El Jardí Botànic de la Universitat de València: breu recorregut per l'evolució vegetal

El Jardí Botànic de la Universitat de València: breu recorregut per l'evolució vegetal J. Plumed

Quan es parla d'evolució, quasi sempre pensem en el món animal o en les persones però, òbviament, tots els organismes han evolucionat al llarg de la història del nostre planeta. Les plantes també. Carmen López ens proposa una forma molt senzilla de conèixer i entendre l'evolució vegetal: a través d'un passeig pel Jardí Botànic de la Universitat de València, situat en l'antic Hort de Tramoieres des de 1802. El Jardí Botànic ofereix una infinitat de recursos didàctics per a docents i alumnat que ens convida a aprofitar.

Històricament, els jardins botànics apareixen units a l'estudi de les plantes medicinals. Hui en dia són centres actius on conviuen les funcions investigadores amb les de divulgació científica i didàctiques. La recerca se centra en l'estudi i la conservació de la biodiversitat vegetal (col·lecció de plantes vives, herbari i banc de germoplasma). El Jardí Botànic de la Universitat de València ofereix al llarg de tot l'any una variada oferta d'activitats com, per exemple, itineraris guiats, tallers, cursos... I les visites escolars són tan sols una part dels visitants que s'acosten al Jardí Botànic. Alumnat de tots els nivells educatius utilitza el jardí com a recurs didàctic per a estudiar i conèixer in situ i en viu aspectes de la botànica, característiques, curiositats, adaptacions… i l'evolució de les plantes.

 

El Botànic de la Universitat

El Jardí Botànic de la Universitat de València està emplaçat en l'antic Hort de Tramoieres des de 1802. Amb els seus més de dos-cents anys d'història, ha viscut moments d'esplendor i de decadència. Ha estat dirigit per mèdics catedràtics de botànica com J. Pizcueta i, posteriorment, per catedràtics d'Història Natural, no mèdics ni botànics, com R. Cisternes, J. Arévalo Baca i E. Boscá. Sota la direcció de J. Arévalo Baca, el Jardí es va ampliar fins a ocupar l'espai actual. En la primera meitat del s. XX, sota la direcció F. Beltrán, catedràtic d'Història Natural, el Jardí va patir les conseqüències de la Guerra Civil i la riuada de 1957. A principis dels anys 60, I. Docavo, catedràtic d'Història Natural i entomòleg, va assumir la direcció. En aquest període es va reprendre l'activitat docent, perduda cap a finas del s. XIX quan la docència de la botànica es va traslladar a l'edifici central de la Universitat en el carrer de la Nau. Va ser en 1987, sota la direcció de Manuel Costa, catedràtic de botànica en la Facultat de Farmàcia, quan va començar la restauració a gran escala. El Jardí Botànic es va reobrir al públic en 1991 i, en 2000, es va inaugurar el nou edifici de recerca.


jardiuv PLUMED
Imatge del Jardí Botànic de la UV. / José Plumed

 

El Jardí Botànic de la Universitat de València ocupa actualment una superfície d'unes 4 hectàrees distribuïdes en diferents zones: plantes útils (hortícoles, medicinals, cítrics…), col·leccions sistemàtiques (escola botànica, orquídies, falgueres, palmeres i bromèlies), plantes amb adaptacions (mediterrànies, enfiladisses, desèrtiques, carnívores…) i col·leccions biogeogràfiques (endemismes mediterranis, flora macaronèsica i flora valenciana).

Si realitzem un recorregut al llarg d'aquestes àrees, podem estudiar les característiques de les plantes atenent a les seues característiques evolutives, de manera que l'alumnat ho podrà veure en viu. Una classe teòrica es converteix, d’aquesta manera, en un amè passeig que comença en l'hivernacle de falgueres i acaba en la “La carcassa”, la gran palmera datilera mascle (Phoenix dactylifera), amb els seus 25 metres d'altura i 27 braços.

 

planol carmen
Plànol del Jardí Botànic de la Universitat de València, modificat amb itinerari per C. López.

 

L'evolució de les plantes

Les primeres plantes que van colonitzar terra ferma, fa més de 400 Ma, van ser els briòfits (molses i hepàtiques). I comencem doncs, el nostre itinerari evolutiu per l'hivernacle de falgueres, on es poden veure també algunes espècies de molses (1).

Els briòfits són plantes que no presenten teixits conductors (per tant, no són plantes vasculars) i la seua reproducció sexual depèn de l'aigua. Actualment viuen en ambients humits, són molt senzilles i de talla xicoteta. Posseeixen rizoides, cauloides i fil·loides, és a dir, no presenten arrels, tiges i fulles vertaderes.

3briofitomusgo

Molses (1). 


Les plantes vasculars són aquelles que sí presenten teixits conductors per a distribuir els fluids: aigua i sals minerals, des de l'arrel als òrgans fotosintètics, i aigua amb els productes de la fotosíntesi, des dels òrgans fotosintètics cap a tota la planta. Fa uns 400 Ma van aparèixer les plantes vasculars sense llavors, els pteridòfits (falgueres, equisets i licopodis). En l'hivernacle de falgueres podem observar diferents espècies (2). Aquestes plantes, que també són d'ambients humits, són senzilles i sí tenen arrels, tiges i fulles. Les fulles, que s’anomenen frondes en les falgueres, tenen en el revers de la fulla (cara inferior) unes estructures anomenades sorus on es produeixen les espores.

Tant briofits com pteridòfits tenen un cicle reproductiu que alterna dues fases. En la fase esporòfit, presenten les estructures formadores d'espores, i en la fase gametòfit, presenten les estructures formadores de gàmetes. Aquest cicle es diu diplohaplonte i és típic de les plantes, encara que hi ha particularitats segons el tipus de planta (briòfit, pteridòfit o espermatofit).

3helechos
Hivernacle de falgueres (2). Detall del revés d’una fronda de falguera (Asplenium sp) que mostra sorus en forma de barra.

 

Fa 200 Ma, les plantes van començar a presentar un mecanisme d'adaptació a les noves condicions climàtiques. Apareixen les gimnospermes, on la fecundació per vent (anemòfila) donarà lloc a llavors, que en aquestes plantes estan desprotegides per l'absència de fruit. Tenen flors unisexuals: les femenines són cons de color verd que en moltes espècies es tornaran marrons i llenyosos (estròbils o pinyes) i les masculines que són menors i produeixen gran quantitat de pol·len. Les gimnospermes solen tenir un gran port arbori i llenyós. Aquest grup inclou les gimnospermes antigues i les modernes.

Continuant amb l'evolució, la segona i tercera parada és en els primers quadres de l'Escola Botànica (3, 4), on es troben un grup de plantes molt especials: les gimnospermes antigues. Es poden veure diferents exemplars de Cyca ssp. i el Ginkgo biloba (fòssils vivents). En aquests casos, hi ha exemplars mascle i exemplars femella, ja que són espècies dioiques.

4gimnoesperma antigua

Gimnospermes antigues: Cicas (Cyca ssp.) i Ginkgo (Ginkgo biloba).

 

Avançant cap a la zona central i final del Jardí Botànic, es troben les parades (5, 6, 7), en les quals es poden veure exemplars de gimnospermes modernes: coníferes, com són l’araucària, el xiprer o el pi. En les seues branques es troben. per separat. tant estructures femenines productores d'òvuls (pinyes) com masculines productores de pol·len. Aquestes espècies solen ser monoiques (els individus posseeixen, per tant, els òrgans reproductius masculins i femenins).

5 gimno moderna

Gimnospermes modernes: araucària (Araucaria bidwilli), xiprer (Cupressus sempervirens) i pi pinyoner (Pinus pinea).

 

Les plantes amb flor vertadera, fruit i llavors

Seguint el curs de l'evolució, fa uns 100 Ma van aparèixer les angiospermes: les plantes amb flor vertadera, amb fruit i llavors. En aquest gran grup, les llavors queden protegides dins dels fruits. Les flors amb totes les peces presenten un calze (format per sèpals) i una corol·la (formada per pètals) que constitueixen el periant. Els estams (òrgan masculí format per una antera i un filament) formen el androceu, i el pistil (òrgan femení format per un estigma, estil i ovari) forma el gineceu. Hi ha flors que presenten totes aquestes estructures i es diuen hermafrodites. Unes altres solament presenten estams, i unes altres només pistils i són, per tant, unisexuals.

La pol·linització és el procés mitjançant el qual el pol·len d'una flor arriba al pistil d'una altra diferent. Generalment, la realitzen animals (zoogamia), principalment insectes, encara que el transport també pot ser per vent (anemogamia) i fins i tot per aigua (hidrogamia). La disseminació de la llavor que es forma després de la fecundació dels òvuls pot realitzar-se per mitjà de sistemes propis (autocòria), per animals (zoocòria), vent (anemocòria) o també per l'aigua (hidrocòria). El grup de les plantes angiospermes es divideix en dicotiledònies i monocotiledònies.

 

6dico
Exemples d'angiospermes dicotiledònies: Punica granatum, Tipuanatipu, Quercus macrocarpa, Abutilion megapotamicum.

 

7monoc

Exemples d'angiospermes monocotiledònies: orquídies (diferents espècies).

 

Dos cotilèdons

Les plantes dicotiledònies es caracteritzen per presentar dues fulletes, anomenades cotilèdons, en l'embrió. La majoria són arbustos o arbres amb ramificacions i arrels pivotants. Les fulles solen tenir pecíol i nervis ramificats, els feixos vasculars es disposen radialment, i les flors tenen 4-5 pètals o múltiples d'aquests. Com a exemple d'aquest grup de plantes estan les parades següents en l'Escola Botànica (8, 9) en què l’alumnat pot apreciar l'envergadura de dos grans arbres: la carrasca i la zelcova del Caucas.

 

8dico arboles

Angiospermes dicotiledònies: carrasca (Quercus ilex sp rotundifolia) i zelcova del Caucas (Zelkova carpinifolia).

 

Un cotilèdon

D'altra banda, les monocotiledònies presenten una fulleta o cotilèdon en l'embrió. Solen ser herbàcies, amb arrels fasciculades i tija sense ramificacions. Les fulles no solen tenir pecíol i els nervis són paral·lels, els feixos vasculars estan dispersos i el nombre de pètals i sèpals és 3 o múltiple de 3.

En les parades següents (10, 11, 12), l'alumnat podrà observar la diversitat que presenten les espècies d'aquest gran grup així com les seues adaptacions i floracions espectaculars. L'última parada és en un exemplar especial de palmera datilera (14) anomenat “la carcassa”.

9monocotiledoneas
Platanera (Musa paradisiaca) i bambú (Bambusa sp.), bambú negre (Phyllostachys nigra), hivernacle de la Bassa i hivernacle de bromelies.

 

Al llarg de les parades que es fan en aquest itinerari evolutiu, els i les alumnes poden anar apreciant les característiques bàsiques de les plantes més representatives dels grans grups evolutius. Depenent de l'època de l'any, veuran algunes estructures reproductives, la fructificació, el canvi de color de les fulles, podran conèixer curiositats i usos de les diferents espècies així com els seus orígens, la parada hivernal o la floració.

Visitar els hivernacles amb les seues diferents constants ambientals, veure la biodiversitat de briofits i pteridofits (plantes poc conegudes malgrat ser ornamentals), observar d'a prop les estructures florals més espectaculars com les orquídies, etc., són una bona manera d'atraure l'atenció de l'alumnat.

El recorregut es pot fer en dues hores tranquil·lament, ja que és inevitable comentar i parlar d'alguns exemplars i enclavaments que es troben en el Jardí Botànic, encara que no formen part de l'itinerari pròpiament dit. És el cas del pas per l’Umbracle, les plantes de l'hort o les desèrtiques. Així doncs, la visita al Jardí Botànic és el complement perfecte per al temari de Biologia i Geologia de 1r de batxiller, així com una forma diferent d’apropar la botànica a l’estudiantat que, sens dubte, recomane.

 

10carcasa
Palmera datilera (Phoenix dactylifera). Aquest exemplar del Botànic és conegut com “La carcassa”.

 

Agraïments:
Est és l'itinerari que faig amb el meu alumnat de batxiller de l'IES EL CLOT de València. Moltes gràcies al meu alumnat de 1r batxiller C de l'IES El Clot (curs 2017/18) per la seua participació.
Si vols realitzar activitats amb l'equip didàctic del Jardí Botànic, pots contactar a través del telèfon 963156818 i també enviant un correu electrònic a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la..

Carmen López Valiente

Doctora en ciències biològiques per la UV i màster oficial de Nutrició i Salut per la UOC.

Sóc professora de secundària a l'IES CLOT de València, runner amb el meu equip Redolat Team, fanàtica de les novel·les de Stephen King i del senderisme en família i sobretot, nadadora, molt nadadora.

Més en aquesta categoria: « Un Arborètum a Harvard