Espores - José Aparici
José Aparici

José Aparici

Graduat en Ciències Biològiques per la UV i alumne de màster d'Ecologia Avançada
He aprés i he crescut en diversos departaments del Jardí Botànic, entre altres institucions públiques. Em fascina el voluntariat mediambiental, la psicologia, la història, la natació i, entre nosaltres, em sorprén com ascendeix l'aigua per capil·laritat al llarg de troncs monumentals.
 

Us contàvem en l’article Art als Moros! un projecte que relaciona art, educació i la degradació dels espais naturals, concretament dels espais humits. En aquesta segona entrega vos presentem en profunditat el procés que s’ha seguit, els recursos emprats i alguns dels resultats, entre ells la proposta d’un mural artístic divulgatiu al temps que reivindicatiu.

Un interessant projecte a la Marjal dels Moros vol relacionar l’art, l’educació ambiental, i l’empobriment del nostre entorn natural. Descobreix què ha afectat tant a la Marjal i com fer-ho visible a través de l’alumnat d’un curs molt complet en el que estudiar un problema local i mostrar-lo a través de les arts plàstiques. Vos ho contem tot en aquest article que tindrà una segona part.

Jose continua en aquesta segona entrega relacionant el conte de la bella dorment amb la dormició d’unes plantes halòfites i la tasca del Banc de Llavors del Jardí Botànic per despertar-les. Es tracta d’exemplars de Mesembryanthemum nodiflorum, i en aquesta part descobrirem com acaba la història.

Com el conte de la bella dorment, hi havia una vegada, en un hàbitat on el sòl era i és un mantell de cristalls de sal, una herba gelada adora viure rodejada de sodi, és halòfita. Posseïa unes llavors que presentaven una plaent dormició i no es despertaven, no germinaven. No estaven mortes, ni tampoc vives. No disposàvem del bes del príncep, però sí de la maquinària del Banc de Germoplasma del Jardí Botànic de la UV, disposada a traure-les d’una profunda, llarga “son”. Aquesta és la primera part de la història que José Aparici ens conta en Revista Espores.

Hi ha un riu rogenc associat a la mineria que té unes característiques molt especials fruit de la seua acidesa. Un microbiòleg fixà en ell la seua atenció i descobrí que les seues particularitats provenien d’aqüífers subterranis, i que és un dels millors anàlegs geoquímics terrestres de Mart. Descobreix a espores aquesta història que sembla més bé d’un altre planeta.

Posat que sempre parlem dels beneficis de gaudir de la natura i amb motiu del Dia Internacional dels Desastres, hui fem un canvi de perpectiva i parlem dels perills naturals que amaguen les nostres terres. Inundacions, llevantades, terratrèmols, tempestes... Aprèn sobre els perills de la nostra natura més propera. Però sense espantar-te!

El desert del Sàhara és el més càlid del planeta i el tercer més gran després del de l’Antàrtida i el de l’Àrtic. Efectivament, els pols també son deserts. Tot i que, fa 11 mil anys, la Terra acabava d’eixir de la última edat de gel i estava sotmesa a una nova època interglacial denominada Holocè; geòlegs i arqueòlegs han verificat que el Sàhara era per aquella època molt més verd, humit i habitable que el que coneixem ara per ara. Saps els motius?

Volem retre un peculiar homenatge a les Biblioteques de la Universitat de València per tots aquells serveis que ens ofereixen i que part de la comunitat universitària sols recorda com últim recurs. Si visites les biblioteques de la Universitat de València les vespres de les temudes èpoques d’exàmens comprovaràs l'autèntica dependència dels estudiants cap a quests centres. El repte per aconseguir un vital espai per intentar concentrar-se entre catifes d’apunts i en permís de les respectades màquines de refrescos i de cafè. Què seria dels estudiants sense aquests centres?

Taxus baccata és l'arbre de la vida per la seua extraordinària longevitat, arbre de la mort per la seua temuda toxicitat. I es que fins i tot, els antics pobles àsturs, celtes o germans del vell continent veneraven monumentals teixos als seus rituals perquè eren considerats tot símbol sagrat, degut als camins cap a l’eternitat. Es moment d’obrir finestres al passat i de deixar-se envoltar per la infinitat de curiositats que catapulten al teix a ser una autèntica joia botànica única, molt única.

Arribem a la última entrega de les memòries monogràfiques de la comarca de la Vall d’Albaida a la Veu del Jardí Botànic. Aquests dos últims itineraris abruptes finalitzen al sud de la comarca amb l’abric de la Serra de Mariola com a teló de fons i posseint els reclams naturals més concorreguts i turístics. Vols saber quins son? Acompanya’ns!

Pàgina 1 de 2