El valor del tresor setabense (II)

La vall d'Alcoi La vall d'Alcoi Imatge de Raul Soler. Font:FlickR

Encara no hem acabat la nostra excursió! Continuem explorant la flora del sector Setabense? Vols conèixer els dos últims subsectors més meridionals? Seguint amb la línia temàtica encetada en l’anterior i primera entrega geobotànica sobre el concepte de sector Setabense, és moment de completar el nostre viatge botànic, explorant l’admirada biodiversitat que amaguen racons valencians tan familiars i emblemàtics com la vall d’Aiora, les serres alacantines i l’Alt Vinalopó.

Son diversos els estudis botànics recalcant que la importància del sector Setabense es deu a l’existència d’aquest essencial subsector litoral-sublitoral. Per què? Tal vegada per la seua vitalitat floral, la seua diversitat orogràfica, la seua independència climàtica...Inclou la major part de les serres interiors prebètiques (muntanyes diàniques) alçant-se a la meitat sud de la província de València i la meitat nord de la d’Alacant. De segur que les coneixes! Si et dic Mariola o Puig Campana?

 

Subsector Alcoià-Diànic, confluència bètica i llevantina

Son territoris que van del termo al supramediterrani (associat al límit dels 1.000 m d’altitud). Formació puntualment de sols neutres i àcids donant lloc a puntuals sureres (Quercus suber) al Buixcarró, però sobretot abundància de sòls de naturalesa calcària. I es que els sòls evolucionen baix altes temperatures estivals i torrencials pluges tardorenques provocant la ràpida dissolució de les calcàries i acumulació de les argiles, donant pas als típics òxids de ferro de les terres rosses. 

 

Foto 10.1

Panoràmica de la costa mediterrània a 1500 m i des d’una de les serres diàniques per excèl·lència del subsector: l’Aitana. Aquesta es coneguda per ser el sostre alacantí i el bressol de joies endèmiques. Imatge de Jesús Alenda. Font: FlickR

 

Al llarg de milions d’anys, aquestes serres diàniques foren la meta de moltes vies de migració i dispersió de llavors, fugint de les adverses glaciacions europees i convertit així el subsector en un refugi càlid i endèmic al sud del continent europeu. A més, l’existència de relacions florístiques comunes amb altres territoris bètics del sud-est ibèric com les serres de Cazorla o amb l’arxipèlag balear amb una història geològica semblant en ambdós llocs.

 

Foto 11

Podem localitzar idèntiques plantes rupícoles de litoral a ambdós costats del mediterrani: als penya-segats i caps de la costa del nord d’Alacant i a les costes d’Eivissa. Imatge de Krzysztof Belczyński. Font: FlickR

 

Ara es moment de dividir el recorregut pel subsector Diànic-Alcoià en tres blocs segons del pis bioclimàtic, ja que la vegetació variarà en funció de la latitud, ascendint des de les costes fins als alts cims muntanyosos. Comencem!


El bioclimàtic termomediterrani associat a àrees litorals li corresponen masses forestals de carrascars (Quercus rotundifolia) però desafortunadament els coscollars els han substituït (Quercus coccifera), com ocorre en gran part del sector. No obstant això, la catifa carbonatada formada per herbes i matollars colorits i aromàtics és molt diversa i peculiar; sent l’amagatall dels tresors endèmics del sector Setabense. Destaquem el gènere de les sajolides (Micromeria inodora). A les muntanyes més litorals de la comarca de La Safor i La Marina, i entapissant carrascars xeròfils i matollars; predomina l’argelagó (Genista hispanica) junt a la botja groga (Anthyllis onobrychioides). I si busquem les terres rosses d’aquest pis, creix l’espígol (Lavandula dentata) i l’estepa crespa (Cistus crispus).

 

Foto 12

El coscollar termomediterrani és habitual a les vessants de solana de les serres litorals de la Safor com les rodalies del Buixcarró, de Vernissa o del Mondúver. I es que aquesta espècie suporta la sequera estival junt al llentiscle (Pistacia lentiscus), l’arçot (Rhamnus lycioides) o l’emblemàtic margalló (Chamaerops humilis). Imatge de Tomás Royo. Font: FlickR

 

Els espartals secs presidits per l’espart (Stipa tenacissima) junt a la campanera valenciana (Convolvulus valentinus), apareixen com a formacions vegetals permanents en racons amb molta pendent i orientats al sol. Als talls de roquissars calcaris creixen la ferradura de cingle (Hippocrepis valentina) o la roseta de penya (Scabiosa saxatilis), junt a distints elements i endemismes d’influència diànica-balear. Es més, als penya-segats termomediterranis del nord d’Alacant posseeixen comunitats exclusives com a la micro-reserva de flora de la Illa Mitjana, situada prop de la Serra Gelada.

 

I es que com ocorre al llarg del nord de la costa alacantina, les formes agrestes amb irregulars penya-segats dona lloc a diverses cales, coves i illots. Evident absència de sòl, als talls dels roquissars trobem comunitats vegetals marítimes adaptades a les intenses ratxes carregades de sal: la ungla de gat (Sedum sediforme subsp. dianium), el ravanell (Diplotaxis ibicensis) o el fenoll marí (Crithmum maritimum), entre altres.

 

Foto 13

El cap de la Nau junt al de Sant Antoni al sud del golf de València (Dènia-Xàbia) són els principals monuments orogràfics de la costa valenciana. Imatge de Adrian Scottow. Font: FlickR

Foto 14

Panoràmica de la comarca natural de la Vall d’Albaida (futur hipervincle) des de l’Ombria de la Serra del Benicadell. Sent una extensa vall solcada per rius i barrancs rodejats de serres, s’estableix majoritàriament al pis mesomediterrani (400 metres). Sobre el mantell de margues blanques, és un dels cors agrícoles, de cultiu de secà del subsector. Imatge de Jose Aparici

 

Deixant la franja més costera del subsector, ens traslladem a l’interior de València i Alacant; en concret, a les comarques naturals de la Vall d’Albaida, el Comptat o l’Alcoià. Aquesta vegada parlem d’un pis bioclimàtic superior, el mesomediterrani. En aquests territoris la vegetació està representada per l’habitual carrascar i el monopoli reforestat de pinars (Pinus halepensis) ric en elements florals de sotabosc típics del pis. A les terres rosses, es mostren matollars pobres en espècies amb formacions dominades per l’argelaga (Ulex parviflorus) i alguns endemismes com el ja citat rabet de gat (Sideritis dianica) o per la botja rosa (Ononis rentonarensis).

 

La parada obligatòria és en els predominants roquissars o replanells terrígens del subsector. I es que recullen gran quantitat d’endemismes únics a la nostra península i a les illes Pitiüses, com per exemple: la rogeta de penya (Saxifraga cossoniana). Estem parlant de l’últim pis tèrmic del subsector Alcoià-Diànic: el supramediterrani, exclusiu de les altituds que superen els 800-900 metres. Per tant, el trobem molt ben representat a la serra d’Aitana o als parcs naturals de Mariola i al carrascar alcoià de la Font Roja, sent una hàbitats únics al sector Setabense.

 

Supramediterrani setabense equival a boscos lligats a sols pedregosos, als peus de parets calcàries verticals i presidits per freixes (Fraxinus ornus) i roures valencians (Quercetus faginea). A més domini poc dens d’altres caducifolis com l’auró (Acer granatense) o la moixera vera (Sorbus aria), i acompanyats d’espècies arbòries molt exigents en qüestió d’ombra i humitat ambiental com la moixera de pastor (Sorbus torminalis) o el pudio (Rhamus alpina). En aquestes vessants de muntanya mediterrània, també trobem arbusts de la família de les Rosàcies com l’arç blanc (Crataegus monogyna) junt a la vinagrera (Berberis hispanica).

 

Foto 15

Panoràmica de la cara meridional del massís de la Mariola al fons i la Foia d’Alcoi des de l’ombria del Parc Natural del carrascar alcoià de la Font Roja. Exemple model de pis supramediterrani al sector Setabense. Imatge de Raul Soler. Font: FlickR

Foto 16

Fruit del teix comú (Taxus baccata). Aquest creix en alts barrancs d’ombria, abrigats per pendents humides i boiroses en una de les serres valencianes més extenses i descrites pel botànic Cavanilles: la Mariola. Imatge de Frank Van Hevel. Font: FlickR

 

La maragda del tresor vegetal que ofereix el sector Setabense, és troba en aquest subsector diànic: la micro-reserva de teixeres (Taxus baccata) a l’ombria d’Agres, al Parc Natural de la Serra de Mariola. Vorejant el penó del Montcabrer i entre els 1.200-1.400 metres, habiten una desena d’exemplars d’obscures coníferes en bon estat de conservació. Son els teixos més meridionals del continent europeu i no passen desapercebuts entre el bosc mediterrani present en eixes altituds (cirer de pastor, coixí de monja, freixes...).

 

En les adverses planures calcícoles dels cims i a les pendents de graves solejades, habiten pastures formades pel gènere Festuca. En canvi, si sobrevolem l’ombria dels mateixos cims del subsector, veurem un mosaic de taques circulars i composades per l’autòcton eriçó (Erinacea anthyllis) o la relíquia sàlvia de Mariola (Salvia mariolensis). Per exemple, a les fissures dels roquissars del Puig Campana o Aitana, germina Jasione foliosa o tot un espectacle botànic visual quan la vivaç herba corona del rei (Saxifraga longifolia var. aitanica) entra en període de floració estival.

 

Foto 17

Erinacea anthyllis forma arbustos en forma de coixenet i si els observes, es que has superat una ruta senderista de dificultat màxima! Imatge de Por los caminos de Málaga. Font:FlickR

Foto 18

Els famosos conillets blancs a la serra del Buixcarró (Antirrhinum valentinum) és un exemple vegetal distintiu del subsector Alcoià-Diànic. Imatge de carlesjbox. Font:FlickR

 

Sent habitual ja de cada subsector, creixen centenars d’espècies diferencials i aporten la major riquesa taxonòmica al sector Setabense. Destaquem tàxons emblemàtics com les llunetes (Biscutella montana), l’arenària (Arenaria valentina), el tovisco de muntanya (Daphne oleoides subsp. hispanica), l’espígol (Lavandula dentata), el ginebre comú (Juniperus communis), l’aranyó (Prunus spinosa), l’esclafidora major del Penyal d’Ifac, Calp (Silene hifacensis) o la sàlvia (Salvia lavandulifolia), entre altres.

 

Molt prompte conclourem la trilogia setabense amb un recorregut per Aiora i Villena. Fins prompte!

José Aparici

Estudiant de Grau de Biologia a la UV
Col·labore al Banc de Germoplasma i al Gabinet de Comuniació i Cultura del Jardí Botànic i amb l'associació Autisme Infantil. Em fixe en excés amb les matrícules dels cotxes, admire la capil·laritat hídrica dels arbres monumentals i mai he entés la llei d'Hondt.