Microreserves de flora: una figura de protecció que compleix 25 anys II

Les espècies rares viuen en llocs rars. I, generalment, menuts, en el cas del món vegetal. Una observació que, com apuntava Emili Laguna en la primera part d’aquest relat, hi era present en l’origen de les microreserves de flora. Prossegueix el repàs sobre la creació d’aquesta figura jurídica contant-nos el paper decisiu del programa LIFE i la cerca de solucions per assegurar la seua agilitat i efectivitat.

 

El paper del programa LIFE de la Comissió Europea

Teníem la idea, protegir llocs menuts rics en flora endèmica, fins i tot publicada al principal document programàtic de la Generalitat, el  Projecte 93: La Comunitat Valenciana en l’Europa Unida, on apareixia per primera vegada la paraula ‘microreserva’, i una llista amb 150 llocs mereixedors de conservació pel seu contingut botànic. Ara només calia obtindre el més difícil, l’impuls econòmic. Dur endavant la idea exigia pràcticament multiplicar per 3 o 4 el pressupost del Servei de Protecció de Recursos Naturals –hui en dia, Servei de Vida Silvestre– a la Generalitat, on les dotacions econòmiques rarament creixien més d’un 5 o 10% d’un any al següent.

Però 1992 era, sens dubte, l’any de les oportunitats per a la conservació. D’una banda, es va celebrar a Rio de Janeiro la Cimera del Planeta, de la qual va sortir el Conveni de la Diversitat Biològica –conegut per l’acrònim CBD, les seues sigles en anglès–, al que es va adherir Espanya, i on la conservació de les espècies amenaçades i endèmiques ocupava un lloc preferent. D’altra, i com a esforç paral·lel al CBD, a la Unió Europea es va aprovar la Directiva 92/43/CEE, coneguda des d’aquell moment com a ‘Directiva d’Hàbitats’. Per ajudar a obtindre els fins previstos a la Directiva, garantir la protecció efectiva d’una ampla llista d’espècies i crear una xarxa representativa dels hàbitats naturals i seminaturals, es va aprovar el reglament que creava l’instrument financer LIFE.

01 microreserva ifach

La vegetació rupícola, plena d'endemismes, caracteritza perfectament la idea d'allò que pot ser una microreserva. El penya-segat de la imatge alberga part de la microreserva de flora (MRF) Penyal d'Ifach-Nord, i constitueix la localitat clàssica d'alguns dels endemismes valencians més destacats, com ara Teucrium buxifolium subsp. hifacense o Silene hifacensis. / E. Laguna. A la dreta, E. Laguna fotografiant Silene hifacensis, al PN Penyal d’Ifac. / Albert Navarro.

 

L’administració valenciana venia d’obtenir l’aprovació d’un projecte dels fons ACNAT, precursors dels LIFE, per a la conservació de la seua espècie de fauna endèmica més emblemàtica, el samaruc (Valencia hispanica), i des de l’equip gestor dels fons a la Comissió Europea (CE) es va recomanar presentar-lo de nou, convenientment eixamplat, a la primera convocatòria d’ajudes del programa LIFE, en 1992, a resoldre al llarg de 1993.

Aprofitant eixa oportunitat, el Servei de Vida Silvestre va presentar cap a l’estiu d’eixe any el projecte ‘Creació de la xarxa de microreserves i adquisició de terrenys d’interès botànic a la Comunitat Valenciana’, amb un pressupost inicial que ara equivaldria a 900.000 euros. Des de la unitat gestora dels fons LIFE de la CE, la idea va ser molt ben rebuda, en tractar-se, de fet, d’un dels primers projectes on es proposava treballar per la conservació de la flora silvestre a tota la Unió Europea. En octubre de 1993, el cap de la unitat, Dr. Reinhardt Klein, junt amb Ernesto Ruíz, gerent i tècnic d’ATECMA –empresa de serveis externs de la CE per al programa LIFE– visitaren València per fer una revisió de les possibilitats i viabilitat del projecte, i pocs mesos desprès es va rebre la notícia de la seua aprovació per al període 1994-1996, cofinançat al 50% per la UE.

02 reinhardt life

Reinhardt Klein, primer director de la Unitat LIFE de la Comissió Europea, durant la seua visita per inspeccionar terrenys on es volia establir la xarxa de microreserves de flora, l'any 1993. Cap de Sant Antoni, Xàbia.

 

Més endavant s’aprovaria una ampliació per al període 1996-1999, amb un cost total equivalent a 891.800 euros, cosa que va permetre la creació efectiva de les primeres microreserves, l’adquisició pública de diversos terrenys als parcs naturals del Carrascar de la Font Roja i la Marjal de Pego-Oliva, el finançament d’un ample grup de treballs de recerca científica, i l’establiment d’ instal·lacions per a la conservació ex situ de plantes valencianes i la seua producció en viver. El projecte va incloure la contractació dels primers ‘microreservistes’, un equip tècnic especialitzat en la caracterització dels llocs a protegir, la seua delimitació, i la direcció sobre el terrenys dels treballs de conservació, des de la senyalització perimetral fins al maneig de l’hàbitat o els reforçaments o reintroduccions d’espècies concretes.

 

I per fi... dissenyar la figura jurídica

Conservar ex situ les espècies potser puga fer-se des de qualsevol lloc del planeta, però fer-ho in situ només és possible al lloc on les espècies viuen, i en eixe cas, el concepte d’endemisme adquireix un relleu particular. Als territoris mediterranis d’alta biodiversitat, hi havia un cert consens de la comunitat científica sobre la necessitat de protegir els microhàbitats rics en espècies endèmiques, més encara tenint en compte que les lleis només es centraven en les espècies més amenaçades –foren o no endèmiques–, i oblidaven un ample patrimoni natural exclusiu de cada territori, que en aquest cas no ens podien conservar des de fora.

La idea de les microreserves de flora era, aleshores, la d’establir una xarxa representativa de la riquesa valenciana en flora endèmica ibèrica, i particularment ibero-llevantina; tot i que en aquell moment el nombre d’espècies que es barallava era prou inferior, ara considerem que vora 400 espècies i subespècies de la nostra flora vascular són endèmiques, de les quals 70 són endemismes exclusius valencians. De fet, eixos endemismes defineixen sovint comunitats vegetals també endèmiques, com a molt compartides amb regions veïnes.  

Un fet cridaner de la flora endèmica valenciana, rellevant per al disseny de la xarxa de microreserves de flora, era que quasi totes les espècies estaven suficientment representades en terrenys públics dependents de la Generalitat, és a dir, forests declarats d’utilitat pública, i terrenys dels dominis públics estatals marítim o hidràulic.

03 senyal life moros

L'establiment de la xarxa de microreserves de flora va ser possible gràcies al suport econòmic del programa LIFE de la Comissió Europea. El logo del programa apareix als diferent tipus de cartells i senyals que delimiten les MRF posteriorment declarades. A la imatge, senyal de microreserva a la Marjal dels Moros. / E. Laguna.

 

Intentant afinar al máxim

Partint de tots els principis anteriors, ho teníem quasi tot per començar a fer la xarxa de microreserves de flora, però encara mancava el més important: fer que les microreserves no foren només unes parcel·les on es plantejava conservar les espècies amenaçades, sinó veritables terrenys amb protecció legal, i garantir la seua continuïtat i conservació a llarg termini. Calia aleshores dissenyar una figura jurídica ad hoc, fent-ho amb les eines que permetia la normativa bàsica estatal, que en aquell moment era la Llei 4/1989 de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Fauna i Flora Silvestre. Si fins ara les consultes s’havien fet fonamentalment amb els equips de recerca científica, ara calia especialment el suport del Servei Jurídic de la Generalitat, on es van atendre les qüestions que es plantejaven des del Servei de Vida Silvestre, analitzant les opcions i possibilitats legals per a la protecció de les futures microreserves.

Fer una xarxa de terrenys públics era relativament senzill, però havia d’evitar-se, si era possible, el procediment de la normativa d’Espais Naturals Protegits, no només per la mateixa creació de la nova figura jurídica –modificant la legislació valenciana d’Espais Naturals Protegits (EPN), que podia ajornar-se durant anys i anys–, sinó per estalviar-se el complex procediment d’aprovació d’eixos espais. La mitjana de temps per a aprovar la creació d’un ENP (parcs o paratges naturals), tant a Espanya com a la Comunitat Valenciana, era d’uns 4 a 6 anys, i després calia altre tant per aprovar el seu reglament. Allò era absolutament desproporcionat per a protegir espais molt petits, pel que calia cercar altra alternativa.

04 moncofa

Al disseny de la figura jurídica de les microreserves van jugar un paper fonamental els terrenys de propietat estatal con el Domini Públic Marítim i Terrestre (DPMT) que, units als forests d'Utilitat Pública gestionats per la Generalitat, van formar el nucli principal de la xarxa de MRF. A la fotografia, MRF Platja de Moncofa, sobre terrenys del DPMT.

 

La fórmula normativa final fou la de proposar la microreserva de flora com una figura de protecció d’espècies –no d’espais–, doncs cada microreserva era com una espècie protegida però delimitada exactament en l’espai amb unes coordenades geogràfiques. En la pràctica, es tractava de protegir un hàbitat geogràficament delimitat, i el resultat pràctic era un espai protegit, tot i que jurídicament no fóra exactament el mateix que un Espai Natural Protegit d’acord a la Llei 4/1989. L’avantatge més important era un estalvi considerable de temps i procediments intermedis en la tramesa i, en estar inicialment previstos només per a terrenys públics, no calia que la Generalitat tinguera capacitat expropiadora, ni de tempteig i retracte sobre les transmissions patrimonials, donat que no anaven a canviar de mans en cap moment.

En desenvolupar-se aquest disseny inicial de la figura jurídica, al Servei de Vida Silvestre es van rebre visites de persones i entitats que, fora de la idea preconcebuda de la mancança d’interès dels propietaris privats per la conservació, volien que els seus terrenys foren protegits per tal d’oferir a la societat i a les generacions futures els seus béns naturals. L’única condició per rebre aquell oferiment era que l’administració no poguera expropiar els seus terrenys, tema que ja estava resolt amb la mateixa proposta tècnic-jurídica indicada anteriorment.  Sempre que fóra possible, les persones propietàries desitjaven rebre una compensació econòmica, però el més important no era fer-ho per la pèrdua de drets sobre la propietat, sinó per tal de dur endavant les seues propostes de millora mediambiental dels terrenys, incloent-ne la gestió de la vegetació sempre que fóra favorable per a les espècies botàniques a protegir, l’adequació ecoeducativa, etc.

05 requena

La participació de propietaris privats i ajuntaments en l'elaboració del decret 217/1994 fou especialment activa a la comarca de la Plana de Requena-Utiel, on més endavant es va constituir l'associació Espacios para la Vida, formada per propietaris de MRF. A la foto, cartell de l'associació, a la MRF Lavajo del Jaral, propietat de l'ajuntament de Sinarcas.

 

Sobre un altra matèria crítica, la superfície de les microreserves, es van fer consultes a diversos equips especialistes en geografia física, deduint que podia establir-se un màxim proporcional a la mitjana de superfície de la tessel·la de propietat forestal valenciana, molt menuda si es compara amb altres zones mediterrànies espanyoles. Es va plantejar aleshores una superfície de 20 hectàrees, tot i que de fet, les que havien estat proposades als estudis dels equips botànics eren molt inferiors, al voltant d’1 a 2 hectàrees.

Un altre punt a considerar era el grau de permissió de les activitats, i en aquest punt semblava clar que, lluny dels termes en que es parlava de ‘reserves’ en aquell moment en Espanya –el concepte usat era el de reserves integrals, on no es pot fer cap activitat llevat de la recerca científica–, calia acostar-se al més habitual a nivell internacional, on les reserves són zones manejades per a la conservació. A més a més, calia considerar que la majoria de les espècies endèmiques valencianes són heliòfiles, pel que depenen sovint del maneig tradicional mitjançant la ramaderia i l’activitat forestal i desapareixerien ràpidament del paisatge si s’abandonaven eixos usos.

06 cartell cap antoni

Les microreserves es van dissenyar com a llocs per a la conservació de la flora singular valenciana, incloent-ne aleshores la possibilitat d'usos educatius. A la imatge, cartell informatiu sobre la importància de la flora de la MRF Cap de Sant Antoni, en juny de 2006.

 

La proposta finalment tramitada, en la primavera de 1994, es referia a terrenys de fins a 20 ha, amb una riquesa suficient de flora endèmica, rara o amenaçada, on restaven protegides només la flora i el substrat, i excloses les edificacions i vies de comunicació que hi haguera en el perímetre de protecció; les activitats tradicionals, inclosa la cinegètica, podien mantenir-se sempre que foren compatibles amb la conservació de les principals espècies considerades per a la declaració del lloc. A més, i com a element més ressenyable, cada microreserva de flora s’aprovaria per Ordre de la conselleria competent en matèria mediambiental –fent aleshores molt més àgil la declaració, sense haver de passar al Consell de la Generalitat– que inclouria unes directrius senzilles o pla de gestió per tal de guiar l’actuació de l’administració o dels propietaris de la finca. Podrien fer-se tant de microreserves de flora públiques com de privades, però a l’últim cas, tant de persones o d’ONG com d’ajuntaments per als terrenys no declarats monts d’utilitat pública, només es podrien arran de la seua petició.  

 

25 anys del Decret 218/1994

Finalment, el 17 d’octubre de 1994, el Govern Valencià va aprovar el Decret 218/1994, que establia la figura de protecció d’espècies anomenada Microreserva Vegetal. Tot i això, tant als senyals sobre el terreny com a tot tipus de document tècnic, el nom utilitzat fou el de Microreserva de Flora; és per això que, mitjançant el més recent Decret 70/2009 de 22 de maig, pel que es va crear i regular el Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades, es va modificar definitivament el nom de la figura jurídica, passant a dir-se amb la seua denominació actual. Just aquest any, 2019, es compleixen els 25 anys de la creació d’aquesta figura, tot i que per a la seua materialització encara hagueren de passar uns anys.

Fou en desembre de 1998 quan es declararen formalment les primeres microreserves de flora a la província de Castelló –concretament les illes Ferrera i Foradada a l’arxipèlag de Columbretes–, i en 1999, fa ara 20 anys, a les de València i Alacant.  Des d’aleshores fins ara la xarxa ha crescut i ja en són 304 microreserves valencianes legalment declarades, però aquesta part de la història de les nostres microreserves de flora és massa llarga per cabre en aquest article.

 

PER A AMPLIAR INFORMACIÓ:

LAGUNA, E., C. THANOS, C. FOURNARAKI, C. KADIS & M. BOU DAGHER KHARRAT. 2018. Plant micro-reserves in the Mediterranean area. VALDERRABANO, M., T. GIL, V. HEYWOOD & B. DE MONTMOLLIN (eds.): Conserving wild plants in the south and east Mediterranean region: 106-107. IUCN. Gland i Màlaga. 

KADIS, C., C. THANOS & E. LAGUNA (eds.). 2013. Plant micro-reserves: From theory to practice. Experiences gained from EU LIFE and other related projects. 194 pp. PlantNet CY Project Beneficiaries. Utopia Publishing. Atenes. 

LAGUNA, E. 2011. “Les microreserves valencianes de flora silvestre”. In GIRALT, J. (dir. ed.): Història Natural dels Països Catalans, Suplement Flora i Fauna: 156-157. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

LAGUNA, E., G. BALLESTER, V.I. DELTORO, C. FABREGAT, S. FOS, A. OLIVARES, J.E. OLTRA, J. PÉREZ-BOTELLA, P. PÉREZ-ROVIRA & L. SERRA. 2010. “La red valenciana de microrreservas de flora: Síntesis de 20 años de experiencia”. In GIMÉNEZ, P., J.A. MARCO, E. MATARREDONA, A. PADILLA & A. SÁNCHEZ (eds.): Biogeografía. Una ciencia para la conservación del medio: 265-272. Universitat d’Alacant. Alacant.

LAGUNA, E. 2008. ”La conservación de la Biodiversidad aplicada a pequeña escala: La red valenciana de microrreservas de flora”. In GRISOLÍA, S. (coord.): “Biodiversidad”: 249-263. Presidència de la Generalitat Valenciana – Fundació Premis Jaime I. València.

LAGUNA, E. 2007. The network of plant microreseves, consolidated experience from the Valencian Community (Spain). Ensconews 2: 12-13.

LAGUNA, E. 2005. Microrreservas, conservación ‘in situ’ y planes de recuperación de flora amenazada. Recursos Rurais, 2: 81-90.

LAGUNA, E. 2004. The plant micro-reserve initiative in the Valencian Community (Spain) and its use to conserve populations of crop wild relatives. Crop Wild Relative, 2: 10-13.

LAGUNA, E. 2002. La red valenciana de microrreservas vegetales. Boletín de la Sección del Estado Español de Europarc, 13: 24-28.

LAGUNA, E., G. BALLESTER, C. FABREGAT, A. OLIVARES, L. SERRA, V. DELTORO, J.PÉREZ-BOTELLA, P. PÉREZ-ROVIRA & J. RANZ. 2001. Plant micro-reserves: a new model of micro protected areas, Spain. Re-Introduction News 20: 19-21.

LAGUNA, E. 2001.The micro-reserves as a tool for conservation of threatened plants in Europe. 119 pp. Nature & Environment series nº 121. Council of Europe. Estrasburg.

LAGUNA, E. 1995. Microrreservas de flora: un nuevo modelo de conservación en la Comunidad Valenciana. Quercus 118: 22-26

 

Emili Laguna

Cap de Protecció de Recursos Naturals. CIEF - Servei de Vida Silvestre (Generalitat Valenciana)

Botànic les 24 hores del dia, treballa intensament al camp de la conservació en diferents iniciatives. Expert en flora silvestre rara, endèmica i amenaçada, i promotor de les microreserves de flora.