L'acaparament de les terres

La tercera gran ona de deslocalització econòmica amenaça la biodiversitat vegetal a gran escala i qüestiona la supervivència de les petites comunitats locals dels països més pobres. Es tracta d'un fenomen amb només cinc anys de vida que pretén garantir el sustente alimentós dels països més desenvolupats i de les noves potències emergents, en un escenari de superpoblació global.

Els 9.200 milions d'habitants que, previsiblement, albergarà el planeta l'any 2050 precisen de decisions contundents en matèria de seguretat alimentària. Està en joc l'estabilitat econòmica i social a nivell mundial i l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) és conscient d'açò. En 2008, el encara director general de la FAO, Jacques Diouf, feia una crida als líders mundials per a reunir la xifra de 30 mil milions de dòlars a l'any per a eradicar el fam en el que va denominar el "nou ordre agrícola mundial".

 

ACAPARA4

 

L'estratègia consistiria a dotar, sobretot, als països més desfavorits de les infraestructures rurals necessàries que els permeteren augmentar la productivitat agrícola i reduir així la dependència d'altres països exportadors. Una opció factible, especialment si la comparem amb la inversió realitzada per a reflotar el sistema financer.

 

No obstant açò, no va ser aquesta la lectura que van fer els grans grups inversors i els Estats al voltant de tot el món davant la problemàtica del proveïment agrícola. I és que es calcula que entre 80 i 227 milions d'hectàrees de terra cultivable han passat a mans estrangeres als últims anys amb el beneplàcit dels governs locals, segons l'ONG Grain. Aquestes terres se situen sobretot a Àfrica i Amèrica Llatina, però també a Austràlia, Nova Zelanda, Europa de l'est i Àsia. La intenció dels inversors, en la seua majoria procedents de poderosos països xicotets, poc autosuficients o molt densament poblats com Corea del Sud, Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs, Xina o Índia, és la de transformar grans extensions de terra, en moltes ocasions completament verges, en el seu rebost particular per a usar amb finalitats especulatives.

 

ACAPARA1

 

A més de la conflictivitat social i els desplaçaments que generen, aquestes pràctiques, catalogades per molts experts com "neocolonialistes", comporten el minvament pràcticament irrecuperable de la biodiversitat de les zones transformades. Espècies vegetals i animals d'incalculable valor ambiental són substituïdes per hectàrees de monocultius d'organismes genèticament modificats les patents dels quals controlen un reduït grup d'empreses a tot el món, prohibint a més la reutilització de les seues llavors una vegada realitzada la collita.

 

Es tracta d'espècies vegetals transgèniques tremendament competitives que acaben per homogeneïtzar la diversitat vegetal de la zona desplaçant a les espècies autòctones. Aquest tipus d'agricultura industrialitzada, que requereix de poca i molt puntual mà d'obra, es fa incompatible amb el model agrícola familiar de subsistència que històricament s'ha vingut practicando en les zones expropiades i pel qual aposten les principals organitzacions conservacionistes.

 

ACAPARA5

 

Contràriament al que des de la clàssica perspectiva de la cooperació internacional s'ha vingut defensant, la FAO no desaprova la inversió agrícola privada a gran escala en països de rendes mitjanes i baixes, açò sí, amb condicions. Es fa necessari un Estat i unes comunitats locals amb la suficient solidesa com per a negociar acords que garantisquen una inversió agrícola responsable en termes ambientals i socioeconòmics. De fet, aquest organisme depenent de les Nacions Unides va publicar recentment una guia de bones pràctiques en la qual arreplegava una sèrie de "principis per a una inversió agrícola responsable".

 

Resulta especialment paradigmàtic el cas de l'empresari indi Ram Karuturi, propietari del grup empresarial Karuturi Global Limited i amo de més de 311.000 hectàrees de terreny sol a Etiòpia, dedicades sobretot a la producció d'arròs i dacsa. Karuturi és a més el major comerciant de roses del món, amb una producció anual de 555 milions de flors a l'any en 292 hectàrees d'hivernacles a Kenya, que li han valgut l'àlies de "El Rei de les Roses".

 

ACAPARA2

 

D'altra banda, no són només les necessitats estrictament alimentàries les que promouen la compravenda a gran escala de grans extensions de terra. La producció de biocombustibles com l'etanol, del consum del qual és partidària i fomenta la Unió Europea, està provocant l'acaparament de terres en països de rendes baixes per al cultiu, sobretot, de palmera d'oli i canya de sucre. Aquests cultius, a més, entren en competència directa amb les produccions agrícoles destinades a l'alimentació i, almenys en part, s'amaguen darrere de les inesperades fluctuacions de preu en els productes alimentosos més bàsics que han provocat episodis de fam en els últims anys.

 

Amb tot açò, i com caldria esperar, ix a la llum un dels problemes més determinants en l'esdevenir de l'alimentació mundial molt lligat a l'acaparament de terres, l'acaparament d'aigua. A més de la conflictivitat a escala local que genera la disputa per l'accés a les fonts d'aigua, en un sentit global i amb la suma de les necessitats imposades pel cultiu de agrocombustibles sembla inviable garantir el subministrament d'aigua, sobretot a les comunitats més indefenses, cada vegada més desprotegides i amb menys mitjans.

 

ACAPARA3

 

Les solucions a un problema de semblant envergadura no semblen a priori senzilles, encara que el que sí que és clar és que haurien de sostenir-se en tot un seguit de iniciatives interrelacionades entre si: demanda ciutadana tant des de països acaparadors com acaparats per a revertir la situació; apoderament de les comunitats camperoles de països de rendes baixes; enfortiment de les institucions locals i estatals dels països que puguen ser objecte de compra massiva de terrenys; revisió de polítiques a nivell europeu que puguen derivar en l'acaparament de terres fora de la Unió, així com de les de la resta de països amb possibilitats... Mentre tot açò no ocórrega, la biodiversitat del conjunt del planeta i la supervivència de les petites comunitats locals dels països més desfavorits semblen tenir els dies contats.

Santi Hernández

Llicenciat en Ciències Ambientals amb Màster en Planificació del Territori.

 

Mitjà