Miniagricultura sostenible

I si us diem que les formigues porten desenvolupant un sistema d'agricultura sostenible més de 50 milions d'anys? Actualment la sostenibilitat és una prioritat, i és important cercar referents per a saber com actuar.

 

Les formigues són insectes molt simples, i també una de les espècies socials amb més èxit en la natura, que ha fet de la cooperació i l'organització la seua màxima qualitat identificativa. Cosa que no és casual ja que les formigues han desenvolupat un sistema social molt precís que pot recordar-nos als comportaments de les nostres famílies i fins i tot de la nostra societat. 



La piràmide social de les formigues pot definir-se com un matriarcat que té com a cap de la seua organització a la “reina”, generalment l'única femella desenvolupada i fèrtil. D'altra banda, les obreres cuiden a les larves, les alimenten i les llaven. Però és que, també han desenvolupat un sistema de comunicació precís que els permet indicar-se unes a altres coses com, per exemple, adreces per a saber on està el menjar, o alarmes davant determinats perills que aguaiten a la colònia. Segons els investigadors els formiguers són com grans societats en les quals existeix una divisió del treball entre diverses castes especialitzades.

 

Un model d'agricultura "ancestral"

Però el més curiós d'aquests insectes, i que pot definir-se com un dels èxits de la seua supervivència, és que han desenvolupat un sistema per a mantenir els seus horts lliures de plagues, tal com va demostrar un estudi publicat en 2008 per la revista Microbiology Today, els resultats del qual segueixen sorprenent-nos en l'actualitat. La investigació va traure a la llum que les formigues posseeixen el que podríem denominar com "el primer sistema d'agricultura sostenible" gràcies a tècniques de neteja de males herbes i a l'ús de fungicides naturals.

 

hormigas_trabajando 

Imaginem per exemple una colònia de formigues que viu en un jardí. Periòdicament retiren els materials vells i les herbes mortes, que col·locats en un abocador de residus fora de la colònia. A més, n'hi ha de formigues talladores de fulles que dipositen el fruit de la seua feina per la superfície ja neta. Així ho fan contínuament, i també sembre que detecten una plaga de microbis que puga estar cresquen a les males herbes. Però la cosa no queda ací, les formigues produeixen un fungicida de forma natural que els permet mantenir als agents patògens allunyats de la colònia.

 

Al llarg de l'estudi els investigadors van observar que algunes formigues obreres estaven recobertes per una substància similar a la cera. Però en estudiar aquest component més a fons, van descobrir que en realitat tractava sinó d'un bacteri, concretament un que forma part del grup de les Actinobacterias, producto de més del 80% dels antibiòtics utilitzats pels éssers humans. Un descobriment que va donar llum a aquest nou "sistema d'agricultura", i també va demostrar que existeixen animals diferents a nosaltres que utilitzen els bacteris per a produir antibiòtics que facen front als agents patògens.

 

Una relació "mutualista"

Tant la interacció entre les formigues i els seus cultius de fongs, com amb els bacteris es coneix com una relació de mutualistes en la qual tots els membres es beneficien d'alguna manera. Pel que fa als fons, les formigues obtenen aliments d'ells, de manera que si el fong es perd tota la colònia d'insectes pot morir. A canvi el fong rep un subministrament continu de material i protecció contra les malalties que causen les plagues. En el cas dels bacteris, troben en les formigues un entorn protegit en el qual créixer, lluny de la intensa competència que haurien de patir si visquéren en altres ambients com el sòl. 

 

hormiga

 

Les formigues i els jardins del Diable de l'Amazones

Al llarg dels últims anys les formigues s'han convertit en un exemple de control d'espècies i plagues naturals. L'any 2003, la investigadora Deborah M. Gordon i el seu equip de la Universitat de Stanford van descobrir que les formigues són les autèntiques creadores dels boscos, o jardins,  del Diable, grans extensions de vegetació de l'Amazones. Aquests jardins són grans àrees poblades per arbres de quasi una única espècie, la Duroia hirsuta, coneguda popularment com huitillo, turma de mico, solimán o casa del diable. Una espècie de la qual s'usen les fulles, que les piquen per a l'elaboració de tints, i també l'escorça i branques per a la medicina tradicional. Segons les llegendes locals aquests jardins, a causa de la seua peculiaritat i a l'absència d'espècies patògenes, eren conreats i protegits per esperits malignes.

 

cortadora

jardines_diablo

 

En aquella ocasió els investigadors van revelar que les formigues Myrmelachista schumanni, que feien niu en les branques de la D. hirsuta, creen aquests jardins en enverinar amb àcid fòrmic a totes les plantes excepte al seu amfitrió. A més, netegen qualsevol herba que naix al voltant d'aquests arbres a manera d'herbicida que els protegeix, eliminant també a altres plantes, bé per poda massiva o bé per enverinament. Aquesta espècie de formiga proveeix a les seues colònies d'abundants zones netes per poder fer nius, un benefici durador que permet que les colònies puguen subsistir durant llargs períodes de temps. De fet, hi ha colònies de formigues que arriben a viure fins a 800 anys.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà