La consciència hídrica d'Israel

Només la tecnologia i la superació poden explicar perquè un dels països més secs del planeta té una salut i un desenvolupament hídric envejable. A Israel se segueix una màxima: ni una gota d'aigua pot ser malgastada, i els mètodes per estalviar-ne o multiplicar-la són una prioritat.

L'Estat d'Israel és un dels llocs més àrids del món. És una zona desèrtica, càlida i humida alhora a causa que la seva situació geogràfica. Situada entre els principals deserts d'Àfrica i Àsia d'una banda i el Mediterrani per un altre, aquesta terra promesa es troba en una cruïlla que permet distingir en els seus 20.700 quilòmetres quadrats més de deu climes diferents. No obstant això, en totes les varietats de clima israelià, en totes les seves ciutats i en tots els seus racons, trobem el mateix problema: hi ha molt poca aigua. És extremadament difícil proveir d'aigua a la població tot i que sols compta amb vuit milions d'habitants. Per no parlar de l'agricultura, limitada sempre pel vast desert que ocupa gairebé tres terços del territori i pel decreixement continu del seu únic recurs natural, el Mar de Galilea, que sembla consumir-se a poc a poc. Com aconseguir sadollar la set dels camps i cultius si amb prou feines pots donar de beure als teus ciutadans?


Des que l'Estat d'Israel va ser creat l'any 1948 hi ha una màxima que els seus habitants practiquen i amb la qual consciencien als seus fills: cada gota d'aigua comptaa. I és així com amb certa cruesa els israelians han aconseguit conviure amb la sequera igual que ho fan amb les guerres que assolen un territori marcat per les conflictives relacions amb els seus veïns àrabs, amb els qui comparteixen, a més d'espai i història, el mateix problema d'escassetat d'aigua.

 

israel_margalilea

Mar de Galilea 

israel_desiertonegev

Desert de Negev

L'aigua un element clau de la Seguretat Nacional

El primer president d'Israel, David Ben Gurión, va ser contundent respecte al problema de l'aigua. Perquè la seua nounada nació prosperara era necessari que l'element blau no fóra un problema. Tecnologia, avanços i inversió. L'aigua es va convertir des de llavors en una prioritat. La primera idea que es va posar sobre la palestra va ser la creació de mastodòntiques infraestructures com l'Aqüeducte Nacional, que es convertiria en la principal artèria hídrica del país i que en l'actualitat proveeix al semidesèrtic sud amb aigües del pròsper nord. La gran reserva d'aigua d'Israel és una perfecta xarxa subterrània de conductes, una enorme autopista per la qual es transporten 1.700 milions de metres cúbics d'aigua a l'any i que serveix per a equilibrar la distribució d'aigua entre regions. Aquesta aigua es destina tant a irrigació (aproximadament un 65%) com per a proveir a ciutats i pobles (el 35% restant). 

El gran Aqüeducte Nacional d'Israel va ser vist políticament com una de les claus de l'obertura d'Israel i també com la clau d'or per a garantir el seu futur. Era l'única forma que proveir d'aigua suficient a la conca del Jordà, la població del qual en territori israelià amenaçava amb triplicar-se en dues generacions. No obstant açò la seua consecució, acabada en 1964, no va estar exempta de polèmica: quan les obres es van engegar en 1953 Israel va desviar unilateralment les lleres del Jordà i gran part del Mar de Galilea per a proveir al desert de Negev, la qual cosa als ulls dels seus veïns àrabs va ser vist com un símbol de l'expansió agressiva d'Israel. Tres dècades després, en 1996, Israel va signar un tractat de pau amb la veïna Jordània la principal clàusula de la qual establia que el primer es comprometia a desviar 50 milions de metres cúbics d'aigua anualment per a millorar la qualitat de vida dels seus veïns. Començava la pau de l'aigua.

israel_antiguoacueducto

israel_acueductovista

Aqüeducte Nacional d'Israel. Obres 1953 y vista actual

 

Mentre es desenvolupaven les obres de l'Aqüeducte Nacional, els enginyers israelians es van adonar de la dificultat, la despesa i els problemes que podia causar les creació d'infraestructures d'aquest tipus. Per açò van començar a cercar altres alternatives per a aprofitar l'aigua al màxim. Una d'elles, la creació de pluja artificial, un sistema que es va iniciar a Estats Units en els anys cinquanta. A Israel va ser utilitzat per primera vegada en 1961, sembrant els núvols amb iodur de plata. Segons les estadístiques aquesta original tècnica pot produir un 14% d'augment del volum d'aigua de les pluges, una xifres més que decents quan cada gota d'aigua és equiparable a l'or líquid. 

Des de llavors i fins a l'actualitat, Israel ha pres l'enginy i el desenvolupament com a principals armes enfront del problema de l'aigua. Amb les reserves d'aigua dolça explotades al màxim (els més d'1.200 pous subterranis distribuïts per tot el país aconsegueixen profunditats de més d'un quilòmetre i mitjà, i a més d'estar sobre-explotats és molt difícil accedir a ells) els investigadors s'han vist en l'obligació d'usar altres aigües, tradicionalment reconegudes com a marginals, per a aprofitar al màxim els recursos. Així, la reutilització o la dessalinització s'han convertit en part del dia a dia dels enginyers israelians.

 

També els sistemes de reg per degoteig i conductes, possiblement els més desenvolupats del món i aquells que ofereixen resultats més òptims, la qual cosa ha fet exportar el seu model a altres llocs del món amb dèficit d'aigua. I és que si alguna cosa ha après Israel en aquest últim mig segle és que l'aigua no és només una necessitat sinó també un negoci de futur: en un món on la població creix i els recursos hídrics disminueixen el mercat de l'aigua creix de forma proporcional a la seua escassetat. S'estima que el mercat de l'aigua mou uns 450.000 milions de dòlars anuals i creix a un ritme del 7% cada any. Potser molts arriben tard a la inversió, però no és el cas d'Israel, líder mundial en el desenvolupament i la tecnologia hídrica. Per açò, no és d'estranyar que a Israel el líquid blau s'haja elevat a la categoria d'element de seguretat nacional.

 

israel_pozo

 

Ashkelon, la dessaladora més desenvolupada del món, i Geshem, el projecte de pluja artificial

Segons al tradició l'estalvi d'aigua s'ha tingut en compte pels habitants de la regió des del principi dels temps com a forma fonamental de subsistència. Fa més de 2000 anys, els nabateus ja van desenvolupar mètodes extremadament sofisticats basats en la construcció de terrasses i la col·locació al sòl de roques planes que permetien que l'aigua de les pluges es redirigira a un punt comú a través de camps de gravetat. Sembla que la conscienciació està en els seus gens. Per açò, també de forma particular, els israelians situen petits tancs de plàstics per a emmagatzemar l'aigua de la pluja i transportar-la sense problema a horts, jardins o parcel·les properes. L'aigua arreplegada en tancs situats en teulades i porxos pot ser usada per a qualsevol fi usant els filtres apropiats per a açò. Pràcticament sense filtrar pot emprar-se per a neteja de roba i de la llar, per a ús sanitari o per a reg. Si volem usar-la per a condícia personal o per a consum, el seu el filtrat ha de ser més exhaustiu.

 

israel_tanque_agua

Tanc domèstic per a la recollida d'aigua de pluja

 

A nivell agrícola i a gran escala, un dels principals avanços d'Israel en tecnologia hídrica va ser el desenvolupament d'un sistema d'irrigació quasi perfecte en el qual no es malgasta ni una gota d'aigua. Tant ací, a Europa, com en altres llocs del món, parlar de reg per degoteig és parlar d'innovació, de novetat. No obstant açò aquesta tècnica que permet estalviar més entre un 50% i un 80% d'aigua porta aplicant-se a Israel més de quaranta anys, i més del 80% de les àrees regades a Israel usen sistemes de reg per degoteig i microirrigació. 

El desenvolupament d'aquest tipus de sistema de reg ha anat acompanyat de la producció de degotadors cada vegada més sofisticats, dissenyats per a zones topogràfiques variades, amb recursos hídrics de baixa qualitat, desnivells o per a l'ús amb aigües bullides o reciclades. Es tracta de degotadors autocompensats o compensats, amb línies de producció d'alta velocitat per a degotadors cilíndrics i plànols i que permeten, a més, l'ús integrat de fertilitzants.

 

El disseny de degotadors aptes per a aigües reciclades o salinitzades no és casual, ja que Israel és el país que més aigua recicla del món. Més del 75% dels seus recursos hídrics són reutilitzats i aproximadament el 15% de l'aigua de reg procedeix de de aquest tipus d'aigües. L'empresa nacional Mekorot té com a finalitat precisament el reciclatge d'aigües, que es realitza de forma natural i ecològica mitjançant un procés en el qual bacteris seleccionats acaben amb la matèria orgànica de l'aigua, que després és sotmesa a un controlat sistema de filtres. Les aigües reciclades també són usades com a nous sistema de reciclatge per a la separació de residus. Un altre cas més famós és Ashkelon, la major dessaladora del món situada en la ciutat homònima i que molts consideren la Silicon Valley de la tecnologia hídrica.

 

israel_goteo

 

La dessaladora de Ashkelon es va engegar l'any 2005 i forma part, juntament amb la també gegantesca planta de Hadera, del Pla Mestred'Israel per a sobreposar-se al problema de la falta d'aigua. Té capacitat per a produir 330.000 metres cúbics d'aigua cada dia i uns 120 milions a l'any, el triple que la més gran d'Espanya. En l'actualitat aquesta tecnologia de dessalinització de l'aigua del mar aporta el 10% de l'aigua consumida en el país, i aquesta pot usar-se sense problemes tant per a reg com per a consum humà. Els últims avanços asseguren que en els pròxims anys suposarà el 30% del total d'aigua consumida en el país. Com a xifra oficial dir que entre entre el 4 i el 5% del Producte Interior Brut d'Israel està destinat a la recerca i al desenvolupament de la tecnologia de la dessalació. Perquè, malgrat ser pioners del món, Israel no cessa en la seua obstinació de mirar al mar com la millor alternativa per a combatre la falta d'aigua dolça.

 

israel_ashkelon1

israel_Ashkelon3

 

L'altre lloc al que els israelians miren és al cel. Davant la manca de pluges la tecnologia ha permès crear una sort de pluges artificials. A més de l'explosió de núvols amb iodur de plata, a Israel trobem un ambiciós projecte que respon al nom de Geshem (que en hebreu vol dir pluja) i que consisteix a cobrir superfícies d'entre 4 i 9 quilòmetres amb un material tèrmic, similar a la tela asfàltica negra, entre les propietats de la qual està la capacitat d'absorbir la llum del sol. Així, gràcies a aquest material s'augmenta la temperatura de l'aire, que s'elevarà fins a xifres entre 40 i 50 graus, generant núvols que provocaran precipitacions. El sistema del projecte Geshem es basa en el fenomen conegut com a illa de calor, que es produeix en les ciutats i que pot provocar un augment de la temperatura de fins a 10 graus per l'asfalt i la calor despresa pels edificis. Una vegada trobat i desenvolupat aquest material, Geshe” es recomana en zones desèrtiques de menys de 150 quilòmetres i per a esperar resultats a llarg termini, doncs el cost de manteniment és pràcticament nul i una vegada instal·lat només queda esperar. Ara per ara, el projecte es troba en fase d'experimentació en el desert de Negev.

israel_lluviartificial

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà