Botànic del mes: José Reig

“La botànica s’aprén i s’estima al camp i al laboratori”. José Reig, investigador vinculat al Jardí Botànic, recorda que la seua relació amb el món vegetal es remunta a la seua infància, a Cocentaina. Investigador en histologia i microscòpia vegetal, també es dedica a formar al professorat futur de ciències. Botànica i Didàctica de la Biologia, dos camps, assegura, que necessiten com a ingredients la paciència, la constància i l'estudi. I bon humor. En aquesta entrevista, comparteix la seua trajectòria professional i els projectes d’investigació en què treballa actualment.

Què et va atraure de la Botànica?

Des de xicotet, em vaig sentir molt atret pel món de les plantes; tal vegada, nàixer a Cocentaina, cosa que implicava viure lligat a la Mariola i recollir plantes aromàtiques amb el meu avi i amics, ja em va marcar. Posteriorment, en estudiar la llicenciatura en Biologia, la gran càrrega botànica en 2n i 3r curs, els herbaris, les excursions freqüents… em van portar a presentar-me com a alumne intern de botànica per a ajudar els professors de pràctiques. Les pràctiques es duien a terme al Jardí Botànic i haver d'acudir tres vesprades a la setmana encara va incrementar més la meua l'atracció per la botànica. I més endavant, vaig fer la tesi doctoral sobre histologia vegetal amb el plorat Julio Iranzo i amb Ana Ibars. És a dir, el meu lligam al món vegetal ha sigut des de la infantesa i ha continuat amb la meua joventut i amb la resta de la meua vida.

 

Mal Paset pepe reig

Pujant a la Font de l’Hedra pel Mal Paset (Mariola).

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Com ja he comentat, vaig estudiar la Llicenciatura en Biologia en la Universitat de València i, en acabar, vaig opositar a Professor Agregat d'Institut i posteriorment vaig accedir a Catedràtic. He estat vinculat a la botànica especialment en qüestions lligades a l'anatomia i microscòpia vegetal, i he rebut la formació de Julio Iranzo. Vaig fer la tesi doctoral sobre l'ontogènia de les flors de les cistàcies de la península Ibèrica.

 

Investidura Doctor pepe reig

Investidura de doctor amb la directora de tesi, Ana Ibars, i amb Matilde Salvador (compositora).

 

La meua trajectòria investigadora està lligada al Jardí Botànic des de la inauguració de l'edifici d'investigació. Ens hem centrat en la histologia floral, en l'acció de l'ozó troposfèric i altres contaminants ambientals sobre els vegetals, en microscòpia de líquens (amb l'equip coordinat per la Dra. Barreno). També hem treballat sobre la infecció de Phytophthora en diferents vegetals d'interés forestal. Hem publicat més de 40 articles en revistes internacionals sobre aquestos temes i dirigit tesis doctorals i nombrosos treballs de finalització de carrera i fi de grau.

Actualment, en col·laboració amb un equip de la UPV, estudiem el procés de floració i desenvolupament dels tubs pol•línics de cítrics per a tractar d'evitar la formació de llavors en els seus fruits.

Parle en plural perquè, quasi des dels inicis, els treballs del nostre laboratori han sigut duts a terme amb el Dr. Francisco García Breijo, amb qui m'uneix una gran amistat. Sense ell, molts dels nostres projectes i publicacions no hagueren sigut possibles.

Liquens amb Fran pepe reig
Amb el “company de fatigues”, Francisco García Breijo, fotografiant líquens per terra.

 

Una relació duradora amb el Botànic de la Universitat de València.

En segon de carrera vaig començar la relació, en ser alumne intern de botànica amb el Professor Mansanet i, amb alguns períodes de menor presència per destinacions de treball fora de València, he seguit la meua vinculació, cada vegada més intensa, fins al dia de hui.

Com a fet i record inesborrable, he de dir que el primer bes a la meua núvia, hui la meua dona, li’l vaig donar al Jardí. Encara està el banc testimoni d'aquell moment i en passar per davant d'ell m'emociona el record.

 

Neila pepe reig

A les llacunes de Neila (Burgos), buscant Xolantha tuberaria per a la tesi. A la dreta, al despatx (fa alguns anys).

 

Penses que ha canviat el teu treball amb el pas del temps?

Pràcticament no ha canviat en quasi res. Sempre ha sigut el camp de la microscòpia òptica i electrònica el que m'ha tingut ocupat. Evidentment, dins d'aquest camp hi ha hagut dedicació a diversos aspectes: ontogènia floral i processos de desenvolupament; acció de contaminants atmosfèrics sobre vegetals a nivell microscòpic; estructura microscòpica dels tals liquènics i de les algues dels líquens. En aquest camp, cal destacar que el nostre equip va descobrir la presència de diverses espècies d'algues en un mateix liquen, trencant un paradigma que existia: «un liquen és una unió d'una alga, un fong i, a vegades, un cianobacteri». El descobriment ha permés a la comunitat científica acostar-se als líquens per a estudiar-los com a model de processos de multisimbiosi, com models d'evolució per simbiosi, com a models d'unió multiespecífica per a complementació fisiològica…

Ens hem format en noves tècniques de microscòpia: confocal, de detecció d'elements químics en orgànuls cel·lulars mitjançant microscòpia electrònica, crioscaning… que ens ha permés abordar nous camps i obtindre més informació a més de la que ens dóna la histoquímica. Actualment, a més dels camps anteriors, estudiem els desenvolupaments dels tubs pol·línics i la seua unió als estigmes de la flor.

Evidentment, al Jardí hi ha hagut canvis, els seus 4 directors, multitud de companys i col·laboradors que han passat i ja no estan... Tots han contribuït i ajudat al fet que cada vegada cresca el meu interés per la botànica. Un record especial mereixen D. Manuel Costa (del que tant he aprés), Ana Ibars, Julio Iranzo, David Lázaro... Molts i molt bons companys de fatigues i alegries.

 Selva Costa Rica pepe reig

En expedició a Costa Rica, enmig de la Selva.

 

El descobriment del que ens parlaves, és un dels projectes del que et sents especialment orgullós?

Crec que la participació en el projecte que ens va conduir a la publicació de l'article que demostrava la multisimbiosi en els líquens ha sigut una fita en el camp de la liquenologia que permetrà avançar en molts camps d’ecofisiologia, evolució... El prendre com a model de microecosistemes als líquens. L'article “Two Trebouxia algae with different physiological performances are ever-present in lichen thalli of Ramalina farinacea. Coexistence versus Competition?” publicat en Environmental Microbiology, l'any 2011, suposava un canvi en el que fins llavors era acceptat com a paradigma en el món dels líquens. Va haver-hi una dificultat bastant gran per a la seua publicació perquè als revisors els costava canviar el clixé que hi havia en el món de la simbiosi liquènica. La seua publicació va ser com el tret d'eixida que ha portat a l'aparició de múltiples publicacions en aquest camp.

 

Quina valoració fas de la situació laboral del sector?

Per desgràcia, no puc ser optimista. La botànica, en aquestos moments, és la “germana pobra” de la família de la biologia, tant a nivell dels ensenyaments mitjans com dels universitaris. Hi ha hagut una reducció de càrrega lectiva brutal en la nostra disciplina. Això comporta una reducció progressiva del professorat d'aquest camp. A menys professorat, menys projectes, i a menys projectes, menys beques... Precarietat laboral amb contractes temporals, de poca quantia, que desil·lusionen als joves davant la falta de continuïtat. Només pel nostre laboratori han passat més de 50 xics i xiques molt ben preparats i molt il·lusionats que no han pogut continuar per la falta de diners.

Cal buscar i aconseguir projectes per a tindre els diners necessaris que permeten contractar personal investigador, per a tindre beques disponibles... i aquesta tasca et consumeix per la quantitat de burocràcia que porta aparellada. La veritat és que la situació de retallades continuada ens ha afectat bastant i, com ja he dit abans, no sóc molt optimista. A més, les empreses privades s'acosten amb recel a la Universitat i la seua inversió en I + D és escassa. És necessari revertir això i aconseguir resultats que il·lusionen al món empresarial a invertir també en el camp de la botànica. En això estem nosaltres en aquest moment.

amb joan domingez i asun gil pepe reig

 Amb Joan Dominguez i Asun Gil, en una excursió a Arcos de las Salinas a per líquens.

 

Quin paper té la divulgació científica, destinada al públic general?

La divulgació científica és clau per a l'avanç de la ciència. El científic no pot viure al marge de la gent. És necessari que els nostres ciutadans sàpiguen quins camps s'investiguen, què es descobreix, quina importància té allò en el qual es treballa en el món de la ciència. Quan es divulga la ciència es valora la ciència, quan es valora la ciència s'atrau nous científics. Ara bé, cal divulgar de manera didàctica, intel·ligible, de forma atractiva, mostrant la seua aplicabilitat i la seua proximitat… i això no és fàcil.

 

Et permet el teu treball conèixer persones interessants? 

Moltes, com he dit anteriorment: a Manuel Costa, que amb la seua saviesa i la seua capacitat de crear il•lusió ha influït molt en el meu treball; a Ana Ibars, meticulosa i gran treballadora en el laboratori i en la docència de la botànica; a Eva Barreno, infatigable, gran investigadora i coordinadora d'investigadors; a Vicent Calatayud, especialista en l'acció de contaminants sobre els vegetals; a Miriam Catalá, excel·lent fisiòloga vegetal; a Valentín Gavidia, un extraordinari mestre de mestres que em va contagiar fa temps el gust per l'ensenyament i la millora de la didàctica; a Salvador Rivas, Jesús Izco, Angel Penas, tots ells grans botànics... Han sigut molts, molt bons i dels quals he aprés molt.

 

bodes argent alumnes biologia pepe reig

Alumnat de la promoció de Biologia (la 5a) a les bodes d'argent.

 

Et consideres deixeble d’algun botànic o botànica en especial?

Sense cap dubte, de Julio Iranzo. Va ser un històleg vegetal extraordinari, va idear noves tècniques histològiques i de tinció. Tenia una capacitat d'interpretació de les imatges microscòpiques excepcional i, malgrat la seua aparent anarquia, tenia un ordenament mental i una capacitat de treball enorme. Sabia ensenyar i formar als seus deixebles.

 

I a quin botànic o botànica t’hagués agradat conèixer?

Al Pare Jaime Pujiula Dilmé, un històleg i citòleg extraordinari i molt poc conegut, potser per la seua condició de clergue, que va dur a terme una tasca extraordinària en aquest camp i va fer importants aportacions. També a Katerine Esau, mestra de mestres d’anatomia vegetal. I, evidentment, també m'haguera agradat conéixer a Cavanilles.

cim penyagolosa pepe reig

Al cim del Penyagolosa.

 

Pel que ens has comentat, treballes en equip.

En equip, clar, hui dia es treballa en equip, els grups d'investigació són multidisciplinaris. Nosaltres aportem estudis d'anatomia, de microscòpia òptica i electrònica amb múltiples tècniques, però això no és prou, necessitem l'aportació dels biòlegs moleculars, dels fisiòlegs, dels bioquímics i, com no, dels botànics de camp. Només abordant les coses de forma multidisciplinària i ben coordinats arribem a estudis complets i complexos.

Actualment, estem col•laborant amb investigadors de la Universitá de Trieste (Itàlia), Charles University in Prague (Txèquia), Universidade de Lisboa (Portugal), West Bohemian Museum in Pilsen (Txèquia), Kew Gardens (Gran Bretanya), Universidad de Alcalá de Henares i Universidad Rey Juan Carlos.

Per a conéixer les noves tècniques de seqüenciació Nanopore, s'ha col·laborat amb el grup del Prof. Ólafur Sigmar Andrésson, de la Universitat d'Islàndia (Háskoli Íslands), Reykjavík, School of Engineering and Natural. A més, molt interessant i productiva és la col·laboració amb l'Estructura de Recerca Interdisciplinària en Biotecnologia i Biomedicina (ERI BIOTECMED) de la Universitat de València, amb seu a Burjassot. També hem iniciat col·laboració per als aspectes de biogeografia amb el Dr. Isaac Garrido Benavent, del Real Jardín Botánico de Madrid (CSIC). I l'assemblatge del genoma del mitocondri de la microalga Trebouxia sp.tr9 ha requerit la col·laboració amb membres de l'equip de Fisiologia Vegetal de la UAH, Elena del Campo, Leonardo Casano i Francisco Gasulla.

 

Conta’ns més dels projectes en què esteu treballant.

Seguim, en el camp de la liquenologia, estudiant els processos de multisimbiosi liquènica, l'aïllament, el cultiu i l'estudi de les algues dels líquens des del punt de vista anatòmic, genòmic i ecofisiològic. Acabem de publicar un estudi molt interessant sobre una de les Trebouxies noves (la Tr9), que demostra que és capaç de tolerar una concentració salina impressionant i segueix amb els seus processos vitals. En el camp de l'acció dels contaminants atmosfèrics, hem estat treballant sobre l'acció de l'ozó en diferents espècies de vegetals de Xina situades als voltants de Pekín, amb un grup de científics de la Research Center for Eco-Environmental Sciences de la Chinese Academy of Sciences i científics del CEAM de València. També treballem sobre l'acció de l’ozó sobre el desenvolupament floral i els seus efectes en la producció de pol·len, especialment sobre algunes plantes endèmiques i amenaçades.

Ara mateix estem també amb un il·lusionant projecte que pretén obtindre cítrics sense llavors. Aquest projecte el duem a terme col·laborant amb un ampli equip d'investigadors de la UPV. Nosaltres estudiem el procés de pol·linització i fecundació a nivell microscòpic.

microscopia pepe reig

Treballant amb microscopi al Jardí Botànic UV (esquerra) i amb microscopi electrònic (dreta).

 

Explica’ns alguna anècdota divertida o curiosa que recordes.

Fa uns anys, una senyora ens va portar les mostres d'unes arrels que havien ocupat i obstruït el seu pou cec del xalet. Estava convençuda que era un pi del veí i necessitava la confirmació de l'espècie per a demandar-lo, que pagara els danys i tallara l'arbre. Ens va entregar les mostres posant verd al seu veí i explicant-nos que era un desastre. En mirar les mostres pel microscopi, vam veure que eren d'un cirerer. Quan li passàrem l’informe a la senyora, aquesta va empal·lidir. El cirerer era l'arbre seu que més s'estimava i ara havia de tallar-ho. Encara ens va dir: I no hi ha res, res de pi?... No és una anècdota divertida, sobretot per a la senyora, però curiosa sí que és: va anar per llana i va eixir esquilada.

 

Com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu?

Els animaria anant amb ells al camp i al laboratori molt més del que la realitat de l'ensenyament actual ens ho permet; la botànica s'aprén i s'estima en el camp i en el laboratori. Com deia D. José Mansanet: «Hay que vello, palpallo y estudiallo». La bellesa del món vegetal, correctament mostrada i interpretada, et sedueix com tot allò que és bell. Una cantata de Bach, quan te l'expliquen i l'escoltes, t'emociona i et conquista, un bell quadre de Sorolla, també… Més encara la naturalesa i el món vegetal l'autor del qual és Déu mateix!

 

Quina consideres que és l’habilitat imprescindible per al teu treball?

La paciència, la constància i el bon humor.

 

I quina és la primera cosa i l’última que fas a l’entrar al despatx o al laboratori?

La primera, encendre la llum. L'última, apagar la llum. Tant les llums elèctriques com les llums mentals.

 

Eres al·lèrgic a alguna planta?

Gràcies a Déu només tinc una mica d'al·lèrgia al pol·len dels xiprers. Ho sent pels meus veïns de cementeri que estiguen prop del mi després del meu enterrament, no els deixaré descansar de tant tossir.

 

Eres també professor associat al departament de Didàctica de les Ciències experimentals de la UV. Quines coses s’han de millorar en la formació de professorat en ciències? I què té de positiu respecte a fa uns anys?

Al costat de la Botànica, el món de la didàctica i de l'ensenyament de la Biologia és la meua altra passió. M'encanta transmetre ciència, transmetre passió per la ciència, contagiar als alumnes aqueix afany per conéixer els fenòmens de la vida. Cal millorar moltes coses. En primer lloc, els materials didàctics. Pensem que si Ramón y Cajal despertara i entrara a un aula, podria donar la classe com quan ell exercia: un guix, una pissarra i un discurs... I han passat molts anys. Hui competim amb els mitjans de comunicació, amb les TIC, les xarxes socials... i el discurs de molts professors resulta avorrit per als joves. També cal millorar en els aspectes didàctics; la nostra disciplina necessita el contacte amb el camp i el laboratori. Cal utilitzar la classe invertida, l'aprenentatge basat en preguntes i cal fomentar el treball cooperatiu. Millorar els processos d'avaluació per a valorar el treball diari, imaginatiu i continuat i anar valorant menys els “temuts” exàmens que suposen un “estudiar per a oblidar”.

De positiu té l'existència d’un Màster de Professorat, de pràctiques serioses als Centres d'ensenyament i la possibilitat de fer Màsters de Didàctica de la Biologia.

Alumnat Agres pepe reig

D’excursió amb l’alumnat, a Agres.

 

Què recomanaria a graduats en ciències que és plantegen cursar un màster de professorat de secundària i que es volen dedicar a l’ensenyament?

En primer lloc, vocació per a l'ensenyament; no podem tindre professors que es limiten a ensenyar sense transmetre il·lusió pel que s'ensenya, que es dediquen a l'ensenyament perquè no han trobat una altra cosa, que viuen la docència com una càrrega, que veuen als alumnes com uns “enemics”... En segon lloc, els diria que han de tindre un gran coneixement de la disciplina. Només s'ensenya el que es coneix bé, per això cal estudiar molt durant la carrera i no deixar de fer-ho mai.

 

  

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.