"La memòria que cal fomentar és l'operativa..."

Com començà Daniel Climent el seu passeig pel món etnobotànic i sobretot, qui seguirà les seues passes, així comença el segon Converses amb Daniel. Com es troba de salut l'etnobotànica avui dia? I quin paper té l'educació en tot açò? Una mirada optimista però també nostàlgica i, a l'hora, crítica, pel que fa l'ensenyament basat en la memorització d'informació i no en el desenvolupament del pensament i l'accés als recursos.

Daniel et dediques a l'etnobotànica i estàs treballant sobretot amb el patrimoni natural, per conservar-lo i transmetre la seua importància. Com començares?

Quan vaig començar en això de l'etnobotànica, em trobava molt a soles. Molt. I ni tan sols sabia que fóra "etnobotànica" allò de recollir, contrastar, analitzar, comprovar, sistematitzar les vivències de les persones amb les plantes, les manifestacions culturals relacionades amb elles o amb els seus derivats. L'afició inicial per conèixer i gaudir del camp i del coneixement que sobre el món natural s'ha anat transmetent de generació en generació em ve de mon pare, nascut a Busot (l'Alacantí). En les excursions que fèiem a la muntanya del seu poble, el Cabeçó d'Or, la Font Roja, o al Puig Campana, o quan visitàvem el mercat (a ell li agradava anar-hi, a comprar la fruita i la verdura), o els porrats de la Candelària, o de Sant Antoni, a Alacant, em dia coses de les plantes, que per a un xiquet nascut a Alacant ciutat i criat en un ambient urbà em semblàvem ben curioses. Que per a llevar la set mentre caminàvem convenia dur en la boca una rameta de mata de pou (Pistacia lentiscus, el llentiscle); o que de bellotes hi havia de dolces i d'amargues; o que la pell interna dels poncils (o poncem, Citrus medica), grossa i blanca, era comestible i ben bona.

 

9016537212 ac5ceb807b z

Pistacia lentiscus, el llentiscle. Imatge de bathyporeia

 

Això et despertà la curiositat.

Si, i molts anys després, quan ja era professor de Ciències Naturals a l'institut, vaig comprovar que eixa mena de petits detalls captaven l'atenció dels alumnes i permetien conduir molt millor la classe. Vaig començar a compartir eixes experiències, a sistematitzar-les, a divulgar-les. Primer, en les Escoles d'Estiu, autoorganitzades per mestres i professors per a reciclar-nos i compartir experiències, materials i reflexions sobre la pràctica docent.

 

I passares de tenir l'etnobotànica com afició a tenir-la com a "professió"

Amb el temps vaig participar en la creació de dues de les tres primeres escoles de les que et parlava, la de Dènia (1980) i la d'Elx (1982), a més d'impartir-hi cursos. I també amb els grups de didàctica Càdec (de professors de Secundària, amb el resultat d'un parell de llibres per al BUP on havia uns capítols dedicats al País Valencià), i Arçot (de professors de Primària, com assessor en l'elaboració d'una guia de camp). I més tard en el Centre de professors d'Alacant, com assessor de ciències (dos anys) i com a director (set anys), i en cursos i conferències per centres educatius, agrupacions culturals, colles excursionistes, centres parroquials, residències de persones majors... I acabes aprenent sempre, de les aportacions i de les preguntes. Pel que fa a llibres he creat, a més dels llibres col·lectius de Ciències de la Natura i de guies de camp, el 1985 el primer d'etnobotànica (Les nostres plantes).

 

Qui agafarà el teu testimoni? Les noves generacions?

Per sort, molts dels alumnes i lectors van agafar el testimoni; i a més a més unes altres fornades s'han incorporat provinents d'orígens diversos, i avui dia l'etnobotànica gaudeix d'una relativa bona salut (sempre es podria estar millor, clar). Tot i això, amb la pressió del contrarellotge, perquè una de les fonts més importants d'informació, les persones més grans del medi rural, estan "en perill d'extinció", tant per decés com per malaltia o pèrdua de la memòria. No són l'única font d'informació, és cert, però sí una de les més importants, i cal recollir les seues vivències i experiències etnobotàniques en un terme molt breu i en minvant.

 

És que són coses molt importants i es perden. Està clar que el coneixement pot quedar a un llibre, però és millor que estiga viu, amb feina com la que tu fas. Tu estàs motivat i motives als demés, per això parle del relleu generacional.

 

Sí, tens raó. Tot i això, si mire un poc cap arrere, quan vam començar a fer estes coses, n'érem comptats, en el tema: Mulet a Castelló (amb la seua tesi, de 1991), Pellicer a Gandia (amb aquell primer àlbum de cromos, tan deliciós, de Lluors de Gaia, de 1989) i jo a Alacant (amb Les nostres plantes, de 1985). Ara hi ha bastant gent, afortunadament, i se n'incorpora més; no massa, és cert, però n'hi ha, d'incorporacions; i fins i tot assignatures a la universitat, i jardins etnobotànics. No és que siga un coneixement que arribe a públics majoritaris, ni que tinga un gran èxit en els mitjans de comunicació, però hi ha gent que fa coses que estan molt bé; i hi ha gent jove, alguns molt més jòvens que jo. I amb més recursos, teòrics, històrics (ja poden saber el que els vam transmetre) i també tècnics.

 

f9bbdeb62248e2fc4418a6935e64cf4c M

Imatge de capçalera de l'article Joan Pellicer, pont entre natura i cultura

 

Per posar un exemple trivial: quan al principi jo anava a parlar amb la gent, anotava lo que em deien amb un bolígraf sobre una llibreta, i escrivia "de qualsevol manera": massa ràpid, saltant-me expressions que ara trobaria interessantíssimes, en un valencià deficient perquè sóc autodidacta en valencià. I ara, quan veig aquells apunts... No valen molt, lingüísticament parlant, estan –ara ho sé- mal escrits, "d'aquella manera", però també és cert que en un moment donat van servir per fixar una informació que més tard ens va permetre tornar-la a reviscolar quan dirigies conscientment les preguntes sobre eixe tema a una altra gent (perquè potser l'informant original ja s'ha mort) que encara se'n recorda, i amb la que pots refer la informació creuant aquells antics apunts amb les noves aportacions. Tot i això, recorde molts problemes a què m'enfrontava i que no sabia com resoldre, sense a penes gent que sabés escriure correctament en valencià i a qui consultar, amb només un parell de diccionaris o llibres de gramàtica al meu abast.

 

Com han canviat les coses!

Ara, afortunadament, podem gravar les veus, els cants, els gestos, la planta que indiquen, el ritual que fan, l'ungüent que preparen. I consultar tot el que calga amb lingüistes, dialectòlegs, antropòleg, en directe o a través dels vehicles informàtics o amb llibres. També és cert, com dius, que motivar els demés ha de formar part del relleu generacional. Les tècniques de transmissió, unides a l'emoció de la troballa, han d'aconseguir que "brillen els ulls" dels assistents a la xarrada, dels passejants per la muntanya o pel jardí urbà. I això ho notes quan, de repent, els canvia l'expressió, quan descobreixen allò que de meravellós, de sorprenent, de curiós té una flor, un fruit, una fulla, un arbust, un paisatge; però també una fotografia, una cançó etnobotànica, l'atribut botànic d'un sant en un panell devocionari o en un quadre de van Eyck, el joc infantil amb un element vegetal, el tast recuperat d'un sabor silvestre que creien perdut.

 

I, sí, intente motivar tot això. Però, i et diré un secret: jo també em motive, i molt, quan els veig descobrir tot això, o quan m'ensenyen coses que troben, o quan em pregunten coses sobre les quals no havia caigut. I, sí que és cert, conec a molta gent que s'ha interessat per l'etnobotànica després d'haver compartit junts xarrades, cursos, eixides i fins i tot intercanvis epistolars o "internàutics", lectures dels meus llibres i articles, visites als meus youtubes, o a la pàgina de facebook Etnobotànica lucentina.

 

I per això em deies que hi ha gent que t'agrada com treballa.

Així és. I cada vegada més. Veig que hi ha blocs en què es parla de plantes i d'etnobotànica, pàgines de facebook que s'hi dediquen, àmbits d'intercanvi que aporten cada vegada més coses al món de l'etnobotànica: des dels dialectològics fins a descriptius de formes de fer servir les plantes. I n'és un motiu d'alegria. Tot i que també cal estar alerta perquè són molt freqüents els intents de fer passar per etnobotànica el que són simples ocurrències d'atribucions de propietats miraculoses a determinades plantes per part d'alguns il·luminats sense formació, i fins i tot d'anticientífics i aprofitats de la ingenuïtat de la gent.

 

Però, tornant a les bones aportacions, n'hi ha i de gent molt valuosa. Alguns, sí, s'han format amb mi, però afortunadament en són pocs al costat dels que estan incorporant-s'hi, amb bagatges formatius de solvència contrastada. Per posar-ne un exemple, al 91 vam iniciar les "Jornades etnobotàniques en llengua catalana", a Torrent (l'Horta). I amb periodicitat biennal en portem ja set: al Montseny, Xixona, Artà, Amposta, Ibi i Llívia. I cada vegada hi va més gent, amb més aportacions i de més àmbits i àrees convergents en l'etnobotànica: metges, farmacèutics, veterinaris, dialectòlegs, bioquímics, historiadors de l'art, filòlegs, antropòlegs, i per suposat botànics i etnobotànics. I cada vegada tenim més material escrit, gravat, estudiat, analitzat... i compartit.

 

Apleguen les noves veus que han de combinar-se amb les velles...

Noves veus i alhora noves oïdes, sí. Però amb un problema ben greu: que gran part de lo que seria interessant "sentir" està en vies d'extinció. És una sensació agredolça: en sabem més, tenim més i millors possibilitats de recollir informació però d'altra banda els darrers informants estan desapareixent a marxes forçades. És com si anàrem quedant-nos sense la matèria primera. Amb molt bons "teixidors", però cada volta menys "ovelles", si se'm permet la metàfora.

 

La meua generació encara tenia accés a molts d'eixos informants, però ara cada vegada costa més de trobar-ne, d'informants: hi ha gent que perd la memòria, i la informació cal contrastar-la quantes més voltes millor. I a molts no pots "endur-te'ls" al camp, passejar amb ells. Abans era molt freqüent trobar-ne bastants amb qui anar al camp, a la muntanya, i parlàvem mentre passejàvem, mentre ens deteníem a mirar una planta, a tocar-la, olorar-la o fregar-la amb les mans, a nomenar-la; o et guiaven a aquell raconet on sabien que hi havia timó reial (Dictamnus hispanicus), o aquell altre on hi havia un arbre que "de lluny sembla un garrofer però fa fruits com a olives molt dures i sense pinyol", i resultava que era un enclavament d'Argania spinosa, per posar alguns exemples; i mentrestant intentaves recollir-ho tot en una llibreta, i sovint et quedaves sense pàgines. Ara moltes de les persones que encara conserven eixos sabers ja no poden eixir de casa. I, sí, és cert que ara pots vas amb la foto d'una planta, en paper o en l'ordenador, o en la tablet, i se la mostres, però no és el mateix. O a voltes els hi portes alguna planta, però és possible que hagen perdut molta vista, i s'han de guiar per l'olor, o pel tacte, per indicar-te quina és o per a què la feien servir.

 

8755663794 1d61ddb395 z

Dictamnus hispanicus. Imatge de Juanedc

 

Seria el perill de la pèrdua de l'anomenat "saber popular" que trobem a tot arreu, no?

Clar, un saber que està per tot, perquè després queden també parcel·les d'etnobotànica que poden semblar secundàries, però que tenen un gran valor, no tan sols utilitari, sinó informatiu i fins i tot simbòlic. Per posar un exemple, els herberos. Hi ha molta gent que en fa, i que repeteix receptes antigues, i que sap on, en quina època i de quina manera agafar les plantes que n'han de formar part. I cal fer-ne estudis –i se n'han fet, i de ben interessants- que integren estos sabers amb les anàlisis bioquímics dels components, amb les propietats farmacològiques; i fins i tot, ¿per què no? amb les possibles fórmules de comercialització, com una via per conservar no tan sols eixa pràctica etnobotànica, sinó indirectament per a, potser, salvaguardar determinades espècies i espais que les acullen.

 

Sí, com hem comentat abans, s'han incorporat noves veus, noves oïdes i també nous recursos, tècniques i enfocaments. No sempre amb una formació inicial reglada, en etnobotànica, encara poc reconeguda a la Universitat. Però, curiosament, en no tindre un estatus epistemològic tancat, l'etnobotànica actual integra amb molta facilitat gent de de diferents orígens professionals, de diferents edats i vocacions, i que intercanviem amb bastant afabilitat preguntes, respostes i informació. Les Jornades d'etnobotànica en llengua catalana, de les que he parlat abans, en són un bon exemple, on fins i tot en els sopars cantem cançons etnobotàniques, és a dir, cançons populars que parlen de plantes.

 

I a estos joves dels que parlem, creus que els ha servit el pas per la Universitat?

La Universitat sovint té dues cares: la de formar i estimular i la de dissuadir i fer avorrir el saber. Quan tens bons professors, ¡fantàstic! Però també hi ha molt de pseudoprofessor, gent que està donant classe perquè no ha trobat una altra faena que li agrade; i de mals professors que fins i tot detesten el que fan i als alumnes. Potser tots tinguen el mateix nom, "professors", però són ben diferents.

 

Et contaré una anècdota que em va passar un poc abans de jubilar-me. Em vaig trobar pel carrer un exalumne que em va comentar que estava decebut de la carrera de Medi Ambient que havia agafat, inicialment amb molta il·lusió. M'interesse pel tema i li pregunte si han fet eixides de camp, com les que fèiem a l'institut. I em diu que només una vegada. I que no es podia dir així: havien agafat un autobús que els havia dut ací, al Jardí Botànic de la Universitat de València, per estudiar plantes aromàtiques. Resulta que estudiava a la universitat d'Elx, al costat d'unes serres plenes a vessar de plantes aromàtiques, com la de Crevillent, i agafen un autobús, dues hores d'anada a València, per a estar una hora veient plantes que tenien pràcticament al costat, i dues hores més per tornar a Elx. Cinc hores en total per a estar només una anotant a tota pressa noms d'uns cartells on posa "Romer. Rosmarinus officinalis", "Timó. Thymus vulgaris" i així fins que toquen el xiulet per tornar-se'n. ¿Quina era la diferència entre anar a la serra i vindre ací? Que ací les plantes tenien un cartellet amb el nom... i a la muntanya no. Això no té sentit. L'any següent l'exalumne s'havia deixat la carrera.

 

4388103876 222a96c042 z

Romer. Imatge de Manuel

 

I el problema de fons és que sovint molts professors no estan preparats. Mentre que uns altres sí que ho estan, clar que sí; però sense un sistema de selecció, avaluació, incentius, formació contínua, es perden moltes energies, moltes il·lusions i molts potencials. I, sobretot, és en didàctica on, al meu parer i en termes generals, el fracàs és estrepitós.

 

És cert, ho parlava l'altre dia, que la informació tot el món la té, està accessible. Però si estàs a una universitat deuria ser un altre nivell. Diuen que estem donant classe a xics del segle XXI amb mètodes del XIX, i que hem estat abocant-nos a la cultura de l'esforç però que hem d'anar cap a la cultura de la motivació.

 

Sí, perquè l'esforç més eficient és, possiblement, el que va associat a la motivació, a l'emoció, al goig del resultat o del procés. És que ¿quin sentit té que un professor es passe l'hora donant informació que sovint es pot aconseguir, i potser de millor qualitat, a través de la xarxa? Informació amb animacions, dels millors especialistes mundials, amb possibilitat de reproduir-la tantes vegades com calga, de contrastar-la amb unes altres presentacions o amb llibres. En eixes circumstàncies, ¿quin és el paper del professor? ¿anar a l'aula a subministrar informació, com si fóra el dipositari del saber? ¿No seria millor, per exemple, plantejar problemes i ajudar als alumnes, als grups, a abordar-los, a resoldre'ls, a extraure'n les conseqüències, i tot això combinant-ho, quan calguera, amb la teoria subjacent?

 

Sembla ciència ficció, la veritat.

Doncs jo vaig tindre una sort tremenda quan vaig fer Químiques, a Alacant, al CEU recent inaugurat on només podíem fer tres cursos de la carrera i havíem d'acabar-la a Madrid. Com que era un ens semioficial van contractar professors directament, alguns dels quals els van dur dels Estats Units (un, per exemple, havia treballat amb Severo Ochoa). ¡Un luxe! Ens va trencar els esquemes: els llibres de text, en anglès (nosaltres havíem estudiat francès), molts dels aparells (de lo millor de lo millor, per a investigació) els havíem de muntar i calibrar nosaltres mateix.

 

02F06219

 

I algunes assignatures pràctiques, totalment bolcades a la investigació. Recorde una en què ens donaven a cadascun una porció d'una cosa i havíem de descobrir no tan sols els components, sinó fins i tot la marca del producte. ¡Com en això del CSI d'investigació criminal! A un company li van donar una porció de pasta dentífrica, a un altre un sabó, a mi un tros de formatge. Teníem tres mesos per a donar la resposta. Això vol dir que havies de plantejar la investigació i el professor estava amb tu per a les consultes, per a donar el vistiplau als muntatges de laboratori que feies, per advertir-te sobre potencials errors. Suposava un plantejament de les fases, administració del producte (conservar-lo, evitar que perguera aigua o que s'oxidara), analitzar per trobar els components inorgànics i els orgànics, i les proporcions, fer servir diferents aparells segons lo que pretenies trobar (i muntar-los quan calia), consultar bibliografia. Ens impressionaven els volums del Beilstein (ens van ensenyar a pronunciar-la, "bailshtain"), l'enorme enciclopèdia de productes de química orgànica, en alemany. I allí teníem al professor, ajudant-nos, orientant-nos, redirigint-nos, plantejant-nos nous reptes quan assolíem alguna de les fases. Entràvem a les vuit del matí i sovint eixíem a les 10 de la nit. I quan ja tenies els components, qualitatius i quantitatius, havies d'iniciar la recerca "administrativa" per veure amb quina de les marques autoritzades coincidia lo que havies trobat.

 

Sembla un eslògan, un nou ensenyament és possible

¡Clar que es pot fer un ensenyament diferent! En gran part, eixe model em va servir de guia per a la meua pràctica docent al llarg de dècades. Per cert, la resposta al meu formatge era un de la marca Cadí, nom que, molt més tard vaig descobrir que es referia a la serralada pirinenca on pasturen unes vaques que fan una llet excel·lent.

 

Això ja et dóna uns recursos...

I un altre sistema de treball; perquè "no teníem hores"; n'érem ben pocs i ens deixaven usar el laboratori fins i tot els dissabtes. I ens "menjàvem el món" perquè era el teu projecte i no t'ho podies copiar de ningú. Ser químic no pot consistir en passar exàmens inconnexos en què avui et pregunten per la taula periòdica, uns dies més tard un altre sobre la marxa analítica i quasi de seguida un altre sobre termodinàmica estadística. És saber usar tot això quan cal, i fer un anàlisi, una síntesi, o plantejar-nos el que anem a necessitar.

 

Doncs bé, traslladat eixe model a la didàctica de les ciències de la natura també serveix. Si visitem un paratge, o simplement si li mostre als alumnes una fotografia de, per exemple, el Montcabrer a la Mariola, han de suggerir respostes a preguntes que s'hi poden generar: ¿en quina època s'haurà fet la foto? ¿quines són les plantes que s'hi veuen i quines altres que no però que també possiblement estiguen? ¿quins animals hi viuran? ¿tot l'any igual, o variaran? ¿què passarà amb les fulles caigudes, o amb els cadàvers dels organismes? ¿qui se'ls menjarà o els descompondrà? Tot això són preguntes sensates, i una vegada plantejades i fets els grups –o en ocasions en treball individual- que puguen fer servir els llibres de text, els de la biblioteca, l'ordenador. I tu, com a professor, supervises com ho plantegen, suggereixes llibres, mapes o diccionaris, o els ensenyes a "preguntar" en internet, a argumentar les respostes, a mostrar els dubtes que els poden quedar i els límits que no han pogut superar; i cadascun, tot i donar-te respostes potser diferents entre ells, han passat molt probablement per les mateixes vies, poden acabar sabent per exemple de fongs, molt més i millor que si s'hagueren limitat a empollar-se una classificació, soltar-la en un examen, i oblidar-la a la setmana tot i haver aprovat.

 

Imagine que parles d'aplicar el coneixement, perquè sinó tot és abstracte i no ho assimiles.

En efecte. Perquè limitar-se a memoritzar cara a un examen és un plantejament decimonònic, quan les coses no canviaven o si ho feien era de forma tan lenta que tots tenien dècades per a incorporar la nova informació. Una època en què la informació era escassa, tenia sentit la memòria com a únic instrument intel·lectual, ja que eixa informació la podies conservar pràcticament inalterable al llarg de la teua vida. Com, per exemple, el llistat de les tribus d'Israel.

 

02F05828

 

Jo me'l sé!

Ha ha ha, i jo també. Se'm va quedar gravat; però no és operatiu. I avui dia la memòria que cal fomentar és l'operativa, aquella que et serveix per avançar, que no es queda fixada en ella mateix. La informació has de dosificar-la, ara tenim un excés, has de jerarquitzar-la, per conservar aquella operativa i alhora conservar la informació sobre on trobar-ne més, una mena de meta-memòria operativa. Perquè sinó, si no saps que fer amb la informació que has guardat, acaba per ser tan sols una col·lecció de paraules, sovint buides d'interpretació, simple flatus vocis.

 

Jo vaig fer biologia i no em va servir per a res. Bé, alguns conceptes, coneixements... Però quan he fet comunicació científica, eixes són les coses de les que realment puc parlar, les coses de les quals tinc capacitat, coneixements, arguments, per fer una xerrada. No vulgues que parle de biologia, no puc parlar amb tu de biologia. És que no me'n recorde pràcticament de res. I jo tinc molta memòria, però per a què?

 

Has plantejat una qüestió ben interessant. ¿Què ens donen sota el nom de biologia, en una carrera? Jo no sóc acadèmicament "biòleg", llicenciat en Biologia, ja que no la vaig estudiar a la Universitat, sinó pel meu compte. Però tinc molts amics que sí que ho són, i alumnes que han cursat la carrera, i a molts llocs diferents. I sovint es queixen de què acumulen molta informació que obliden amb molta rapidesa, i que fins i tot quan s'han de presentar a unes oposicions han de partir de zero, perquè, com tu dius, no se'n recorden de res; i, lo que és pitjor, potser que ni tan sols tinguen recursos intel·lectuals per a pensar "biològicament" (en termes evolutius, ecològics, bioquímics) sobre qualsevol repte de caràcter biològic, com si no tingueren cap "mapa conceptual" per abordar les preguntes sobre la vida, la natura, els organismes, res.

 

M'agrada molt eixe concepte de "mapa"!

Podríem plantejar un símil. Quan vas per una ciutat és important saber aproximadament on estàs i cap on vols anar. Per a formar-te el mapa mental no importa tant saber-se com és per dins cadascuna de les cases, sinó organitzar jeràrquicament tot el conjunt: direcció dels carrers, punts de referència, mitjans de transport, distàncies, i fins i tot horaris d'apertura i tancament dels serveis que pots necessitar. Naturalment que, en termes generals, saps que per a entrar a una casa et cal una clau o que et donen accés, o que per a comprar a una botiga cal ajustar-se a l'horari. Però no cal, en una primera aproximació, saber-se l'interior de totes les cases d'un carrer, ni el nom dels dependents de les botigues ni el preu de tots els productes que hi ha.

 

Doncs bé, en ocasions sembla que s'exigeix als alumnes que se sàpiguen tot açò, que ho reciten en un examen per a passar a la següent "fase" i no que sàpiguen com transitar per la xarxa viària, fer usos dels transports, saber triar la botiga i els productes segons les disponibilitats i necessitats. I sense mapes mentals, sense jerarquies epistemològiques, sense posar en funcionament els diferents nivells d'informació i ús, difícilment podrem abordar els reptes que ens depara el futur.

 

O, per usar metafòricament el vehicle que conduïm, el de la nostra formació, aprendre a conduir conduint; primer per llocs senzills i sense trànsit, i amb un bon copilot –el professor-, i a poc a poc incrementar els reptes. Analitzant el terreny i els factors potser avances lentament al principi, com quan comences a pujar en bicicleta. Si algú ens diguera que aprendre a dur una bicicleta consisteix en saber contestar a un examen preguntes sobre "parell de forces", "efecte giroscòpic" i "tipus d'aleacions", és possible que tot i aprovar amb nota eixa mena d'exàmens, en donar-te una bicicleta no saberes ni com pujar. Doncs en certa mesura sembla que es fa estudiar d'eixa manera i els resultats solen ser que quan pugem a la bicicleta, tot i haver aprovat els exàmens corresponents, solem acabar en terra i sense saber ni perquè ens hem caigut.

 

4c704b823894e663c696fb5ee0a8793f M

 Fes clic per llegir la primera part d'aquesta sèrie d'entrevistes a Daniel Climent

 

El bac estava assegurat

Clar que si. I això no passa només amb la biologia, no; sinó que és freqüent en moltes altres assignatures. Posem el cas de les llengües. He vist llibres i exàmens on el nucli fonamental gravita sobre saber-se de memòria la definició d'adjectiu, subordinada adverbial, classificar les figures literàries, els hiperònims, o aplicar això a textos descontextualitzats. I bé, aprovat això, ara, posa-li un examen d'expressió escrita a l'alumne i veurem què passa; per exemple, ¿podries descriure'm com pujar una escala? - pues subiendo - no, no, dis-me com. Jo vaig a seguir les teues instruccions. Imagina't que jo estic ací, ara dis-me com vaig allí i puge una escala. Doncs bé, això ho he plantejat sovint, i ¡no hi ha manera d'aclarir-ho! No saben escriure. Han aprovat molts exàmens sobre "gramàtica" i resulta que no saben escriure.

 

Aleshores què en fem? Tot açò per a què ha servit? Portem vuit anys "dale que te pego" amb definicions, exemples falsos que ningú no fa servir, i a l'hora de què faces una petita redacció, que organitzes una exposició oral, o faces un resum d'un text que resulte intel·ligible ens trobem amb que no saben fer-ho, que disposen d'un lèxic pobríssim, molt limitat, i que per no saber no saben ni fer servir els signes de puntuació. I a tot això, amb una desconnexió absoluta amb la resta de les assignatures, ja que difícilment s'estudiarà i treballarà en "llengua" un fragment d'un text científic, històric o tecnològic, per exemple. En fi, que com tu dies, "el bac està assegurat".

 

Eva Pastor

Responsable de Cultura i Comunicació del Jardí Botànic UV
M'agrada la música, els llibres, viatjar, escriure, la divulgació científica i anar al cine amb totes les conseqüències; fer cua, menjar monges... Em diverteix ordenar amb els meus fills la col·lecció de cotxes de Cars. Mai he comprès les regles del tenis i m'esmussa tallar la pizza amb forqueta i ganivet.