L’albufera, història d'una complicitat

Llac de l'Albufera. València Llac de l'Albufera. València

El Botànic acull, els pròxims 25 i 26 de novembre, el simposi El Parc Natural de l’Albufera, ara, per a commemorar els 30 anys de la declaració del parc i parlar de la seua situació actual. Repassem amb diferents i riques anècdotes algunes parts de la seua història per a conèixer-la una mica millor i pensar bé el seu homenatge.

Fa quasi quinze anys, en una trobada casual, vaig felicitar a Vicente Fullana pel seu nomenament com a President de la Junta Rectora de l’Albufera. Vaig bromejar amb la caiguda en picat de la seua carrera, després dels seus incomptables càrrecs rellevants en allò públic, per a acabar en eixe, no remunerat i al que tan poca atenció es presta.

 

Home i Natura, lluites, treva i aliances

Valencià com jo, em va dir que, per contra, li agradaria, abans de morir, fer tot el que estiguera en la seua mà per a salvar l’Albufera, i que eixa seria la seua millor remuneració: haver-se sentit útil en eixe repte. Li vaig prometre agafar el repte i mesos després teníem en marxa l'estudi més ambiciós que fins llavors el Ministeri de Medi ambient hi havia mai dedicat específicament al Medi ambient. Paradoxal?

 

02J46293

 

En 202 toms va quedar l’estudi tres anys després, ple d'inventaris de dades, càlculs, models hidràulics, químics i biològics. D'aqueixos milers de pàgines, la que recorde amb més orgull és la del pròleg que vaig haver de fer per a la compilació de poemes de Ibn Jafaya, el poeta valencià del s. XI, que va constituir el tom “n més un”, el que vam triar com a colofó a l'estudi.

 

“... a brisa s ́esgolava
sobre les aigües de l ́Albufera;
les flors de taronger, com argent florien,
i l ́ocas fluïa, dorat, en l ́horiso..”

 

Quan la Comissió Europea encara no havia pregonat la imperiosa necessitat de la participació de la societat civil en els projectes, malgrat el compromís de l'Agenda 21 de Rio 1992, vam comprendre la necessitat de generar una proposta consensuada pel màxim de posicions, sensibilitats, experiències i disciplines, totes de la societat valenciana. La participació va ser un fre al principi, trobant barreres, posicions irreconciliables, algunes inconfessables, contradiccions i posicions confuses que van semblar impossibilitar l'avanç.

 

Però alguna cigonya de l’Albufera va engendrar i va donar a llum a una idea mare: el consens de que la nostra meta seria recuperar una nova realitat en l’Albufera amb la qualitat ecològica que gaudia en els anys 60. El per què serà, segur, objecte d'un article específic, em compromet a açò. Va ser un debat de persones, no el resultat tècnic d'un estudi o l'aplicació d'una doctrina pensada i acadèmica. Tant la visió dels nostres ancestres musulmans sobre el Xúquer i l’Albufera, com la dels nostres coetanis en aqueixos comitès d'experts heterogenis, han sigut per a mi els principals pilars per a la comprensió del repte i tots dos descansen sobre la dicotomia home-natura.


Una breu història, o no tan breu.

Ja ho sabia, dirà el lector. Però per si de cas, recordem què és eixa llacuna que tenim al costat de la ciutat de València, que queda abraçada i compartida per dos rius, Túria i Xúquer, els efluvis dels quals penetren en ella i que formen un triangle amorós, com tots, plens de disputes, rancors, traïcions, però també de plaers.

 

02B42068

Conreu d'arròs

 

Romans i àrabs van desenvolupar regadius al seu al voltant, deixant evolucionar aqueixa “al-buhayra” o mar menor, en àrab. La badia salada poc profunda anava rebent sediments dels barrancs veïns, omplint lentament el seu fons, mentre els corrents marins anaven creant la restinga que l'aïllava del mar amb bàrbares arenes, procedents, com no, del nord. Les seues aigües succintes i salades van constituir l'ecosistema que van enyorar i van cantar Ibn Jafaya pel sud i Al-Russafí pel nord fa mil anys.

 

Ens donava abundant pesca i accés navegable als pobles al seu al voltant, a Balansiya inclosa al costat del palau d'estiu del rei moro, que imitava al jardí del Califa de Damasc i del que va prendre el nom de el “Russaf”, en l'actual Russafa. Va ser després de l'ampliació de la Sèquia Real del Xúquer cap al nord, ja en època cristiana, quan els sobrants dels regadius van començar a alimentar la llacuna salada amb aigua, ara dolça, del Xúquer. La colonització agrícola del seu perímetre no va ser fàcil abans de tancar-se definitivament la restinga i regular-se l'eixida al mar en les goles mitjançant comportes, donant lloc a un llac d'aigua dolça, dòcil amb les pràctiques agrícoles i l'extensió de l'arrossar. La pesca va canviar a la d'aigua dolça, la flora va fer el mateix, les aus van trobar un altre ecosistema diferent i potser van canviar d'hàbits, de trajectes en els seus viatges a l'Àfrica, unes altres la van triar per a criar... i va nàixer un altre ecosistema. Bell sens dubte, valuós també, com el seu antecessor, però artificial.

 

Les terres van deixar de rebre sal i la colonització es va accelerar en temps d'aquella Espanya paupèrrima que perdia les seues colònies. El tio Paloma i els seus paisans van guanyar arrossar a la jove llacuna que lluïa bella però que va quedar nua en la seua bellesa. El manglar que la vestia va donar pas al camp de cultiu que es va fer amo fins a de la seua riba, alimentant als valencians i als qui van voler comprar el seu producte estavella: l'arròs de la paella valenciana.

 

b98eb4e6d4e5af022817653939abd5f0 M

Agrons que planten lliris

 

Però el Túria va sorprendre a la Balansiya cristiana que havia demolit la seua muralla, aquella que durant segles la protegia de riuades més que d'exèrcits. L'última gran inundació del 57, que va cobrir tota la ciutat menys el barri on es va situar el temple romà, la mesquita i la catedral, va posar sobre la taula diverses opcions per a traure al riu de la ciutat amb qui havia conviscut més de vint segles. La solució sud va ser la triada; era la que menys anava a molestar al desenvolupament urbanístic i econòmic de la ciutat. L'Horta Nord era més rica, oferia millors condicions per a construir, amb sòls més ferms, sense aiguamolls insalubres amb sòls de torba com el fangal del sud, aquell sense futur, l’Albufera.

 

Però l'home no sap predir el seu propi comportament. El nou llit, amb les seues autopistes, va facilitar l'accés i el ràpid desenvolupament urbà i industrial de l’horta Sud, en detriment de la seua germana del nord. Van vindre emigrants de les conques altes del Túria i del Xúquer i la van poblar a un ritme vertiginós, unint des de Sedaví fins a Silla en un únic conglomerat urbà. Abocaments domèstics i industrials augmentaven més ràpid que s'arbitrava el sanejament necessari. Va fallar el pronòstic i València va créixer cap al sud. L’Albufera va ser enverinant-se en aqueixos primers anys 70 i va entrar en coma sobtadament en 1973. Va morir el seu zooplàncton i es va convertir en un llac tròfic, moribund.

 

0345422ddcb43c580d78147360d8e84a M

Un oasi enmig de l'Albufera. Imatge del Facebook de El Tancat de la Pipa

 

No va ser una mala notícia. Als qui sou més joves us sorprendrà que fins a primers dels 80 es potenciava la dessecació d'aiguamolls mitjançant programes del IRYDA, zones detestables, origen de molèsties, però també de malalties. En el segle XX hi havia paludisme (malària) a València i l'any 1973 la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va engegar el pla CLOCOL de lluita contra el còlera, sí el còlera, a València. Recorde la meua visita d'estudi a les obres de dessecació de la marjal de Pego-Oliva que orgullosos ens van mostrar.

 

Poca atenció va merèixer la nostra llacuna malalta, excepte la d'algun intel·lectual aïllat sense audiència. Va haver de canviar la societat, l'home, perquè ja en 1986, es reconegueren els seus mèrits per a ser Parc Natural, fet que celebrem enguany. Les patides aus que la visitaven van reclamar igualment el seu títol com a aiguamoll RAMSAR tres anys després. Els dos títols i algun més posterior (ZEPA, LIC,..), li van donar noblesa però no li van donar realment fortuna, almenys de forma immediata.

 

L'home l'havia creat tal com és, l'home l'havia enverinat, l'havia oblidat, però en aquell temps hi havia seguit pescant, conreant, regulant el seu nivell, visitant-la els caps de setmana, situant auto cines, discoteques, hotels, apartaments, restaurants, mentre algun despistat la navegava amb barca de perxa veient divertit com les carpes saltaven al seu pas creient una salutació alegre el que era un desesperat salt cercant en l'atmosfera l'oxigen que ja no trobaven en aqueixa aigua verda i opaca. D'aquell “coma” calia traure-la, era el nostre repte, ja en el segle XXI, tres-cents anys després d'haver-la sotmès i recreat.

 

El repte

És hora de celebrar el títol de Parc Natural. Va caldre esperar a un govern valencià per a açò. Trenta anys amb la copa en la vitrina, però l’Albufera segueix en la UCI. Alguna notícia d'una efímera transparència o l'aparició d'una mica de vegetació macròfita ens exalta. Eureka! Com quan el malalt de la UVI mou una parpella. No està tot perdut, el tractament va per bon camí. La veurem prompte en reanimació? I para quan d'alta?

 

02J46423

 

Quan el meu gran amic Miguel Mondría i jo mateix redactem les “Bases per a la rehabilitació de l’Albufera” no preteníem gravar unes taules de pedra per sempre amb els manaments a seguir per tots els agents involucrats. Era un principi i amb açò ens conformàvem. Han passat dotze anys i s'han seguit algunes de les seues principals propostes, s'ha conscienciat l'administració, va arribar la directiva marc europea, però falta tant per fer!


Pescadors i agricultors tradicionals, caçadors, zones urbanes i indústries a l'oest i interessos turístics a l'est, demandes d'aigua llunyanes dels rius, pressupostos per a sanejament limitats, necessitats creixents de transport, un puixant port veí i la pròpia ciutat de València l'ofeguen. Mentre, administracions locals, autonòmiques, nacionals, col·lectius ciutadans, ONGs i regants, cadascun amb la seua pròpia visió, tira de la corda en una direcció.

 

2016 06 30 Albufera 014

 

Quina direcció serà la correcta? Depèn on vulguem anar i per on volem arribar. És hora de recapitular i posar de nou les preguntes sobre la taula. Fa dotze anys vam consensuar unes bases de partida. S'ha recorregut un camí, no estem en el mateix lloc. Alguns símptomes fan que tal volta puguem ser optimistes.

 

En el seu 30 aniversari, aquell Parc Natural, que va ser artificial, ens convoca als valencians a discutir, confrontar idees, valorar propostes i sobretot establir les preguntes que ha de respondre cadascuna de les institucions involucrades en la presa de decisions, ja siguen aïllades o conjuntes. Quin urbanisme és compatible amb la sostenibilitat del parc? Com hem d'adaptar les infraestructures? Quina qualitat de les aigües que entren al llac cal aconseguir? Quanta aigua necessita i d'on? Com ajudar a recuperar la biodiversitat? Quines pràctiques agrícoles, pesqueres i cinegètiques són sostenibles? Quins usos comprometen el seu futur? Són moltes les incògnites i molt el treball per fer.

 

agenda 1241

Simposi el parc natural de l'Albufera, ara

 

Una oportunitat única d'expressar-se com a valencià interessat a cuidar aquest paradís semi urbà que ens van donar els nostres avantpassats, és participar en el Simposi PNA2016 de forma activa, creativa i responsable. Serà en el Botànic molt prompte, el 25 i 26 de novembre.

 

Mentre, alguna geneta temorosa, una garsa real i un samaruc, i per què no els nostres fills?, creuaran els dits perquè siguem capaços de posar-nos d'acord per a ajudar a la natura a recuperar les condicions en què van viure els seus avis en un entorn que ells no han pogut conèixer. Encara.

 

Enrique Cifres, Doctor Enginyer, valencià i compromès amb l’Albufera

Enrique Cifres

Doctor enginyer, professor d'Enginyeria Hidràulica i Medi Ambient. Va dirigir el projecte Estudi per al desenvolupament sostenible de l'Albufera de València.
Aficionat a la música, filòsof ignorat i endevinador de futur, tot i que no encerte ni un! Des de la finestra de la cambra en el qual vaig néixer veia tots els dies l'hivernacle del botànic. Quart d'Espanya de Karate en 1978, membre de la Tuna de la UPV i quasi-fundador del Grup d'Espeleologia del Centre Excursionista de València