinari que a priori volia salvaguardar.

 

Posa'm un exemple

Els Limonium són un grup d'espècies molt ben representads, "de tota la vida" al Baix Vinalopó, al migjorn valencià; tradicionalment s'han conegut com a trenca l'olla, potser perquè són plantes planta que encara que les arranques i les poses a un cossiol duren molt. Quan arribava la festa del Corpus es fea una processó a Elx en la qual desfilaven uns carros tirats per bous pardos des dels quals els que hi anaven llançaven trenca l'olla als espectadors. I després, tot i que s'havien agafat moltes plantes, les trenca l'olla tornaven a florir en els llocs habituals. Però va i apleguen a llocs de responsabilitat en Conselleria alguns biòlegs, que com a molt bagatge disposen d'un llibret de determinació de plantes i de la normativa sobre plantes protegides, però que d'etnoecologia, d'etnobotànica o de sociologia no en saben res, i que potser no saben ni parlar valencià ni comunicar-se amb els qui tota la vida han gestionat els paratges on perduraven els Limonium. I ara, els nous "gestors" va i diuen que els Limonium ja no s'els pot tallar.

 

limonium

Limonium. Imatge d'Angela Llop

 

Cosa que s'ha fet tota la vida

Si, però el problema és que, curiosament, una protecció excessiva, integral i no cultural, pot afavorir la invasió d'unes altres espècies altre tipus de planta i aconseguim un efecte contrari al desitjat, acabar amb acabem amb la planta protegida. Abans els llauradors del Camp d'Elx li atorgaven un valor cultural a la planta, i sabien com tallar-la perquè després tornés a rebrotar. Però si perseguim els hàbits culturals que han permés el manteniment de l'espècie trenquem un equilibri molt subtil, molt fi, que articulava tot el conjunt. I la gestió ecològica no es pot basar en fer catàlegs de prohibicions. De vegades la ciència, o en este cas, la botànica, o l'ecologia es veuen només en classe, i a l'hora d'aplicar caldria parlar amb la gent que porten anys i porten segles de càrrega cultural. S'hauria d'arribar a un acord.

 

I tu que estàs en contacte amb molta gent, com veus als joves? Actius en el contacte amb la natura?

R. No; però no per ser joves, també la gent major està desvinculada. Hi ha gent que no té ni idea ni de la ciutat on viu, ni de la comarca, ni ha eixit fora. O quan ix s'apunta a un grup excursionista i l'únic que fa són kilòmetres. Pugen corrent la foto al facebook i se'n baixen de la muntanya. I et preguntes: "però què han vist en el camí?". Crec és una qüestió de generacions, tal volta siga d'acceleració, estem ansiosos d'assolir metes. Jo quan vaig amb grups sóc lent perquè vaig parant a parlar de plantes, m'agrada tenir també la sensació de pausa, de gaudi. Quan vols aconseguir coses immediatament, sigues jove o sigues major, ja has perdut moltíssim. Una cosa és arribar a Itaca, i una altra gaudir-ne del viatge.

 

Parles també dels teus alumnes?

Si, jo he donat classes en instituts de ciutats d'Alacant, que no és una ciutat massa gran, però hi ha gent que no ix d'allí, i molts xiquets no han tingut l'ocasió de veure fruïts en els arbres, per posar un exemple. Ni han vist taronges als tarongers o dàtils a les palmeres. Van privant a la gent del que és entendre que la natura canvia. Quan els parlava del lledoner, els deia – açò són lledons, es poden menjar -, i la primera sensació dels alumnes és d'estranyesa, - agafes una cosa i te la menges? - Doncs si, hi ha fruïts en els arbres, hem de saber que hi ha alguns que són comestibles i altres que no, però existeixen. Per a molts era una sensació rara que un arbre produïra algo que es poguera menjar. Només un terç d'ells que s'atreviren a seguir el meu exemple i els provaren.

 

Segur que tu ets capaç d'explicar-los un munt de coses d'un lledoner

És veritat, jo els contava lo de jugar fent els canuts i tirar el pinyol, que les forques i els bastons es feien de les branques. Jo en un arbre em podia passar un quart d'hora parlant i pegant-li voltes, ensenyant la forma de la fulla, de les papallones que s'hi crien ahí. Se'ls queden els ulls oberts com a plats. Ho tenien davant i ni ho havien vist. Per a molts, l'arbre formava part del paisatge de la mateixa manera que una farola.

 

5673503670 1724bd4745 z

Lledoner. Celtis australis. Imatge de Chris Waits

 

Recorde una alumna que vaig tindre del CAP, a la que li vaig explicar que és difícil ensenyar els animals, les plantes, fora del que siga un dibuix, una làmina o un PowerPoint, que cal buscar elements tangibles. La destinaren a un col·legi d'Alacant concertat de gent benestant. Anant a classe veié que el camí estava ple d'agrets, n'agafà un matoll i els portà a classe. El primer que li digueren fou - que bonito, profe, ¿dónde las has comprado? -. Directament, pensaren que si eren boniques, tenien un preu.

 

Agret

Oxalis pes-caprae. Agret. Imatge d'aiguaclara

 

Cal portar, doncs, la natura dins de classe?

La natura i el gaudi que tens debades: el sol, els núvols, la fruita, els agrets, el lledoner... Mentre això no entre dins de classe, o millor, que la "classe" es done en contacte amb tot això, estem perduts. Què vas a dir-li al xiquet? Que una planta està en perill d'extinció? Molt bé. Però si li mostrem alguna cosa interessant relacionada amb ella l'apreciaran molt millor. Per què salvar balenes o foques? Per què no començar per allò que tens a prop i establir relacions amb allò que està més lluny? Si no ja no tens cap responsabilitat moral, et fas la samarreta, et poses la xapa, i ja creus que has salvat la natura, però la natura és allò que veus tots els dies. Hem de formar per desenvolupar eixa estima, que conega la natura i la cuide.

 

Agraïments:

A Daniel Climent per la revisió de la transcripció i a Neus Garrigues, Paula Pérez i Alba Marmaneu per la transcripció.

 

Eva Pastor

Responsable de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic UV
M'agrada la música, els llibres, viatjar, escriure, la divulgació científica i anar al cine amb totes les conseqüències; fer cua, menjar monges... Em diverteix ordenar amb els meus fills la col·lecció de cotxes de Cars. Mai he comprès les regles del tenis i m'esmussa tallar la pizza amb forqueta i ganivet.