George Bentham, un jove anglès esdevé botànic (Pirineus, 1825)

George Bentham, un jove anglès esdevé botànic (Pirineus, 1825) Vessant nord de la serra del Cadí/ © Arxiu del Parc Natural del Cadí-Moixeró

El nom de George Bentham ens pot remetre als orígens de l’herbari de Kew, al qual va cedir vora 100.000 exemplars, o al sistema Bentham i Hooker, patró d’ordenació al s. XX de molts dels herbaris més importants. En aquest article, però, Joan Pedrol, que inicia la sèrie d’articles Viatges (de) botànics, ens transporta a l’expedició de Bentham als Pirineus, un viatge que convertiria a aquest jove anglès en un autèntic i rigorós botànic.

A començaments del segle XIX el coneixement botànic dels Pirineus ja tenia un nivell considerable. Les exploracions d'Antoine Gouan (1733-1821), l'abat Pourret (1754-1818) i A.P. de Candolle (1778-1841), a més dels treballs del baró de Lapeyrouse (1744-1818) i la seva xarxa de col·laboradors, permetien formar-se una bona idea de la flora pirinenca. A més, el catàleg de Lapeyrouse, l'Histoire abrégée... de 1813, malgrat els nombrosos errors, ja havia estat corregit en el darrer volum de la tercera edició de la Flore Française per De Candolle. Però alhora, els Pirineus eren unes muntanyes prou extenses com per poder-hi fer noves descobertes. Així, no és estrany que els passos d'un jove anglès, resident a Montpeller, i que feia pocs anys que s’interessava per la botànica s'hi encaminessin.

George Bentham (1800-1884) és un dels botànics més importants del segle XIX i la seva influència arriba quasi a les acaballes del XX. Era de família benestant –el pare era militar i enginyer naval i l’oncle, Jeremy Bentham, el famós filòsof i jurista–, educat a casa pels seus pares, en bona part autodidacta, amb interessos intel·lectuals molt amples –matemàtiques, teologia, filosofia, lògica...– i extraordinàriament dotat pels idiomes –es diu que als set anys ja parlava quatre llengües. La mare, Mary Sophia Bentham, tenia entre els seus múltiples interessos la botànica, que sembla ser va inculcar al fill. Amb 20 anys, quan la família resideix a Montpeller, George descobreix les claus dicotòmiques de la Flore Française de J.B. de Lamarck i A.P. de Candolle i l’atracció per la botànica ja no el va abandonar mai. Al començament sembla que el seu interès per les plantes era purament "mecànic", per tal de comprovar el funcionament de les claus, però ben aviat el seu objectiu va canviar a trobar l'ajustament dels diferents grups de plantes a l'ordre natural en què creia que estaven ordenades; tanmateix, cap al final de la seva vida sembla que va acceptar la teoria darwinista de l’evolució, encara que no es reflecteix en els seus escrits.

1 bentham cataleg

A l’esquerra, retrat de G. Bentham de jove. / Kew Gardens. A la dreta, coberta de Catalogue des plantes indigènes des Pyrénées et du Bas Languedoc. / Biblioteca Digital RJB.

 

L’any 1823 se'n va a Londres, estableix contacte amb els cercles botànics de la capital i prepara una expedició als Pirineus per al 1824, que finalment s'haurà d'ajornar per a l'estiu de 1825. Aquell any, en companyia de l'escocès George Arnott Walker-Arnott (1799-1868) –amb qui ja havia herboritzat el 1823 pels voltants de Montpeller– i dels francesos Esprit Requien (1788-1851) d’Avinyó i Urbain Audibert (1791-1846) de Tarascon –que hi van participar les primeres sis setmanes– recorren durant tres mesos els Pirineus orientals i centrals. Surten de Montpeller el 17 de maig i passen per Narbona, Perpinyà, la costa del Rosselló entre Cotlliure i Banyuls, i arriben fins a Barcelona, on estan quatre dies i herboritzen a Montjuïc i a Sarrià –i, amb gran pena, per no poder anar a Montserrat. Tornen a Perpinyà i continuen per Arles i Prats de Molló, i travessen pel Canigó fins a Prades, on es queden quatre dies. Des d’aquí els francesos tornen a casa. Ja sols, Bentham i Walker-Arnott continuen fins a Montlluís, on estableixen la base logística a la Cabanassa. Pugen per la vall d'Eina fins al coll de Núria, baixen al santuari i tornen a Montlluís. Continuen cap a la duana de Bourg-Madame i arriben a la Seu, on paren quatre dies i fan l'ascensió al Cadí. Després pugen cap a Andorra i pernocten a Sant Julià i a Andorra la Vella, des d’on ascendeixen al Port Negre i retornen a la capital. Continuen cap a Soldeu i surten d’Andorra pel port de Pimorent i tornen per la vall de Querol a Bourg-Madame i Montlluís. Des d’aquí segueixen la vall de l’Aude, pugen el port de Palheràs i continuen per Ax, Foix i Saint-Girons. Travessen les muntanyes de la Crabère fins a Melles, i continuen per Saint-Béat fins a Banhères, des d’on s’arriben fins a les valls de Benasc –baixen al poble– i d’Esquierry. Marxen cap a Bagnères de Bigorre, Tolosa i retornen a Montpeller el 19 d’agost.

Serra cadi vessant sud pncadi

Serra del Cadí. / © Arxiu del Parc Natural del Cadí-Moixeró.

 

Un dels motius confessos de la redacció del viatge és que serveixi per a futures expedicions botàniques pels Pirineus. De fet, a les pàgines finals dóna tota una sèrie de consells logístics –aprovisionaments de queviures i paper, guies, allotjaments, diners...– i recomana variacions sobre l’itinerari que ells havien fet. Malgrat tot, la lectura és amena i plena de descripcions variades, detalls i anècdotes dels territoris per on passen. Noticià les visites als principals botànics dels llocs per on van: el doctor Joan Francesc Bahí (1775-1841) a Barcelona, i els botànics francesos encara vius que havien ajudat Lapeyrouse: B. Xatart (1774-1846) de Prats de Molló, J. Coder (1778-1841) de Prada i Marchand fill, de Saint-Béat. Les peripècies també hi abunden: manca d'abastiment de queviures o d’allotjament, guies poc preparats, camins malmesos o directament inexistents, l’experiència de dormir una nit a Soldeu o la singular trobada amb el rector de Queralbs a la vall de Núria, de lectura molt recomanada. També és interessant la visió que dóna de Barcelona, la Seu o la vall d’Andorra –i en aquest cas també les disquisicions que fa sobre la idiosincràsia dels andorrans–, els controls duaners o algunes notícies sobre la recent Guerra de la Regència d'Urgell. La visió del territori que traspua és la d’un país segur pels viatgers –a la Seu hi ha encara un destacament francès, probablement una de les darreres guarnicions dels Cent Mil Fills de Sant Lluís– però amb grans diferències entre el nord i el sud pel que fa a desenvolupament i infraestructures.

En el viatge dels Pirineus van recol·lectar 32.000 mostres d’unes 1.200 espècies. El catàleg, la primera obra botànica de l’autor –amb les molses determinades per Walker-Arnott–, es va publicar l’octubre de l’any següent, i ja hi apareix el que seria un dels seus trets diferencials com a autor: no donar res per bo que no s’hagi comprovat prèviament, citant sempre les fonts i les localitats d’origen de les plantes. De fet, un altre dels objectius del viatge era confirmar la purga que A.P. de Candolle havia fet de l'obra de Lapeyrouse; per això, les facilitats que li donen Xatart, Coder i Marchand per estudiar els seus herbaris o les indicacions per anar fins a les localitats clàssiques són importants i molt agraïdes. Cal remarcar la primordial col·laboració del fill de Lapeyrouse, Isidore, que li dóna ple accés a l'herbari del seu pare per tal d'estudiar-lo.

Phragmites chrysantha pedrol

Arundo altissima [actualment es considera sinònim de Phragmites australis subsp. chrysantha], que Bentham va descriure del litoral del Rosselló. / J. Pedrol.

 

Pel que fa als Pirineus, aquesta obra de joventut representa el primer intent d'un catàleg exhaustiu d'un tros de la serralada. La rigorositat –mai va acceptar una cita aliena que no hagués comprovat personalment en camp o en herbari– i el gran prestigi que va adquirir l'autor amb el temps, va fer que molts dels botànics que s'hi van atansar més tard seguissin molt fidelment les seves recomanacions. En part per això, moltes valls pirinenques força interessants van restar durant molt de temps inexplorades botànicament.

Més tard, el 1833, George Bentham va heretar el patrimoni del pare i de l’oncle i això li va permetre dedicar-se quasi a temps complet a la botànica. L’any 1853 va cedir els prop de 100.000 exemplars del seu herbari als Royal Botanic Gardens de Kew on, juntament amb l’herbari de William Jackson Hooker (1785-1865), formen la base de l’herbari de Kew, avui dia un dels més grans del món, amb més de 7 milions de plecs. Aquell any s’integrà també en l’equip de Kew i començà a treballar-hi cinc dies a la setmana, fins a la seva mort. Encara que abans ja havia publicat monografies importants sobre diverses famílies, moltes d'elles com part del Prodromus... dels De Candolle, ara enllestirà obres cabdals: la primera flora d'una part de la Xina –Flora Hongkongensis (1861)–, la primera flora d'un continent –Flora Australiensis (1863-1878), més de 8.000 espècies en 7 volums– i, sobretot, Genera Plantarum (1862-1883), en col·laboració amb Joseph Dalton Hooker (1817-1911), on agrupa més de 97.000 espècies en uns 7.500 gèneres i 200 famílies i que representa el gran sistema de classificació natural de les plantes amb llavors, la culminació dels treballs de Jussieu i A.P. de Candolle. L'anomenat sistema de Bentham i Hooker ha estat el patró d'ordenació de molts dels herbaris més importants del món al llarg del segle XX. No menys de 4 gèneres de plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims creats per honorar-lo.

A l'herbari de Kew s'hi conserva encara l'exemplar que hi van collir d’Orchis globosa L. [actualment Traunsteinera globosa (L.) Rchb.]. L'espècie no hi ha estat retrobada des de llavors i representa l'únic testimoni de la presència d'aquesta orquídia als Pirineus. Jo, personalment, si cap a mitjans de juliol sóc a prop del port de Palheràs, procuro atansar-m'hi i donar un tomb. L’esperança de retrobar-la, malgrat tot, encara hi és!

2 traunsteinera globosa bentham 2

Plec original de Traunsteinera globosa recol·lectada per G. Bentham, conservat a l’herbari de Kew. / Flora Iberica . A la dreta, Traunsteinera globosa en estat silvestre. / Thomas Mathis (Wikimedia Commons).

Tot i que Bentham ja no va publicar cap obra més específicament pirinenca, sí que va tornar als Pirineus i va estar a la part dels Pirineus centrals on no havia arribat l’any 1825. Hi ha constància de què va visitar la vall d’Aussau l’any 1838, d’on va descriure Lithospermum gastonii, dedicat al pastor-botànic Pierrine Gaston-Sacaze (1797-1893), probablement el primer guia botànic dels Pirineus i de qui Bentham, al protòleg de dita planta, en diu: “[...] ubi detexit et cum cl. Benth. legit ingeniosus et indefessus pastor nomine Petr. Gaston.”.

George A. Walker-Arnott, per la seva banda, també va publicar, en anglès, el seu relat d'una part del viatge, encara que, malauradament, tan sols arriba fins a la sortida d'Andorra. Va aparèixer en la revista The Edinburgh New Philosophical Journal, per parts, entre els anys 1826 i 1829. El relat és més botànic, amb nombroses disquisicions sobre taxonomia, i ateny menys els detalls. Però aquest ja és un altre viatge (de) botànic!

 

George Bentham. Notice sur un voyage botanique fait dans les Pyrénées pendant l’été de 1825. p. 16-55. In: G. Bentham (1826). Catalogue des plantes indigènes des Pyrénées et du Bas Languedoc. Paris, chez Madame Huzard Imprimateur. 165 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB i a Gallica]

Primera edició del text per Edith Castells.

 

Joan Pedrol

Botànic. Professor titular de la Universitat de Lleida

Interessat en sistemàtica, taxonomia i corologia de plantes vasculars, però també en (re)descobrir els camins, vivències i paisatges que amants de la botànica han trepitjat abans.

FaLang translation system by Faboba